Billy Elliot és la cinquena i última pel·lícula que hem vist al cicle Emocions de pel·lícula, impulsat per EduCaixa i Catorze. Al debat posterior, la pedagoga emocional Eva Bach i l’educadora Cristina Gutiérrez (directora de la casa de colònies La Granja) han compartit reflexions com aquestes catorze.
1. Els pares tenim dues missions bàsiques: estimar els fills incondicionalment i entrenar-los per la vida. El que ens hem de preguntar és si tenen l’empatia per entendre els altres, si són capaços de dir no, si tenen l’autoestima per estimar-se a ells mateixos, l’autonomia per no dependre exclusivament dels altres, si saben expressar el que senten i si tenen la fortalesa per tornar-se a aixecar quan caiguin. Quan era petita m’ensenyaven geografia, història, matemàtiques, francès, però jo era una gran desconeguda de mi mateixa: qui soc jo? Què vull? Cap a on vaig? Ho vaig descobrir als 35 anys. (Cristina Gutiérrez)
2. Amor incondicional vol dir que siguis qui siguis, siguis com siguis, t’estimaré igual. Imagineu-vos vosaltres, quan éreu petits, que us haguessin dit això: “Pot ser que si et comportes de tal manera, no m’agradi i que t’ho digui, però jo t’estimaré igual”. Sé que anem tots molt atabalats, que tenim molta feina, però a vegades tinc la sensació que molts pares en comptes de tenir un fill tenen un projecte. Que quan estan embarassats ja estan preocupats per trobar les millors escoles i quan em pregunten què fem? Els dic: relaxeu-vos. Quan era petita el més important era jugar i que els pares i la mestra se sentissin orgullosos de mi, que em miressin i em reconeguessin, que estimessin el que soc, i això és precisament el que necessiten els nens. (Cristina Gutiérrez)
3. Quan mires els nens de prop veus que viuen en un món màgic. Quantes vegades els adults ens acotem i els mirem els ulls? Encara que estiguem envoltats de nens, quantes vegades ho fem? Una nena em va dir: “Cristina, per què els grans us creieu que el món de veritat és el vostre i no el dels nens?”
4. José Antonio Marina diu que hem d’educar per descobrir i potenciar el talent, que el defineix com la intel·ligència en acció. És a dir, que es concreta en ser capaç d’escollir bé. M’agrada dir que escollim bé quan escollim allò que ens fa bé i que ens ajuda a fer bé. Aquesta és la millor elecció que podem fer a la vida. (Eva Bach)
5. Per ser bo en alguna cosa és important adonar-te que ets bo. Moltes vegades no és tant escollir sinó saber a què renuncies. Quan un nen s’apropa a alguna cosa de manera natural, vol dir que hi té certa sensibilitat, i és quan comença a investigar i a connectar. El talent té molt a veure amb la connexió, què t’agrada, què et fa sentir bé. (Cristina Gutiérrez)
6. No pretenguis ensenyar a algú de qui no saps res. Un truc que ens serveix, quan arriben els nens al matí, és preguntar-los “de l’1 al 10 com et sents de bé?” I si un diu un 8, un altre un 7, però arriba un nen que diu un 1, tots podrem fer alguna cosa per canviar-li el dia. Perquè hi ha un espai per parlar. Els nens no són un ésser a qui farcir de coses, sinó que són persones. A vegades els tractem com una cosa que s’ha d’omplir i no cal: ells ja estan plens. I els imposem aquesta fredor, aquesta contenció d’emocions, allò de creure que el que cal és rendir. És important que als nens a qui els vols ensenyar alguna cosa els brillin els ulls. (Cristina Gutiérrez)
7. Hem d’estar molt pendents de quan els mestres ens limitem a perseguir el nostre objectiu a classe, i no ens fixem en si la criatura o l’adolescent està pel que expliquem o no. Primer l’hem de desbloquejar i a vegades només cal una simple conversa, que no vol dir que ho resolgui tot, però sí que és cert que un dels principis de l’educació emocional diu que el sol fet de tenir un lloc on poder expressar com em sento ja és un element de distensió. (Eva Bach)
