Diarios de la calle és la quarta pel·lícula que hem vist al cicle Emocions de pel·lícula, impulsat per EduCaixa i Catorze. Al debat posterior, la pedagoga Eva Bach i la mestra (de l’escola Joviat de Manresa) Rosa Vilaseca han compartit reflexions com aquestes catorze.



1. Si et vols guanyar el respecte dels teus alumnes, has de ser un model de respecte. És a dir, si vols que et respectin, primer respecta. Una altra idea molt important és que res del que fan els alumnes és un atac personal contra els mestres. Els professionals de l’educació sovint ens enganxem amb això dient-los: “Ets un maleducat!” “Tu què t’has cregut!” Per què no intentem veure quin és el malestar que hi ha darrere de l’alumne en comptes de sentir-nos ofesos? (Rosa Vilaseca)

2. La gent que ens dediquem a acompanyar –els mestres, els auxiliars d’infermeria, els educadors socials– ens hem de cuidar a nosaltres mateixos. Perquè el desgast és molt important. L’educació emocional comença per un mateix i dura tota la vida. Per això és molt important l’autoestima dels mestres, necessitem molt poder-la alimentar. Com diu Rojas Marcos, l’autoestima és com el colesterol: n’hi ha de bo i de dolent. Hem de cuidar l’autoestima sana, la que ens permet valorar qui som, veure que tenim suport, que som capaços de sortir-nos-en. Perquè els mafiosos i els psicòpates tenen una autoestima molt alta però gens sana i amb zero empatia. I alerta, quan parlem de l’autoestima, que tenim alguns alumnes amb casos de bullying amb una autoestima aparentment molt alta, i després veiem que és ben bé al revés. Per això és important fixar-nos molt bé en tots els alumnes. (Rosa Vilaseca i Eva Bach)

3. Per tenir autoritat cal estar disponible. Jaume Funes, al seu últim llibre Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito, parla de cinc verbs que és important aprendre a conjugar quan estem amb adolescents: mirar, veure, observar, escoltar i preguntar. El respecte ens el podem guanyar motivant els alumnes. (Rosa Vilaseca)

4. El silenci és una de les coses que més hem de recuperar. Diuen que els professionals de l’educació són els que més decisions prenem al llarg del dia, més que un alt executiu d’una empresa, perquè a cada moment a classe anem pensant: faig veure que el veig o no, vinc o no vinc, li passo per alt o no, truco a la seva família o no, vaig a veure el cap d’estudis o no, li dic a la directora? Si li dic, es pensarà que no ho controlo prou. Com que prenem tantes decisions els silencis són importants per respirar, observar i pensar què és el millor que podem fer en cada situació. (Rosa Vilaseca)

5. No som responsables de la vida dels alumnes, però sí que som molt importants a les seves vides. Anar una mica més enllà del que et toca pot canviar la vida dels alumnes. Posaré un petit exemple, en una escola on vaig treballar va venir un nen de Sud-amèrica, a la mare la van detenir a l’aeroport, aquí l’esperava el pare, patia una violència exagerada amb només 6 o 7 anys. Feia segon de primària, en un mateix any, per qüestions de baixes, va tenir molts mestres diferents. El nen estava molt enfadat, quan el vaig tenir, arribava plorant a la sala de mestres i hi havia qui em deia: “L’any que ve no continuïs amb aquests nens, l’últim mestre que arribi que es quedi amb aquesta classe”. Però com podia fer això? Amb quina cara miraria els pares? Volia sortir-me’n! Abans de deixar-ho córrer marxaria de l’escola! Hi va haver un detonant molt important: aquest nen estava en un centre obert i feia teatre, el vaig anar a veure un diumenge a la tarda. A partir d’aquí va canviar tot. Al cap d’un temps em va escriure i em va dir: “Gracias por venirme a ver al teatro hace dos años”. (Rosa Vilaseca)

6. Sobre la resiliència Boris Cyrulnick diu que mentre hi ha paraula hi ha esperança, que quan ens fan callar davant de la dificultat estem perduts. I a vegades l’entorn ens fa callar perquè li molesta que expliquem les nostres dificultats o que rememorem les nostres emocions difícils. Però necessitem fer-ho per poder-ho elaborar. Per construir la resiliència necessitem una mà amiga, i Cyrulnick diu que amb una de sola n’hi ha prou. (Eva Bach)

