Imatge de l’espectacle …_ _ _ …/ S.O.S Foto: Kiran West
Davant l’erupció d’espectacles de la cartellera estiuenca de Barcelona, dos de dansa amb característiques diferents, però de qualitat, han passat injustament desapercebuts. D’una banda, Aleix Martínez, un ballarí que ja de jovenet, quan integrava l’extingit Ballet de David Campos, destacava per la seva vitalitat, ha mostrat al Casino l’Aliança del Poblenou l’espectacle Horitzons amb la nova plataforma ManNera Dansa. De l’altra, el Ballet Rus de Barcelona ha ofert la seva tradicional gala de fi de curs, amb un estol de primeres figures procedents de les companyies russes més reputades.
Quan es pensa en la Guerra Civil en termes de moviment, el que primer apareix és el nom de Marta Graham. La coreògrafa nord-americana va crear una de les peces més punyents per denunciar l’horror del conflicte quan aquest encara estava en marxa, Deep song (1937). En aquesta tradició moderna que pràcticament ratlla l’expressionisme s’ha d’inscriure Horitzons, una doble proposta que connecta la guerra espanyola amb l’actual crisi migratòria produïda pels conflictes a l’Orient Mitjà.
La primera part, Lorca, estrenada a Barcelona (20 de juliol 2018) està consagrada a Federico García Lorca. El mateix Martínez encarna el poeta en un homenatge a la seva figura en el context de la tràgica història espanyola. El ballarí, actual solista del Ballet d’Hamburg, on va ingressar el 2010, s’apropa a l’autor del Romancero gitano des de la vessant més personal, presentant la seva relació d’amor turmentada amb l’escultor Emilio Aladrén. De rerefons, però no per això menys present, una estranya figura que representa la mort es recargola en un avançar lent però ferm: res no l’atura i tot s’ho empassa, igual que el Saturn que devora el seu fill, de Goya.
L’actor Joel Minguet recita versos de Lorca en una coreografia amb música en directe que aconsegueix ficar l’espectador en la pell d’aquest poeta obsedit per la soledat, l’amor i la mort. Més que una biografia, Martínez explora com un individu, trasbalsat per les seves pròpies guerres internes, s’enfronta a una guerra més general que l’acaba destruint. Ja coneixem la història. És la bellesa, la sensibilitat, enfrontada a la ceguesa, a la violència. És la derrota de la civilització.
Pel que fa a la coreografia, Martínez, una de les joves promeses de la dansa catalana, guanyador del prestigiós Prix Lausanne 2008, i que ha hagut d’emigrar com tants d’altres ballarins per poder continuar la seva carrera, proposa un llenguatge orgànic fet de gestos radicals i expressius, en què el moviment i la paraula s’invoquen mútuament en un suggestiu joc de miralls.
En el cas de …_ _ _ …/ S.O.S, estrenada el 14 de març de 2017 a l’Opera Stabile Hamburg, destaca el so l’hipnòtic del Hand Pan, que toca en directe Ravid Goldschmidt. Els referents són clars: un mur, una reixa i uns ballarins que dansen la desesperació de les persones que no tenen on anar i vagaregen com a autèntiques deixalles humanes. Les referències al mur d’Israel en aquesta coreografia en què la mirada dels intèrprets és fonamental són clares (i tants d’altres, és clar), així com la pistola de plàstic verd que empunya una noia botxí. Situacions d’injustícia, de vexació, d’inhumanitat que fan qüestionar l’espectador en quin món cruel vivim.
Martínez s’acompanya de ManNera Dansa, una companyia creada el 2018 com una plataforma per desenvolupar i explorar noves propostes artístiques, així com fomentar les col·laboracions entre artistes d’àmbit nacional i internacional. L’espectacle, que compta amb la participació del Programa de formació en dansa ArtIDP, va destinar la recaptació a l’ONG de Badalona recentment guardonada amb la Creu Sant Jordi de la Generalitat, Activa Open Arms.
De la seva banda, el Ballet Rus de Barcelona, capitanejat pel rus Boris Shepelev i la catalana Blanca Hartmann, va presentar la seva gala de fi de curs d’estiu, Les Etoiles, al Teatre Victòria aquest juliol. L’espectacle va permetre comprovar d’un costat la bona feina feta pels joves alumnes de l’escola (27 en total) amb unes coreografies preparades a consciència, i de l’altre el virtuosisme d’algunes figures de les companyies russes de més renom. D’entrada cal destacar la composició del programa, que va oferir peces poc habituals almenys als escenaris de casa nostra. Per exemple, del ballet Spartacus, van ballar un fragment no gaire conegut, i que van brodar Irina Perren (Mikhailovsky Ballet) i Marat Shemiunov (Mikhailovsky Ballet). Aquesta era una de les parelles veteranes que més va destacar, amb unes intervencions acrobàtiques de gran complexitat tècnica. A Melody (música de Gluck i coreografia d’A. Messerer) per exemple, Shemiunov va passejar en l’aire Perren amb la força d’un sol braç creant imatges gairebé oníriques, amb la ballarina que sembla levitar en l’espai deixant l’estela d’un vaporós fulard blanc darrere seu.
També va sobresortir el pas à deux del Corsari, amb la parella Ksenia Zhiganshina (Bolshoi Ballet) i Igor Tsvirko (Bolshoi Ballet). Era certament com la traca final de l’espectacle i els ballarins van esmerçar-se en no deixar com qui diu res al pap. Així, van lluir –ell– una força extraordinària, que es desplegava en grans salts enèrgics i precisos, i –ella– una tècnica digna de l’escola russa, amb els fouetés de rigor realitzats amb la precisió d’un rellotge. Segurament va ser el millor de la gala, i va fer oblidar per una estona la mala qualitat del so, que va desmerèixer la presentació.
Des del 2015, aquesta acadèmia amb seu a l’avinguda Josep Tarradellas de Barcelona, treballa per dinamitzar la dansa clàssica a Catalunya, tot fomentant les relacions amb Rússia, un dels bressols indiscutibles del ballet. La proposta de gala de final de curs, que també realitzen altres companyies, com ara el Ballet de Catalunya amb seu a Terrassa, és una bona manera de visibilitzar la feina dels joves aprenents, que poden mostrar el resultat del treball realitzat en el marc d’una representació de categoria al mateix temps que adquireixen experiència sobre l’escenari, imprescindible per introduir-se en el món professional. D’entre els alumnes de l’escola russa, va sobresortir la italiana Elisabetta Fasoglio, que va protagonitzar un duo amb el veterà Shemiunov a Valse (música de Xostakóvitx i coreografia d’A. Masserer). Feien una parella certament estranya, no només per la diferència d’edat i volum (Shemiunov és un ballarí de complexitat atlètica i gran alçada), però al mateix temps l’actuació desprenia una certa tendresa en veure el contrast entre una alumna que es prepara amb tota la il·lusió del món per ballar en un futur, i un ballarí de llarg recorregut que l’ajuda en els seus primers passos. És una escena de relleu generacional recomfortant, ja que garanteix la perennitat de la tradició de la dansa clàssica.
Sigui com vulgui, darrerament a Catalunya es percep una certa efervescència pel que fa a la dansa, amb propostes ben diverses que van prenent forma i solidesa, esperonades també per una voluntat persistent d’aconseguir muntar una companyia estable, amb suport institucional, capaç de canalitzar totes aquestes energies tan positives. Ara es tracta de veure si aquest projecte que no s’acaba de materialitzar mai, tot i les demandes del sector, finalment arriba a bon port.
Imatges de la gala de fi de curs del Ballet Rus de Barcelona.