8. A quants de nosaltres una mirada ens ha salvat? Els qui tenim el poder de mirar els alumnes i ajudar-los som nosaltres. I quants talents han passat per les nostres aules i els hem enterrat en nom de l’assignatura que toca fer? Convido a educar de pell endins, i no de pell enfora. (Cristina Gutiérrez)
9. A la Granja [casa de colònies] tenim una pancarta en què diem: “No volem els millors nens del món, sinó els millors nens per al món”. (Cristina Gutiérrez)
10. El sentit té a veure amb per a què fem les coses: no és el mateix ballar per tenir èxit, per tenir fama, per aconseguir un reconeixement, que ballar per una necessitat que et connecta amb tu mateix, o, el que seria una idea més transcendent, per crear bellesa i oferir alguna cosa de tu als altres que els pugui ser bonica, útil i vàlida. És molt diferent que et mogui una fita externa que un foc intern. (Eva Bach)
11. La resiliència és la capacitat de créixer des de l’adversitat per teixir la fortalesa interior (que per això és important ni posar ni treure pedres als infants). La serendipitat és preguntar-se què hi ha de bo i favorable en allò que vivim i que en principi sembla negatiu. I això només es veu amb la perspectiva del temps. Està bé que ens ho preguntem i que, quan ens passa alguna cosa que no ens agrada, ens diguem: a saber què descobriré gràcies a això. (Eva Bach)
12. La por és la falta d’informació, i quan tenim aquesta informació és quan podem plantar-li cara. Per exemple, quan a vegades decidiu si els vostres fills van de colònies o no, qui està prenent la decisió? Vosaltres o la vostra por que no siguin capaços, que estiguin sols, que us trobin a faltar? La por és una emoció invasiva. I per afrontar-la cal ser valents, però entrenem poc els fills perquè siguin valents, cada dos per tres els anem repetint: “Compte! Vigila!”. I de tant dir-ho, al final tenen por de veritat. Una de les eines per fer la por més petita (i que així sigui més fàcil afrontar-la) és concretar-la. Quan una nena em va dir que li feien por els cavalls, li vaig preguntar: “Concretament, què et fa por dels cavalls?” “La boca”. “Llavors no et fa por el cavall, sinó la boca del cavall”. I així ja és més petita. O quan em diuen: “Em fa por anar de colònies?” “Què és el que et fa por concretament?” “Dormir fora de casa”. “Llavors no et fa por anar de colònies, el que et fa por és dormir fora de casa”. (Cristina Gutiérrez)
13. (Eva Bach:) És important tenir present l’acceptació del somni. Si ve el nostre fill a casa i ens diu que vol ser ballarí, què li diríem? Estem preparats perquè els nostres fills ens diguin que volen fer tal somni i nosaltres els diguem sí, fill meu, endavant? I per no traspassar-los els nostres somnis ni les nostres frustracions, sinó per respectar i impulsar allò que volen ser? (Cristina Gutiérrez:) A vegades els diem sí sí, però d’amagat fem coses per encaminar-los cap a una altra banda. (Eva Bach:) Sí, i llavors surten els i si: i si no surt, i si s’equivoca, i si no és el definitiu, i si no es guanya la vida, i si no té sortida? Per què no veiem les possibilitats positives en comptes de les negatives?
14. (Eva Bach:) Els somnis són imprescindibles perquè ens fan caminar. És important que els adults en tinguem, i no només els que ens venen de quan érem petits, sinó els que hem tingut de grans. (Cristina Gutiérrez:) És difícil que un nen tingui un somni si els seus pares no en tenen. Com voleu que els vostres fills tinguin grans somnis si vosaltres no en teniu? Recordeu quins eren els que teníeu de petits? És bonic que ho expliqueu als vostres fills i que us pugueu convertir en un model que els doni ales.
Els altres resums de 14 idees de les sessions del cicle Emocions de pel·lícula:
Estiu 1993, amb Eva Bach i Jaume Cela: La mort i el dol en els infants
Wonder, amb Eva Bach i Anna Carpena: Educar en l’empatia
La lengua de las mariposas, amb Joan Manuel del Pozo: Educar per estimar la diferència
Diarios de la calle, amb Eva Bach i Rosa Vilaseca: L’exemple dels mestres
