Educació

El perquè de l'abandonament escolar

14 idees per entendre com el sistema educatiu expulsa els joves que no encaixen en el seu model

Rafael Homet: «Tenir fills amb discapacitat et treu preocupacions innecessàries i et fa passar un dol»

| 30/07/2018 a les 11:47h
Especial: Educació
Arxivat a: Sala d'estar, educació, Diputació de Barcelona
Per què hi ha joves que un dia decideixen no anar a classe i un altre tampoc fins que no hi tornen mai més? En quin moment l'escola i l'institut deixen de tenir sentit? Què fem davant dels alumnes que el sistema educatiu, silenciosament, va perdent? Com els podríem recuperar? Què els hauríem d'oferir? 

Tot i que són molts els mestres que s'arromanguen i es comprometen a fons amb els infants i joves, i tot i que són molts els alumnes que se'n surten, hi ha una realitat que no podem passar per alt: tenim un 17% d'abandonament escolar prematur. Per als serveis d'educació de la Diputació de Barcelona aquest és un tema cabdal. És per això que parlem amb qui n'és el gerent, Jordi Plana, i amb Neus Gòmez, tècnica assessora de la gerència, per buscar-ne els motius i per intuir com, entre tots, podem combatre-ho.
 

Foto: Markus U.


1. L'abandonament no passa d'un dia a l'altre, és el resultat d'un procés de desvinculació a vegades més llarg, a vegades més curt. No tothom aprèn igual ni al mateix ritme i com que el currículum escolar és tan uniforme i lineal, si no t'hi adaptes, tens un problema. El sistema educatiu està pensat per donar resposta al gruix ordinari de la població. Però aquells que destaquen, sigui perquè tenen dificultats d'aprenentatge o perquè tenen altes capacitats, tenen dificultats per sortir-se'n. Hi ha nens que tenen altes capacitats i suspenen, perquè el sistema no està preparat per atendre'ls. 

2. La llavor de l'abandonament escolar està a la primària i no a la secundària. Són nens i nenes que a primària ja han començat a tenir indicis i que, de mica en mica, ja es comencen a desvincular, perquè l'escola no dona resposta a les seves necessitats, perquè la família no dona cap importància a l'educació, perquè no troba cap mena de sentit en anar-hi o perquè no s'hi sent ben acollit.

3. Les expectatives. Hi ha mestres que en algunes enquestes diuen que ja estan satisfets si els joves es graduen amb l'ESO. És el pes de la mirada: si la màxima aspiració que tenen en tu és que et treguis l'ESO, és possible que això sigui el que facis. També hi ha famílies que creuen que si els seus fills estudien fins als 16 anys, ja n'hi ha prou, perquè pensen que la vida no està a les aules, sinó a fora. I, de la mateixa manera, si el que uns pares esperen dels seus fills és que arribin a la universitat, hi ha un percentatge molt alt de possibilitats que ho aconsegueixin. 

4. Els canvis d'etapa. Com es fa el procés de traspàs de 6è de primària a 1r d'ESO? O de l'obligatòria a batxillerat i a cicles? Com els ajudem a passar? Sovint no es produeix una coordinació entre els centres. Hi ha molts alumnes a qui se'ls ha adaptat el currículum a l'ESO i arriben a cicles formatius i no se'ls hi té en compte. Una part de l'abandonament es produeix al primer trimestre del cicle formatiu o de batxillerat: hi ha una estadística que diu que el 42% que es matriculen a formació professional no es graduen, i a batxillerat, un 20%, perquè hi ha molts nanos que s'hi matriculen per la pressió familiar, i perquè encara hi ha allò de dir si no ets un bon estudiant, ves a la formació professional. 

5. No trobar sentit a allò que em fan fer. Hi ha alumnes que desconnecten de tot allò que passa a classe perquè no hi troben cap mena d'interès, perquè no se'ls valora o perquè no consideren que seguir estudiant els pugui millorar la vida. És a dir, no creuen en l'escola, i passar-s'hi cada dia tantes hores és una pèrdua de temps. En aquest sentit, es valora que sàpigues de memòria tal tema de tal llibre, que ho escriguis a l'examen, però, i l'empatia, i l'amabilitat, qui valora això? A part de treure un 6 a matemàtiques, com et comuniques, com tractes els altres? A la trobada de la xarxa d'escoles municipals de persones adultes, es va parlar d'una proposta en què els nanos deien quines són les seves habilitats, què saben fer, en què són bons. Al final tenen una avaluació personal en què els fan un desplegament dels seus potencials. A part, els mateixos alumnes s'autoavaluen per ser conscients del seu aprenentatge. És important que algú et digui per què et servirà allò que estàs fent. Per comprometre't amb l'escola has de trobar un sentit en anar-hi. 

6. La desigualtat fora de l'escola. Segons dades de la iniciativa americana Expanded Schools, hi ha 6.000 hores de diferència entre els infants que tenen més oportunitats i els que menys. És a dir, hi ha nens i nenes que poden estudiar un instrument, que reben classes de repàs, però també qui a casa no pot fer els deures perquè els pares no el poden ajudar, perquè no entenen el català o perquè arriben molt tard de treballar. L'estiu és fatídic, perquè són tres mesos que poden ser de connexió, anant de colònies, de campaments, als casals, o poden ser tres mesos de no fer res. Hi ha nens que passen moltes dificultats a casa, per això és important que a l'escola o a l'institut puguin trobar l'esperança que no troben enlloc. 

7. Les repeticions de curs: un nen arriba a 1r d'ESO amb dificultats. Suspèn. Li diuen que ha de repetir. La segona vegada que fa 1r d'ESO l'aproven i el passen a 2n. Allà el tornen a suspendre i torna a repetir. Cada vegada està més despenjat, de manera que té 15 anys, ja comença a desaparèixer, ningú el va a buscar, i als 16 ja marxa. Queden en una posició de desigualtat: com que la majoria del grup ja tira, tu et quedes enrere. I sí que hi ha mestres que diuen que tenen molts alumnes i l'horari molt atapeït i que per això és difícil estar al cas de tots, però els centres que tenen bons projectes educatius inclusius assumeixen això des del claustre, i donen respostes individualitzades. Un mestre sol no pot assumir-ho tot, ha de ser una prioritat del centre, un compromís de tots. 

8. A força de suspendre, tenen l'autoestima feta miques. Arribes a un institut i al primer trimestre en suspens set. Passes a l'ombra de tothom, al segon, en suspens 8, i, al tercer, 9. Amb això el que t'estan dient és que ets tonto, que no t'hi esforces prou. A quants joves se'ls han carregat l'autoestima? Això és terrible, perquè si tu no confies en tu ni sents que els del teu voltant hi confien, serà molt complicat que tiris endavant.

9. No saben en què són bons, només en què són dolents. El sistema escolar és com un embut: a bressol tothom té el seu lloc, és on es busquen i es fan brillar més els talents, a primària encara treballen per projectes, a l'ESO ja t'apreten, a batxillerat ja en queden menys i, al final, la sel·lectivitat. El perfil d'alumne que arriba aquí és el que té la capacitat d'adaptar-se al sistema, però això vol dir que no estem oferint possibilitats a totes les persones. Si acompanyes una persona en la seva formació, és bàsic saber en què és bo, en què pot brillar. 

10. La loteria del mestre. Un dels grans problemes del sistema és que pots tenir sort que et toqui un bon tutor o no. Hem d'exigir que tots els mestres siguin bons tutors, que no sigui un atzar. Ara mateix, la teva vida depèn del mestre amb qui cauràs, perquè pot ser radicalment diferent. Hi ha centres educatius en què és igual amb quin mestre vagis a parar perquè tenen un projecte educatiu que blinda la manera de relacionar-se amb els alumnes.

11. Veure què hi ha més enllà de l'escola. Potser un noi que treu molt males notes és el líder de l'equip de futbol on juga a les tardes i ningú ho sap. L'escola ha de poder connectar amb l'entorn dels joves per poder conèixer i potenciar les seves habilitats. Tothom té un talent i tothom té capacitats, per això es tracta de saber-les elevar en comptes de trepitjar-les. Si un nen suspèn vuit assignatures, en comptes de fer-li entendre que és un desastre valdria la pena buscar i potenciar allò en què destaca. 

