“L’amabilitat és el que més recordaran de tu”, deia R.J. Palacio en aquesta entrevista. De Wonder, el seu llibre que ha estat considerat com la vacuna contra el bullying, se n’ha fet una pel·lícula, dirigida per Stephen Chbosky, que va formar part del cicle Emocions de pel·lícula, impulsat per Catorze i Educaixa. Llegim 14 reflexions que van compartir les educadores emocionals que hi van participar, Eva Bach i Anna Carpena.
1. Quan el grup t’accepta l’autoestima puja, perquè sents que ets algú a dins d’un nosaltres. Quan no t’accepta, l’autoestima se’n va per terra. Per tant, hi ha la necessitat de vinculació amb els altres, que et fa sentir que ets algú, que ets important. I el sentiment de competència, que seria sentir que jo puc, que ho faig, que ho he aconseguit, o, si més no, que he iniciat el procés, m’hi he atrevit, he fet un pas endavant.
2. Com a mestres ens hem de comprometre amb la imatge de la possibilitat i no mirar un nen com algú que no se’n sortirà. El poder d’actuar com si tot fos possible fa que siguin possible moltes més coses, mentre que mirar algú sense possibilitats li retalla possibilitats. A vegades els mestres pensem que hem de salvar vides quan amb una mirada de possibilitat, en algú que en té poques, fas molt.
3. Els grups classe que tenen companys amb algun handicap aprenen molt, s’enriqueixen moltíssim com a persones. Aprenen a ser més tolerants, comprensius, amorosos i empàtics.
4. Per als nens que fan bullying hi ha una necessitat absolutament bàsica: han d’aprendre empatia. I els seus adults han de ser prou empàtics per entendre les seves necessitats, per saber veure què hi ha darrere d’aquest comportament. No s’avança gens separant els nens que es porten bé dels que es porten malament, ni tampoc castigant-los o fent-los sermons. Només és a través de l’empatia que pot arribar a canviar un comportament.
5. Al llibre Retalls de vida emocional [Anna Carpena] explico un cas en què un nen de secundària feia bullying a un altre company. Tothom estava desesperat perquè quan li explicaven que el que feia no estava bé, ell reconeixia que ja ho sabia. Aleshores, si ho entenia, per què ho continuava fent? Perquè ho comprenia però no ho sentia. Només ho feia per divertir-se, per ell era un joc que es va aturar quan se li va donar l’oportunitat d’escoltar com de malament se sentia l’altre. És aquí quan va haver-hi un canvi. Però l’empatia no s’ha de treballar en un cas concret, sinó sempre.
6. Una mestra em va explicar una idea que va veure en una escola del sud d’Anglaterra. A l’hora del pati els nens estan tan dispersos que és complicat adonar-te de quan necessiten ajuda si no ho diuen. Així que van idear que un dels bancs del pati seria el banc d’ajuda, hi van pintar un cartell: necessito ajuda. Quan algú en necessitava, s’asseia allà. Com que amb aquestes criatures s’havia treballat l’empatia, quan veien algú assegut hi anava un nen i li deia què et passa? Què necessites? I aleshores si tenien un problema amb algú altre, l’anaven a buscar i afavorien la conversa o si un nen tenia una rascada al peu, li anaven a buscar una tireta.
7. Com es rep la persona que arriba nova també és molt important. Una de les activitats és idear què podem fer perquè el mestre o la criatura nova se senti acollida. Partint de preguntes d’aquest estil: com se sent una persona que arriba nova? Què deu necessitar? Entre tots es fa la llista del que deu necessitar. Aleshores hi ha un encarregat d’ensenyar-li l’escola, un altre de fer un racó amb tota la història de la classe (amb fotografies de les colònies, una copa si han guanyat un esport, o allò que els identifiqui com a grup), un altre que li farà companyia els primers dies a l’hora del pati, un plànol d’on guardem el material a la classe (els fulls, els colors, les tisores).
8. Un dels objectius d’educar en l’empatia és sentir-te responsable pel benestar dels altres. No per patir-ho sinó per posar una acció altruista i eficaç en marxa. És una manera de comprometre’t amb els altres.
9. Què faig jo perquè estiguem bé a classe? Si fem que tots es plantegin aquesta pregunta, podrem aconseguir que els nens diguin coses concretes que puguin fer perquè tots ens sentim bé: fer un somriure, mirar els ulls mentre escolto, recollir. A partir d’aquesta llista es fa una graella, es penja a l’aula i es va revisant perquè si algú s’adona que hi ha alguna manera de fer que no hi consta, la pugui afegir. Aleshores, la comentem: tal s’ha adonat que si quan fa calor abaixem les persianes, estarem millor. Són detalls que ja mostren com els nens estan amb les antenes posades perquè els altres se sentin bé.
10. Cuidar del cuidador és important. Tots els cuidadors necessiten ser cuidats. Pels mestres és important rebre el suport i l’empatia dels companys de treball i de les famílies. Qui més necessita l’empatia del professorat són els alumnes que no veiem, que moltes vegades són els que no molesten, passen desapercebuts. No oblidem que aquests també ens necessiten.
11. Les víctimes de l’assetjament no demanen ajuda. Per tant, s’ha d’aprendre a detectar les pròpies necessitats i expressar-les. Perquè sembla que si necessites ajuda i la demanes ets dèbil, quan reconèixer-ho i demanar-la és una fortalesa. S’hauria de treballar a classe quines necessitats tenim i com les comuniquem.
12. L’autoestima és la concordança entre el que jo vull ser, el que jo soc i el que aparento ser. Per tenir autoestima és indispensable que hi hagi algú que t’estimi. L’autoestima ens la fem nosaltres però ens l’han de donar els altres. A partir d’aquí pot néixer la resiliència per veure com me’n puc sortir. Però la capacitat de sortir-se’n te l’han d’alimentar, hi ha d’haver algú que et digui: pots, estic amb tu, i si no pots, vals igual i t’estimaré igual.
13. Exigim als nens que tinguin empatia, però hem de tenir present que n’estan aprenent. Com? A partir de les seves vivències. No podem esperar que les criatures siguin del tot empàtiques fins que el seu cervell no és del tot madur. A vegades hi ha nens que tenen comportaments cruels i no entenem com pot ser que no se n’adonin. Però que un nen sàpiga parlar no vol dir que les seves relacions ja siguin harmòniques. Als 20 anys sí que ens hem de preocupar per les persones que no són empàtiques, però abans encara estan creant l’empatia a través dels seus adults de referència, per això els hem d’acompanyar donant-los exemples i oportunitats de ser empàtics.
14. No podem obligar un nen a demanar perdó. Hem de superar aquestes fórmules socials que estan buides de significat, com donar les gràcies. No és qüestió de fer-ho perquè toca, sinó perquè ho sentim de debò.
Els altres resums de 14 idees de les sessions del cicle Emocions de pel·lícula:
Estiu 1993, amb Eva Bach i Jaume Cela: La mort i el dol en els infants
La lengua de las mariposas, amb Joan Manuel del Pozo: Educar per estimar la diferència
Diarios de la calle, amb Eva Bach i Rosa Vilaseca: L’exemple dels mestres
Billy Elliot, amb Eva Bach i Cristina Gutiérrez: Ajuda’m a saber qui soc
3
0
