Mireu que estic sol,
acabo de deixar els amics,
els nois i les noies m’han dit adeu
o fins demà.
Miro cap al cel
i les estrelles no m’estimen
i a dins de les cases la gent es posa a la taula.
Després xerraran d’aquestes coses tan banals
com són la tele, el treball o bé el cinema
o bé el futbol.
Ells es fumaran el seu cigarro
i quan no els sentin les dones
explicaran un xiste verd.
Però mai no recordaran
el noi que és mort a la guerra,
a l’absurda guerra
o a qualsevol guerra,
que els homes s’inventen
perque hi morin els nois.
Jo no vull anar a casa aquesta nit,
no vull que em vegin els veïns
ara que estic plorant.
Val més que creguin
que com sempre estic cantant
i es riguin dels meus cabells llargs
i diguin que soc un ximplet.
I quan parlin algun dia de mi
diran que soc l’extravagant
que no té res a dins del cap.
Val més de no treure’ls-hi l’encant
i que la gent del meu carrer
es creguin que soc un iè-iè.
Per què no veuen que estic trist?
Per què no es donen compte
de que el món no és tan bonic?
N’hi han que passen gana,
n’hi han molts a la guerra,
i ells sols parlen del seu futbol.
