Foto: Viquipèdia
A Zenani i Zindzi Mandela, la seva filla mitjana i la més jove
23.6.69
Estimades,
Una altra vegada, la nostra estimada Mama ha estat arrestada i ara ella i el Papa es troben tots dos a la presó. El meu cor sagna mentre penso en ella asseguda en alguna cel·la de la policia ben lluny de casa, potser sola i sense ningú amb qui parlar, i sense res per llegir. Les vint-i-quatre hores del dia sospirant per ella, petites. Pot ser que passin molts mesos, o fins i tot anys, abans que la torneu a veure. Durant força temps pot ser que visqueu com òrfenes, sense casa vostra i sense els pares, sense l’amor, l’afecte i la protecció que la Mama solia donar-vos. Ara no tindreu festes d’aniversari o de Nadal, ni regals, ni vestits nous, ni sabates ni joguines. Han desaparegut aquells dies en què, després d’un bany calent al vespre, us assèieu a taula amb la Mama i gaudíeu del seu menjar bo i senzill. Han marxat els llits confortables, les flassades calentones i els llençols nets que ella us posava. Ella no hi serà per fer que els amics us portin al cinema, als concerts o al teatre, o per explicar-vos boniques històries a la nit, ajudar-vos a llegir llibres difícils i contestar les moltíssimes preguntes que li volguéssiu fer. No podrà oferir-vos l’ajuda i els consells que necessiteu mentre us feu grans i apareixen nous problemes. Podria ser que la Mama i el Papa no tornin mai amb vosaltres a la casa núm. 8115 d’Orlando West, l’únic lloc en tot el món que tots estimem de tot cor.
No és la primera vegada que la Mama va a la presó. L’octubre del 1958, només quatre mesos després que ens caséssim, va ser arrestada amb 2.000 dones més mentre protestaven contra els passis a Johannesburg i es va passar dues setmanes detinguda. L’any passat la van tancar durant quatre dies, però ara hi ha hagut de tornar i no us puc dir quant de temps serà fora aquesta vegada. Però el que desitjo que tingueu sempre al cap és que tenim una Mama valenta i decidida, que s’estima els seus amb tot el cor. Ella renuncia al seu plaer i a la seva comoditat per una vida plena de privacions i de desgràcia a causa de l’amor immens que té per la seva gent i pel seu país. Quan us feu adultes, i penseu amb cura en les experiències desagradables per les quals ha hagut de passar, i la tossuderia amb la qual es manté fidel a les seves creences, començareu a comprendre la importància de la seva contribució a la batalla per la veritat i per la justícia i fins a quin punt ha sacrificat els seus interessos personals i la seva felicitat.
La Mama ve d’una família rica i respectada. És una treballadora social qualificada i quan ens vam casar, el juny del 1958, tenia una feina bona i còmoda a l’Hospital Baragwanath. Quan la van arrestar per primera vegada, hi estava treballant, i a finals del 1958 va perdre la feina. Més tard va treballar a la ciutat per a la Societat per al Benestar dels Infants, una feina que li agradava molt. Va ser mentre hi treballava que el Govern li va ordenar que no abandonés Johannesburg, que es quedés a casa des de la de la tarda fins a les 6 del matí i que no assistís a mítings, ni entrés en cap hospital, escola, universitat, tribunal, recinte tancat o hotel, o es desplacés a qualsevol zona urbana negra, tret d’Orlando, on vivia. Aquestes ordres li van complicar la vida per continuar amb la seva feina a la Societat per al Benestar dels Infants i també va perdre aquest lloc de treball.
Des d’aleshores la Mama ha viscut una vida dolorosa i ha hagut de mirar de tirar endavant una llar sense uns ingressos fixos. Tot i així, s’ho ha manegat com ha pogut per comprar-vos menjar i roba, pagar les vostres taxes escolars i el lloguer de la casa i per enviar-me diners amb regularitat.
Jo vaig faltar de casa l’abril del 1961, quan la Zeni tenia dos anys i la Zindzi tres mesos. Al començament de gener del 1962 vaig viatjar per l’Àfrica i vaig visitar Londres durant deu dies, i vaig tornar a Sud-àfrica cap a finals de juliol del mateix any. Quan em vaig retrobar amb la Mama em vaig quedar molt trasbalsat. L’havia deixada amb bona salut i amb molta carn i molt de color. Però havia perdut pes de sobte i era només una ombra del que havia estat. De cop i volta vaig ser conscient de la tensió nerviosa que li havia causat la meva absència. I esperava amb il·lusió un altre moment en què li pogués explicar el meu viatge, els països que havia visitat i la gent que havia conegut. Però el meu arrest del 5 d’agost va posar fi a aquell somni.
Quan van arrestar la Mama el 1958, jo la visitava cada dia i li portava aliments i fruites. Me’n sentia orgullós, especialment perquè la decisió de manifestar-se contra els passis juntament amb la resta de dones l’havia pres ella mateixa lliurement, sense que jo li suggerís res. Però la seva actitud cap a la meva detenció em va fer conèixer la Mama millor i més a fons. Immediatament després que m’arrestessin, els nostres amics d’aquí i de l’estranger li van oferir beques i li van suggerir que abandonés el país per estudiar a Europa. Jo vaig donar suport a aquests suggeriments, ja que tenia la sensació que els estudis la mantindrien mentalment allunyada dels seus problemes. I ho vaig discutir amb ella quan em va visitar a la presó de Pretòria l’octubre del 1962. Ella em va dir que, encara que el més probable era que fos arrestada i que l’enviessin a la presó, com pot esperar qualsevol polític que lluita per la llibertat, no obstant això, ella es quedaria al país i patiria amb el seu poble. Us adoneu de quina Mama més valenta tenim?
No us amoïneu, boniques, que tenim molts amics; ells tindran cura de vosaltres, i un dia la Mama i el Papa tornaran i deixareu de ser unes òrfenes sense llar. I aleshores podrem viure feliços i en pau com fan totes les famílies normals. Mentrestant, cal que estudieu molt i que aproveu els exàmens, i que us comporteu com unes bones noies. La Mama i jo us escriurem moltes cartes. Espero que rebéssiu la felicitació de Nadal que us vaig enviar el desembre i la carta que us vaig escriure a les dues el 4 de febrer d’enguany.
Amb tones i tones d’amor i un milió de petons.
Afectuosament,
Papa
La carta original. Donald Card Collection allotjada a la Nelson Mandela Foundation Foto: Ardon Bar-Hama
Cartes des de la presó
© del text, Nelson Mandela
© de la traducció, Ricard Vela i Carles Miró
© de l’edició, Angle Editorial, 2018