El dolor dels altres

Hi ha uns ulls clavats en els meus. Demanant-me auxili, ajuda’m. Ella crida, però no l’escolto. Acaba d’arribar a una platja grega amb una barca de refugiats, després d’un viatge llarguíssim on ho ha deixat tot enrere sense saber segur si hi hauria res endavant. Té un nen de mesos als braços. Rellisca i cauen. I jo soc aquí, al Palau Robert, sense poder-los allargar el braç, ni treure’ls d’aquesta foto per salvar-los de cop. És un neguit que em perseguirà durant tota l’exposició Creadors de consciència: què puc fer jo pel dolor que em demana auxili des de tan lluny?

Jugar-te la vida sense voler ser heroi

Els fotògrafs que formen part d’aquesta mostra (en total hi participen 40 amb 120 imatges, hi col·labora DKV i es podrà veure fins al 10 de febrer del 2019) tenen clar que ells no són protagonistes de res, només un pont entre una realitat i nosaltres. Que es planten davant del perill perquè volen, per tant, res d’anar de víctimes ni d’herois. És una feina tan intensa que la majoria no arriba a dedicar-s’hi més de deu anys, perquè se’ls fa impossible assumir tantes tones de dolor. Sovint no tenen cap contracte de feina. I no cal ni parlar de quantes fotos corren per internet sense que ningú les pagui. Alguns d’ells han arribat a estar segrestats. És a dir, que el motiu pel qual van a primera línia de foc és un altre, íntim, convençut i humà: el compromís d’ensenyar al món el que el món no vol veure:

Afganistan. Un excombatent agafa la xeringa per clavar-se-la. El seu dia a dia, i el de tants altres, s’ha convertit en aquest suïcidi. Alfonso Moral: “Milers de joves s’aferren a l’heroïna com a única sortida davant d’un futur cada vegada més incert”.

Alfonso Moral. Kabul, Afganistan, 2008

Ens parlen dels emigrants que aconsegueixen arribar –si no han mort pel camí–, però, què n’és de la vida què deixen enrere? El marit de Bitty Lakhome volia arribar a Espanya amb pastera, però pel camí va desaparèixer. Ara, al Senegal, s’ha quedat sola criant els seus dos fills. Abel Ruíz León: “La Bitty té trenta-dos anys i viu a Teffess, un barri de pescadors de la ciutat de Mbour. El seu marit, Mohamed Ndoye, va desaparèixer el 2005, quan va embarcar-se a Dakar en una pastera per anar a Europa. Tenia trenta-cinc anys i era pescador. Ara ella cria sola els seus dos fills, Mamadou Saliou Ndoye, que mai ha conegut el seu pare, ja que era un nadó quan ell va marxar, i Mohamed Ndoye, de vuit anys. Ella manté la seva família comercialitzant amb fruits secs al carrer. A la tarda recull una mica de peix, el neteja i intenta vendre’l”.

Abel Ruíz de León. Mbour, Senegal, 2009

Emilio Morenatti a la sèrie La violència de gènere a Pakistan va retratar quinze dones a qui les havien atacat amb àcid, desfigurant-los la casa per sempre. El motiu? Per exemple, dir que no et vols casar amb qui t’has de casar. “Busha Shari va ser atacada amb àcid fa cinc anys pel seu marit, de qui volia divorciar-se’n i amb qui tenia dos fills. Va ser torturada brutalment, la van rescatar els veïns. Ha estat intervinguda quirúrgicament vint-i-cinc vegades i ara viu amb la seva germana a prop d’Islamabad”.

Emilio Morenatti. Pakistan, 2008

L’imam d’una mesquita de Bebejia prepara el cos d’un nen d’un any per enterrar-lo. Pep Bonet: “A més de les infeccions respiratòries agudes, la malària i les malalties diarreiques són les principals causes de mortalitat de la població infantil del Txad, on 18.000 menors de catorze anys són portadors de la sida”.

Pep Bonet. Bebedjia, República de Txad, 2013

Amara, una dona kurda de setanta-set anys plora en comprovar que la seva casa ha quedat totalment destruïda en el combat entre la coalició internacional i les forces de l’estat islàmic. JM López: “Desconsolada, Amara pregunta al cel per què li ha enviat aquest càstig. Al seu costat, tot el que li queda en aquest món: una llauna d’oli i una bossa amb algunes pertinences”.

JM López. Kobane, Alepo, Síria, 2015

Artiom, un nen de quatre anys, ha mort en un bombardeig. Al seu voltant hi ha la seva família. Manu Bravo: “A l’enterrament no hi va poder ser ni la seva mare ni el seu germà gran: estaven greument ferits a l’hospital. El que no van faltar són les detonacions… més bombes”.

Manu Brabo. Donetsk, Ucrania 2015

Dones albaneses ploren la mort d’Ali Murat, de vint anys, guerriller de l’Exèrcit de Lliberació de Kòsovo.
Enric Martí: “El dia abans havia estat amb ell i amb la seva unitat, quan van arribar a Mitrovica (al nord de Kòsovo), l’exèrcit servi havia pres el control. Poc després que me n’anés, Murat va morir en esclatar una trampa explosiva en una gasolinera”.

Enric Martí. Dragobil, Kosovo 1998

Una víctima de doble amputació abraça un familiar. Gervasio Sánchez: “L’amputació va ser la macabra singularitat de la guerra de Sierra Leone. La guerrilla del Front Revolucionari Unit va generalitzar aquesta pràctica a partir del 1995. Era una eina de control que provocava el terror entre la població. Les víctimes van ser més de 3.000. Tant era l’edat. Alguns només tenien mesos. Els encarregats de fer-ho eren nens soldats que estaven obligats a fer atrocitats per amos sense escrúpols. Durant anys, centenars de mutilats van malviure en un camp de desplaçats d’un barri de Freetown. En aquella autèntica vitrina de l’horror, es van exhibir homes, dones i nens sense mans, orelles ni cames. Cada mutilat adult tenia una mitjana de cinc fills. Les dones amb doble amputació de braços demanaven ajuda a les seves companyes més afortunades, a qui només els faltava una mà, cada vegada que havien d’aguantar els seus nadons per donar-los mamar”.

Gervasio Sánchez. Freetown, Sierra Leone, 2000

Nicaragua. Un home, un nen, i una mà amb una bossa de cola. Rafael Trobat: “L’abraçada dels oloracola mostra un home i un nen en actitud tendra compartint una bossa de cola, recolzats en un carro de combat abandonat a les deixalles del que va ser el centre urbà de la capital de Nicaragua. La imatge mostra dos dels més grans drames de la societat: la guerra i la drogoaddicció infantil”.

Rafael Trobat. Managua, 1996

Parròquia El Valle. Caracas. Veneçuela. Lurdes Basolí: “A Miguel Alfonzo el van matar amb trenta trets quan només tenia vint-i-dos anys. Segons la seva família, anava a treballar i va envair una zona controada per una banda enemiga. Seguint la tradició, familiars i amigues col·loquen el seu cos sobre llençols blancs per transportar-lo a la “furgoneta de la mort”, la furgoneta de la policia forense”.

Lurdes Basolí. Parròquia El Valle, Caracas, Veneçuela, 2008

El rastre de la mort. Una platja de Lesbos, a Grècia. Sergi Cámara: “Moltes famílies han arriscat les seves vides en aquest pas, en què alguns hi han trobat la mort. Milers de persones han mort al mediterrani intentant aconseguir una vida amb pau o un refugi. Aquesta imatge no mostra persones mortes ni cap figura humana, però ens fa imaginar els cossos dels milers de persones que han mort o desaparegut en aquest Mare Nostrum”.

Sergi Cámara. Platja de Skala Sikamineas, Lesbos, Grècia, 2015

Només té quinze anys. La seva parella, de vint-i-set, l’ha apallissat. L’ha denunciat, però no serà condemnat a res. Walter Astrada: “El que més em va xocar va ser la seva joventut. En un país en què cada dia moren dues dones en mans de les seves parelles o exparelles, que algú tan jove pateixi maltractament fa pensar que el camí per acabar amb la violència masclista serà molt llarg”.

Walter Astrada. Guatemala, 2006

Un grup d’immigrants es van refugiar temporalment en aquesta fàbrica en ruïnes de Barcelona. “Sortir de la pobresa i complir el somni d’una existència millor, encara que arrisquin la vida intentant-ho. Aquest és el denominador comú d’un grup d’immigrants subsaharians sense papers que van arribar a Barcelona després de passar una veritable odissea. Procedents gairebé tots del Senegal, van entrar de forma il·legal a les illes Canàries després d’un viatge infernal en pastera. Són homes joves, musulmans; alguns han deixat dones i fills al seu país. Amb els pocs diners que envien a les seves cases, les seves famílies viuen millor que ells aquí. Mentrestant, es resignen, conscients que estan ajudant als seus a tenir una vida millor. El problema és que el sistema forma un circuit tancat on és complicat entrar-hi, sense papers no hi ha treball i viceversa. El seu somni és aconseguir la documentació, accedir a un lloc de treball i tenir una casa per poder-hi portar les seves famílies”.

Mingo Venero. Barcelona, febrer del 2007

Què fem des d’aquí?

Acabo el recorregut per les 120 fotografies. A casa no tenim televisió, i quan visito la família i mirem les notícies el que em fa més por és veure amb quina indiferència i normalitat som testimonis del que passa al món. Les notícies van circulant, una rere l’altra, de tant en tant un comentari: oh, mira. Ostres, pobres. La saturació diària de desgràcies ens fa immunes i arriba un punt que són coses que passen allà (com si fóssim espectadors d’un altre planeta) i aquí, a la nostra bombolla, no.

Però el compromís ens exigeix, a llarga i curta distància, menys contemplar i més actuar: què fas quan veus algú demanant diners al carrer? Quan a una família la desnonen de casa seva? Quan el veí intueixes que apallissa la seva dona? Quan algú matxaca i anul·la algú altre? Et compro aquesta samarreta encara que hagin explotat de mala manera qui l’ha feta? I si els mateixos fotògrafs reivindiquen l’empatia, apliquem-la: i si fos jo qui em trobés casa meva destruïda i només em quedés una llauna d’oli? I si em desfiguressin la cara amb àcids per haver dit no em vull casar amb tu? I si hagués de travessar un mar, en pastera, i anés veient com els meus germans moren arran meu? I si ella fos jo? I, de nou, el remei de tot: i si eduquéssim, des de petits, per aprendre a comprometre’ns amb el dolor dels altres i deixar de mirar-nos el melic?

Em fa certa por sortir d’aquí i continuar fent la meva vida sense recordar el que hi ha darrere d’aquestes fotos. La tristesa d’ell podria ser teva, i meva. Espantem-nos quan davant d’uns ulls que ens demanin ajuda mirem cap a una altra banda.