12. Com recuperar els perduts. Si fóssim capaços de col·locar els nanos al centre de l'aprenentatge, que se'n sentissin protagonistes i que estiguessin connectats amb allò que aprenen, se'n sortirien. Però ho fem al revés: al centre hi ha un model educatiu al qual els alumnes s'hi han d'adaptar. I si no poden, en queden exclosos. A molts d'ells els esperen treballs precaris. Però, de quina manera detectem la gent que ha estat expulsada del sistema escolar i que té ganes de reenganxar-s'hi, de tenir una nova oportunitat? Quines opcions tenen per trobar aquest trampolí? Som prou flexibles? Perquè si cada vegada que intenten tirar endavant topen amb les mateixes metodologies, amb la mateixa pedra, es convertirà en un bucle. Per això cal introduir novetats, noves maneres de relacionar-t'hi. 

13. Educar per aprendre a decidir. Hi ha qui ha estudiat arquitectura però està amargat, perquè en el fons no és això el que l'apassiona. Els estudis t'han de donar la capacitat per poder decidir a la teva vida, i és considerable el poc entrenament que tenim per decidir què volem fer i què no. A la universitat trobem la tira de gent que estudia dret o enginyeria o història sense saber per què. Van seguint el camí d'ESO, batxillerat, selectivitat, i de cop es troben estudiant una carrera que ni els ve ni els va. Per això cal normalitzar que no tots els camins són rectes: per què hem de fer una cosa darrere l'altra per inèrcia i sense sentit? Hi ha una pressió terrible. Si mai ningú t'ha ensenyat a decidir, és difícil encarar decisions sobre el teu futur. 

14. Què és l'èxit i què és el fracàs? Associar l'èxit a les notes ja és un fracàs. Perquè l'èxit és que els nens puguin caminar per la vida amb sentit, que sentin que se'ls hi ha reconegut i impulsat les seves habilitats i que se'ls ha acompanyat en les seves necessitats. Quan acaben 4t d'ESO no els preguntem si són feliços o no, sinó què han triat fer. L'èxit de l'educació és quan aconsegueix contribuir en el projecte vital d'una persona i, en lloc de destruir-lo, el potencia. Li dona ales. Perquè quan un jove abandona els estudis, qui fracassa és el sistema educatiu però qui s'ho carrega és el jove. I en part, tothom. 

COMENTARIS

Alta capacitat
núria balcells samà, 27/07/2018 a les 19:40
+6
-0
I t’ajuden si no arribes però, què passa amb nens amb altes capacitats? Molesten a classe i se’ls aparta. Ens ha passat en escola concertada i pública. Les escoles i els mestres es veuen superats per aquests nens!
Consideracions
S.M., 29/07/2018 a les 14:22
+5
-0
En teòria aquest article és correcte, però falten moltes dades. Primerament, la ratio a classe ja que amb 30/33 persones és difícil poder atendre totes les difficultats. Després, encara que tu estiguis disposada/preparada per treballar amb vàries metodologies, s'ha de veure si l'equip directiu hi està d'acord. Altre aspecte: inversiò en eines, materials i professorat. Es dóna gairebé més diners a la concertada/privada que a la pública. Enguany jo tenia una classe de 32 persones i uns 10 tenien necessitats especial. Jo sóc molt implicada ifsig cursos i tot però, wuè s'espera que faci sola? Faig el millor que puc però sovint no n'hi ha prou. El departament d'Ensenyament hauria de reflexionar A CLASSE AMB NOSALTRES, no a Via Augusta i prou.
Ortografia
Anònim, 30/07/2018 a les 18:50
+0
-0
Cabdal,selectivitat

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El MACBA ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre com ens convertim en els nostres pitjors enemics
Imatge il·lustrativa
Pensem massa i sentim massa poc. Més que màquines, necessitem humanitat
Imatge il·lustrativa
Una animació mostra la importància de recuperar els somnis i la identitat
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»