Quadres verds

Després de sentir l’elogi del mestre es mira la làmina, i pensa que això que ha dibuixat no s’assembla gens a una casa

| 25/05/2015 a les 11:36h
Especial: L'ha ben plantada
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Catorze


El nen porta una bata de quadres verdosos. Ha acabat el dibuix que estava fent i crida el mestre. Té molta pressa perquè li digui què li sembla.
 
El mestre, després d’atendre una nena que s’estava menjant la plastilina, hi va i es mira atentament el dibuix. Atès que li havia manat de dibuixar una casa, somriu i li diu que quina casa més bonica.
 
Quina casa més bonica.
 
Ahir hagués reaccionat d’una manera gens similar a la d’avui. Segurament, li hauria contestat que bé o alguna cosa semblant, hauria rigut.
 
Que bé.
 
Que bé.
 
I no hauria tardat gens a ensenyar el dibuix que acaba de fer a tots els seus companys (menys a la nena que es menja la plastilina, que li cau molt malament).
 
Després de sentir l’elogi del mestre es mira la làmina, i pensa que això que ha dibuixat, de fet, no s’assembla gens a una casa. I, a la seva manera, constata que potser és impossible determinar que ho és. Perquè acaba admetent que, ni que sigui sense haver-ho pensat gaire, ja ho ha fet expressament, de dibuixar una cosa ben diferent d’una casa; una cosa que mai de la vida no es podria dir que és una casa.
 
Ja ho ha fet expressament.
 
Per què, si el que ell ha fet no s’assembla gens a una casa, el mestre li ha de dir que sí? No només li ha dit que és una casa, sinó que li ha dit que és una casa molt bonica.
 
Quina casa més bonica.
 
Ara, el nen comença a deixar enrere totes aquestes qüestions perquè les ha anat assumint, les té ben enteses. Comença a odiar el mestre i la seva falta de sinceritat.
 
La fusta de les taules cruix lleument. Al pati, al costat de les fulles de l’olivera escampades per terra, un gronxador fa un moviment pendular; no hi ha ningú que s’hi gronxi. Els vidres de les finestres s’han començat a omplir de gotes petites. Un quadre verd que s’apaga.
 
El mestre crida, crida molt, perquè el nen ha tret les tisores de l’estoig i les hi ha clavat.
 
El mestre crida, crida molt, i al nen li està molt bé, perquè així no té temps d’anar a veure la nena que es menja la plastilina.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal