Anna Stepànovna Politkóvskaia va néixer el 30 d’agost del 1958 i va morir assassinada el 7 d’octubre del 2006. Recordem la periodista russa i el seu compromís, coherent i convençut, amb el periodisme. Un compromís que va haver de pagar a un preu massa alt.
Foto: www.victoriasadler.com
1. He vist plorar tants homes en aquesta guerra que ja he deixat de plorar.
2. Se suposa que els periodistes han d’anar allà on hi ha la guerra o el desastre, perquè el món necessita saber la veritat del que està passant.
3. L’únic deure d’un periodista és escriure el que veu.
4. El que importa és la informació, i no què en penses.
5. He vist amb els meus propis ulls el que els altres no veuran. Això m’ha fet ser millor persona, no de cara als altres, sinó per a mi mateixa.
6. La nostra revolució no serà bonica.
7. El risc, per definició, és una part i una parcel·la de la nostra professió. No ho és dels mestres o dels doctors, o de molts altres, però sí que ho és de la nostra. Crec que un periodista ha de plantar cara obrint els ulls i entenent que alguna cosa podria passar. Però sense espantar-se ni plorar massa aviat.
8. La pregunta important és aquesta: canvia alguna cosa haver escrit un article o haver patit les conseqüències d’haver-lo escrit? Alguna cosa canvia cap a millor en la nostra societat?
9. Vivim en una època en què els valors normals s’han desplaçat: el que és bo s’anomena dolent i al que és dolent se li diu que és bo.
10. No crec que tinguem la llibertat d’expressió que teníem en els anys de Yeltsin. El nostre dret a rebre i distribuir informació ha estat racionalitzat. L’autocensura es troba clarament a la feina.
11. La llibertat d’expressió és a les acaballes, només confio en la informació al cent per cent si l’he aconseguida jo mateixa.
12. Encara penses que el món és enorme? Que si hi ha un incendi en un lloc no afecta un altre, i que pots seure en pau a la teva terrassa admirant les teves absurdes petúnies?
13. Com reaccionem davant la tragèdia d’una única persona mostra la nostra actitud cap a tota la nació, i que augmenti el nombre de persones no ho canvia gaire.
14. La gent, a vegades, paga amb la seva vida haver dit en veu alta el que pensa.
L’actriu Míriam Iscla es fica en la pell d’Anna Politkóvskaia en el monòleg «Dona no reeducable»:
