Basorèxia

Perquè era ell, perquè era jo

I en realitat no controlem ni la cara que fem quan mirem les cares dels altres

| 23/07/2018 a les 15:13h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia

Foto: Rusty Clark


Soc en un racó pintoresc de la plaça que llueix el nom dels Senglars, al bonic poble de Pollença. És molt prompte i vaig vestida com si aspirés a trobar el xaval de la meva vida aquesta nit a Magaluf, bàsicament perquè soc un desastre fent-me la maleta. Aquest cop m’he deixat totes les calces menys les que duia posades, el raspall de dents i totes les samarretes menys la que he usat per dormir (perquè també m’he deixat el pijama) i una altra que m’havia comprat sense emprovar-me i que encara no havia estrenat i que em va bastant per sobre del melic, a mi, que tinc quaranta-cinc anys mentals. Podríem dir que estic passant vergonya, però no gaire perquè ja he dit que és molt d’hora i en tota la plaça només hi ha dos oncles, una família d’alemanys esculturals que s’entrenen imagino que per a alguna cosa molt totxa, i un cunyat que assegura a crits per telèfon que se termina el cafelito y va ahora mismo pallá, jefe, però jo puc donar fe que fa estona que se l’ha acabat i s’està entretenint amb un escuradents i les dues cames ben obertes.
 
És igual. El cas és que fa unes setmanes la meva amiga Natàlia em va regalar un llibre que anava per a un amor seu que no va acabar de quallar i va decidir que me’l quedés jo, “que almenys sé que tu i jo no ens barallarem”. Fa setmanes que el vaig acabar, es diu Biografia del silenci, de Pablo d’Ors (Angle Editorial) i és un llibre que em va agradar a mitges, només si n'ignorava la part mística del discurs. Això sí, des que el vaig llegir, de tant en tant em repeteixo que quan menjo, menjo, quan corro, corro, com per intentar aturar l’engranatge del cervell, i he de reconèixer que aquest missatge que dona de no esperar gaire res em reconforta. Deixar-se viure i a veure què passa. Tantes coses com volem controlar i en realitat no controlem ni la cara que fem quan mirem les cares dels altres.
 
Em va anar bé haver-me llegit aquest llibre, ahir que vaig anar a una platja preciosa i estava núvol. Que també és mala sort anar tres dies d’estiu a Mallorca i que un faci malhora. Vaig pensar que un dia de núvol a la platja era una metàfora bastant exacta de l’enyor. És estiu i tu no hi ets.
 
L’altre dia la filòsofa Maria Elizalde em parlava de l’amor en gran, de l’amistat, no de la possessió, sinó de l’amoramistat, i m’ensenyava que Montaigne, del seu amic que es va morir va escriure que n’estava tan i tan trist “perquè era ell, perquè era jo”, i ella no ho sap, però jo en aquell moment ho vaig entendre tot. Un amic et defineix, t’emmiralla, t’equilibra, et diverteix i et fa únic, igual que tu a ell. I només li vols felicitat, salut i alegria. Potser el problema apareix quan també apareixen les ganes de fer-li petons, a aquest amic, i s’ha de tenir el cap molt fred per no caure en la possessió i el drama, llavors. Eu, dic jo. Ho deia Andy Warhol: no hi ha res més excitant que no fer l’amor amb algú que ens agradi.
 
Un altre dels meus grans amorsamistats dels últims temps em regalava, m’assegura, el seu millor consell, ara que comencen les vacances dels adults: protegeix-te. I a mi se’m va ocórrer tard la pregunta com et protegeixes del que et neix endins. 

I avui que ja no hi ha núvols aquí em teniu, repetint-me quan soc a la platja, soc a la platja, parlant amb no ningú, esperant no res, protegint-me només del sol.
 

COMENTARIS

núvol
Iñaki Betenasagasti, 24/07/2018 a les 17:05
+4
-0
De vegades sospir per ser un núvol. Aquesta és una d'aquestes vegades. Ser un núvol, i aparèixer en una d'aquestes platges, i degotar una mica ( no em malinterpreti ...) ... No sé si és només gratitud, o és que jo també em vull fer notar. En fi, aquí va, que ho aclareixin els déus
amic, amiga...
Anònim, 01/08/2018 a les 13:25
+2
-0
Com en són de certes, les paraules de Montaigne (i de la Maria Elizalde)! Un amic que t'entén sense haver d'explicar-te, que riu del que et fa riure, l'interessa allò que t'apassiona, es commou amb el que et fa trontollar... Ell/ella ets tu! És un amic perla i s'ha de guardar en un estoig de nacre.
Molt bonic el comentari de l'amic "Núvol"!
Perquè era ell,...
Liesbeth , 24/08/2018 a les 09:12
+0
-0
Una amiga, un amic!! Quina gran paraula!! Sense ells tot és més difícil però el valor és més gran quan els tens a prop.... És el que més m'agrada, quan fa molt que no ens veiem o parlem per telèfon és com si el temps no hagués passat, tens tantes coses a escoltar, a parlar...com si fos ahir, sense enganys, sense quasi paraules...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre com ens convertim en els nostres pitjors enemics
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»