John Ronald Reuel Tolkien va néixer el 3 de gener de 1892 i va morir el 2 de setembre de 1973. Recordem l’escriptor llegint una de les cartes –publicades al llibre Cartas de J. R. R. Tolkien (Minotauro)– que va escriure al seu editor, Stanley Unwin, quan semblava que El Senyor dels Anells seria una obra destinada al fracàs comercial. Val a dir que, d’entrada, va ser així. El llibre va rebre males crítiques i de seguida el van retirar de les llibreries. Però als anys seixanta l’obra va ressuscitar. I de quina manera. I fins avui.
Foto: www.biography.com
Al senyor Stanley Unwin
Unwin va preguntar el 6 de març si el problema de la llargada combinada dels dos llibres podria resoldre’s partint-los en «tres o quatre volums fins a cert punt autocontinents». En resposta al que pretén saber Tolkien d’«Egidio, el granger», l’informa que de la primera impressió de 5.000 exemplars, se n’havien venut 2.000, i que el llibre «encara no havia anat tan bé com havia esperat», encara que, segurament, deia, es seguiria venent.
10 de març de 1950 3 Manor Road, Oxford
Estimat Unwin:
Gràcies per la carta del 6 de març. Hi veig una bona voluntat; però també, em temo, la seva opinió que aquesta pila de material no és de cap manera assumpte d’un sol editor, sinó que requeriria una dotació sencera. No em sorprèn.
Pel que fa a la seva consulta sobre la possibilitat de dividir-la. Una obra de gran extensió, per descomptat, pot dividir-se artificialment en parts més mal·leables: aquesta és la classe de procés que va produir seccions del gran Oxford Dictionary anomenades «onomasitcal-outing» i «simple to sleep». Però la totalitat de la Saga de les Tres Joies i els Anells del poder només té una divisió natural en dues parts (cadascuna d’unes 600.000 paraules): El Silmaríl·lion i les altres llegendes; i El Senyor dels Anells. La segona és tan indivisible i unificada com vaig poder.
Per descomptat, es divideix en seccions amb objectius narratius (sis), i dues o tres d’elles, que són d’una extensió més o menys igual, podrien enquadernar-se per separadat, però de cap manera són autocontinents.
Em pregunto ara (he de confessar-ho, encara que com a «venedor» suposo que hauria de mostrar una mica més de confiança) si molta gent més enllà dels meus amics, no tots van resistir-lo fins al final, emprendrien la lectura d’una cosa tan llarga, encara que amb certa moderació els agradés aquesta mena de fantasia. I més encara em pregunto si la llegirien, per no parlar ja de si la comprarien, d’una forma seriosa, i si l’abundància, per dir-ho d’alguna manera, no faria fugir els comensals. Vostè en deu saber molt més que jo, d’això.
M’adono de les dificultats financeres, i de la remota possibilitat de recobrar-ne els costos. No tinc diners per llençar i no puc esperar que vostè en disposi. Per favor, no cregui que m’ofendré si declina editar-lo. Després de tot, el que vostè esperava era la continuació d’El Hòbbit, i el que he fet no pot ser considerat això de cap manera, ni en la atmosfera, ni en el to, ni en l’audiència a què va destinat.
Em sap greu plantejar un problema com aquest. I a sobre voluntàriament, sembla, ja que jo sabia des de fa temps que flirtejava amb les dificultats i que estava creant amb tota possibilitat un material impublicable i invendible. Ara per ara no tinc res més complet que pugui presentar; però estic del tot disposat a fer aviat alguna cosa més simple i més curta. Crec que aviat començaré altres coses que, ja fa temps, guardo in petto.
De qualsevol manera, hauria estat més encoratjador que Gil, el granger hagués tingut una millor sort. És un petit escrit pedantesc? No se n’ha parlat gaire. No sembla haver cridat l’atenció de ningú. Sempre vaig pensar que en la mesura en què tingués alguna virtut, aquesta obra hauria millorat en companyia d’altres històries que giressin entorn del mateix regne i en el mateix estil; però estava tan absolutament abduït pel món més remot que no vaig poder fer-les. Potser ara no em passarà el mateix.
Amb els meus millors desitjos,
Sincerament seu,
J. R. R. Tolkien.