7. És bàsic el vincle que estableixes amb els alumnes, perquè si no coneixem què els passa a fora la classe, no podem conèixer del tot què els passa quan són a dins. Diuen que les persones som com icebergs, que només veiem un deu per cent d’allò que som, i ens quedem encallats amb aquesta punta. Per estendre aquesta mà amiga, necessitem conèixer i explorar què hi ha al fons de l’aigua. (Rosa Vilaseca)

8. La humilitat és molt important en un mestre. La paraula humilitat etimològicament ve del llatí, humus, que vol dir connectat amb la terra, amb la vida. I l’arrel germànica vol dir voluntat de servei. A vegades ens sembla que si a classe aparentem que ho sabem tot, ens anirà millor. Però no és ben bé així, perquè els alumnes ens enganxen de seguida. (Rosa Vilaseca)

9. Cal tenir present la importància de fer propostes als alumnes: en comptes de dir “farem això” dir “us proposo que”. Sempre arribo a classe amb una proposta i amb uns límits. Per exemple, quan acabem de fer una meditació els dic: “Gràcies als que hi heu participat i als que no”, i als que no els pots preguntar com ho han vist des de fora. El “Si vols” i “si pots” és bàsic en educació emocional. No hi ha d’haver mai cap obligació com no n’hi ha d’haver cap d’expressar cap emoció. (Rosa Vilaseca i Eva Bach)

10. A vegades veiem el patró del mestre a qui se li ha fet miques l’esperança, això passa. La gent ens cremem i quan convergeixen circumstàncies laborals i vitals pot ser que no tinguem força per continuar. Per això és important la consciència emocional, saber on som. No hem de jutjar algú a qui l’esperança li ha quedat pel camí, perquè segurament porta una motxilla molt gran que desconeixem. Però sí que li hem de demanar que en sigui conscient i que pugui dir a un altre mestre: segueix tu amb aquests alumnes, perquè no tinc el teu optimisme ni energia. Si no pot més, almenys que ho reconegui i no posi traves als altres. (Eva Bach)

11. Goethe diu: “Tracta un home tal com és i seguirà sent el que és, tracta’l com pot ser i ha de ser i es convertirà en el que pot ser i ha de ser”. A vegades ens hem de preguntar si als alumnes els limiten les seves circumstàncies, o la nostra mirada. Aquesta frase de l’escriptor irlandès Edmund Burke també ens pot ajudar molt: “L’error més gran és no fer res pensant que pots fer poca cosa”. (Rosa Vilaseca i Eva Bach)

12. Quan hi ha sessions d’avaluació, parlem amb les famílies de quins són els potencials dels seus fills, quines coses positives tenen, en quina assignatura estan més interessats, en quins moments han estat més motivats. I això ens connecta amb les famílies per dir quins interessos té fora l’escola: perquè potser un nen fa hípica i com a mestre ni ho saps, i potser dels cavalls en sap molt i ens pot aportar alguna cosa. I després parlem de quines necessitats té. A partir de tot això podem fer pactes amb les famílies per poder veure què podem fer per ell. Tot això ens obliga a pensar en quines potencialitats tenen tots els nostres alumnes. Perquè sovint dels bons gairebé ni en parlem, i dels que no són tan bons només diem el que els hi falta. (Rosa Vilaseca)

13. Abans de l’educació emocional, del treball cooperatiu, cal reivindicar les activitats a l’aula de coneixement, de cohesió de grup. Són molt simples i molt importants. Per exemple, que sàpiguen de cadascú què els agrada i què no. O que sàpiguen la història del seu nom: com et dius? Per què et dius així? Qui va posar el teu nom? Què significa? De quina arrel ve? T’hi sents identificat? T’agrada? En comptes de jutjar el nom és veure què hi ha darrere. Seria mirar-nos per poder-nos conèixer. (Rosa Vilaseca)

14. Acompanyar els nens i els joves perquè trobin sentit a la vida és un privilegi i és el més bonic de ser mestre. A més, quan ajudem a donar sentit a la vida dels altres, la nostra en té més. (Rosa Vilaseca i Eva Bach)


Els altres resums de 14 idees de les sessions del cicle Emocions de pel·lícula:

Estiu 1993, amb Eva Bach i Jaume Cela: La mort i el dol en els infants
Wonder, amb Eva Bach i Anna Carpena: Educar en l’empatia
La lengua de las mariposas, amb Joan Manuel del Pozo: Educar per estimar la diferència
Billy Elliot, amb Eva Bach i Cristina Gutiérrez: Ajuda’m a saber qui soc

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa