Soc la mestra d’escola, la que avui plega tard, la que ara guarda els guixos al primer calaix. Soc el guix. I la pissarra. Soc el nen de deu anys que encara fa faltes d’ortografia però ja escriu cartes d’amor. Soc la petita que fa pastissos amb la sorra del pati. Soc el mestre de música que escolta el nen que toca el xilòfon i pensa en quan ell era petit, “jo també soc aquest nen'”. Soc el pare que mira la filla i es mossega la llengua. I el nadó esdentegat que mira l’àvia entendrida. Soc el racó de disfresses de l’aula d’educació infantil. Soc el bibliotecari miop. Soc la directora d’escola il·lusionada. Soc l’home que alimenta la xarxa educativa d’un entorn rural i la tècnica del districte urbà. Soc la regidora d’educació que es contempla els peus arrelats. Soc el globus en què has descrit com veus el món amb lletres minses, paraules que ara s’inflen amb l’aire dels teus pulmons. Soc la noia absentista que aprova el curs fent voluntariat a l’oncològic i narrant la seva experiència a la ràdio local. Soc el nen que evita la lectoescriptura a l’aula però aprèn a llegir a la biblioteca, dissabte al matí, amb el seu avi mig cec, per llegir-li en veu alta i que deixi de fer esforços.
Jo soc tot això i més, i tu també.
Reconèixer en l’altre un altre jo és un dels lemes principals de l’aprenentatge emocional i col·laboratiu, que des de fa un temps intenta sumar-se a tantes eines pedagògiques ja integrades amb aplom per l’escola catalana: evolucionisme, zona de desenvolupament proper, aprenentatge significatiu, actiu i seqüencial, treball per projectes, tasques, racons o centres d’interès.
La Diputació de Barcelona ha coordinat i format aquesta setmana prop de quaranta tècnics de dinamització d’experiències educatives municipals transformadores de les xarxes locals d’Escola Nova 21; les jornades s’han clos amb el reconeixement públic de la seva tasca per part dels regidors dels respectius municipis. La iniciativa, engegada fa dos anys amb la intenció de ser provada en una vintena de centres pilot, va rebre ja llavors una allau de demanades per sumar-s’hi i enriqueix ja mig miler d’escoles i instituts.
“Hem de tornar a pensar en gran i imaginar de nou l’educació en un món canviant”, ens diu la directora general de la UNESCO, Irina Bokova, així que visitem el web d’Escola Nova 21. Així doncs, el treball educatiu en origen fragmentari desenvolupat en aules i altres entitats és convidat a teixir-se com una gran xarxa externa des de xarxes internes menors, per fer dels elevats objectius intangibles vivències a peu de carrer. Val a dir que tot plegat dialoga amb la proposta d’Educació 360 de què parlàvem la passada primavera.
Quan l’aprenentatge es contempla també des del seu vessant emocional, el quartet “reacció, aprenentatge, conductes, resultats” es torna part d’un mateix i dona lloc a un altre: “implicació, compromís, implementació, impacte”. Dins d’un mateix, tot es torna real i significatiu i, malgrat la paradoxa, és necessari que aquesta transició esdevingui eina i política pública.
En paraules de la formadora Neus Lorenzo, “L’educació és un procés, no un resultat; cal construir un contínuum vital”. Aprendre es converteix en aprendre a aprendre, per després aprendre a ser aprenent al llarg de la vida. Ho veu el nen als ulls de l’avi que ja no pot llegir però sí ensenyar, escoltar i guiar-lo en la lectura. La construcció del coneixement és la construcció de la comunitat i viceversa; no viuen l’una sense l’altra i plegades s’alimenten.
Tot això som, tu i jo, sí. I també som nosaltres, nosaltres mateixos.
Soc l’escriptora que escolta, aprèn i ara et transmet allò que creu copsar i aspira a que l’entenguis, que filtris i actuïs. Soc també, després de molts neguits, la mare tranquil·la que creu trobar l’escola que acompanyarà els seus fills tal com somia.
