L’Eduard em va ensenyar a llegir el cel. Feia de mestre més enllà del que calia: de dia ens explicava física a l’aula i de nit se’ns enduia a l’aire lliure, que alci la mà qui vulgui aprendre’s els noms dels estels.
Això era molt abans que m’atrevís a convertir l’Eduard en personatge del meu primer llibre. Molt abans de l’ictus que li va robar la parla i la força i la vista. Molt abans que a mi em toqués trepitjar l’infern sense sabates. Molt abans de tot, tantes vides enrere.
És tard i soc al terrat, fent equilibris dalt d’una hamaca amb tendència a tombar-se. Recula la xafogor, avança la matinada. Aquí, en aquesta lona inestable que és mig llit i mig metàfora, miro amunt i penso en l’Eduard, que és viu i ben a prop (i camina i parla i compon i pinta i llegeix). La Terra ha fet unes quantes voltes al Sol, però els astres que reconec són on eren. Durant un instant fugaç i etern, la lleialtat còsmica em reconcilia amb el món i amb l’univers sencer.
Hi ha lliçons que perduren: jo encara avui, tantes vides després, sabria anomenar les estrelles.
8
0
