El preu d'estar vius

Tinc la sort immensa d'haver viscut quaranta-sis anys en present d'indicatiu

| 29/05/2015 a les 19:26h
Especial: No-ficció
Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Laura D'Alessandro


Cada trenta de maig em faig un any més gran. I penso en el Roger, que també havia nascut un trenta de maig i que va anar a la classe de la meva filla fins que. Aquest any en Roger n'hauria fet vint. Seria alt, tindria la veu greu, hauria passat una adolescència poc o molt moguda, estaria estudiant medicina o enginyeria o filologia o educació social. Potser encara jugaria a bàsquet.
 
"De vegades jo també voldria morir per estar amb tu i poder parlar, jugar i fer moltes coses", li escriu un dels seus germans en una pàgina de Facebook que li han obert. No existia el Facebook, aquell abril del 2004 en què.  
 
En Roger tindrà vuit anys per sempre més. Era preciós, com ho són tots els nens als nou-anys-encara-no. No mereixia, cap criatura mereix, un futur conjugat en condicional. Amb prou feines havia començat a ser i a fer. Poc abans del dia que, va escriure aquest vers: "La pau és com el color blau i també és suau". 
 
Cada trenta de maig em faig un any més gran. Encara hi sóc, de moment. Tinc la sort immensa d'haver viscut quaranta-sis anys en present d'indicatiu. Tinc la sort immensa de tenir els pares vius. Tinc la sort immensa de tenir quatre fills que confio i desitjo i suplico que m'enterrin ells a mi.
 
El mort més important de la història de la meva filla –que aquest any, ella sí, en farà vint– continua sent el Roger. Als meus quaranta-sis tot just estrenats, se m'acumulen els morts al cap i l'enyor al cor. El preu de viure (i riure i sentir i tremolar i abraçar i pensar i somriure i nedar i llegir i aprendre i cantar pel carrer amb els cascos posats) és trobar a faltar els que ja no.  
 
O ens apaguem abans d'hora o arriba un dia que hi ha més espelmes que pastís. A partir d'aleshores afrontem els aniversaris amb una barreja d'il·lusió i vertigen. Aspirem a celebrar-ne molts més, però ens sembla entendre en primera persona la refotuda culpa del supervivent.

COMENTARIS

Supervivents
Tess, 29/05/2015 a les 20:21
+1
-3
Eva,

Quan vaig pel carrer i miro la gent penso que som autèntics supervivents, que Lo raro es vivir, que sí, que tenim una sort immensa d'estar vius i de vegades ens n'oblidem o ens fem la punyeta inútilment. Aquest pensament se m'ha instal·lat al cervell d'ençar que hi ha hagut baixes importants i prou joves a la meva vida, baixes sempre injustes, però que la vida mateixa les transforma en mort de manera natural i impossible d'aturar.
Hi hauria d'haver una llei que fins una edat considerable aquesta Dama no apareixeria a la vida dels humans.
Salut tinguem!
Els que ya no hi son.
Anònim, 30/05/2015 a les 12:04
+1
-0
Tinc 61, vaig perdre un amic als 24 , una cossina molt estimada als 23 i sobre tot al meu pare ala 30. No u superés mai, pero aprens a conviure i a viure pels que queden. Una abraçade molt gran!!! I pensa en ells .. Els que queden i els que ya no hi son. 😘😘😘😘
esperança
Roser marigo , 31/05/2015 a les 13:17
+0
-0
Jo vaig perdre el meu germà quan jo tenia 23. Un accident de cotxe se l va endur juntament amb un amic als 21. Esgarrifós... Només ens queden els bon records i malgrat tot, val la pena viure. Molts ànims a tots aquells que pateixen una pèrdua.
Un preu sense preu
Lola Urgell, 31/05/2015 a les 17:59
+1
-0
Tinc 35 anys, vaig perdre el pare quan en tenia 26.No ho superes mai; però la vida és un preu sense preu. Els éssers estimats què t'envolten: familia, amics, amors....Com tot la vida té coses bones i coses dolentes, però val la pena viure-la. He tingut mes pèrdues injustes i fora de temps però l'amor cap a aquells qui formen part de la meva vida(els presents i no presents) fan que viure sigui una aventura fascinant.
el preu d estar vius
elisenda, 31/05/2015 a les 22:16
+1
-0
Jo estic malalta de cancer operada varies vegades tambe per metastasi,pero enmig dw tot el tractament vaig perdre a la meva mare d un cancer dw pancrees,crec que es el pitjor que m ha passat quan jo estava amb el mateix el perque ella si i jo no? Tinc sis fills,una gran familia,marit,pare,germans pero el lloc de qui ha marxat no es pot omplir mai
enyor
ICC, 02/06/2015 a les 13:06
+0
-0
Jo en tinc 49. el gener 50, i com tu, cada cop que miro enrere hi ha molta gent aturada en un punt del passat, aturats allà però vius en la meva memòria- amics, amor i els pares, amb tots ells mantinc diàlegs impossibles. El seu espai, el seu buit sempre hi serà, jo però continuaré conjugant com molt bé dius el present d'indicatiu, amb alegria, i de vegades amb melangia.
Cada trenta de maig jo també em faig un any més gran
Maria Pi, 03/06/2015 a les 22:14
+0
-0
I fa un any vaig perdre amb meu únic germà. Ara hi és. Ara ja no. Mai m'hagués imaginat haver d'enfrontar la vellesa dels meus pares sola. Quan perds els pares ets orfe. Quan perds el marit ets vídua. Però quan perds el fill? Com s'anomenen els pares que perden el fill. I la germana que ja no té germà.
L enyoro cada dia, a cada minut. Ara ha passat el segon trenta de maig sense ell. Però vull pensar que està amb la nostra iaia. Ella també feia anys el dia trenta de maig. I a vegades encara em sembla sentir la seva olor.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona proposa un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona fomenta l'anàlisi i la reflexió en el seu cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i Versembrant organitzen una activitat de creació musical per a joves
Imatge il·lustrativa
El paranimf de la UB celebra les festes oferint un concert gratuït
Imatge il·lustrativa
Un anunci homenatja els genitals femenins plantant cara a uns quants tabús
Imatge il·lustrativa
Una campanya demana que a les cavalcades de Catalunya ningú s'hagi de pintar de negre
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a no amagar les nostres qualitats
Imatge il·lustrativa
Un anunci de Nadal reflexiona sobre la necessitat d'acollir i conviure amb la diferència