Foto: Netflix
Està enfadada. No, està furiosa. Tot i que ningú que no la conegués ho diria, perquè cap signe extern ho palesa –potser un lleu espurneig en aquell esguard marí que convida a capbussar-s’hi o la imperceptible tremolor del serrell garçon que suavitza les precioses arestes del seu rostre de diamant–; el seu posat es tan impecablement gèlid com sempre.
No hi ha res en el món que la Claire odiï tant –res– com la indefinició. No suporta la gent indecisa, que canvia d’opinió, que no sap què vol, que dubta. Entén el dubte només com un pas previ –necessàriament efímer– a la decisió; mai com un estat perllongat, i encara menys –quin horror–, permanent. Ella sempre ha tingut claríssim –sempre– quin era l’objectiu, i tot el que ha fet –tot– ha estat encaminat a assolir-lo.
De jove, una privilegiada posició social i una bellesa torbadora li van proporcionar multitud de pretendents. Al comtat de Dallas, va ser tota una sorpresa que acabés escollint el fill d’un pagès de Carolina del Sud dedicat al conreu de préssecs, però ella no en va tenir cap dubte: no volia pas viure enfilada dalt d’un pedestal, volia viure a la Casa Blanca. I va saber de seguida que amb en Francis Underwood hi arribaria.
Tampoc li va costar decidir no tenir fills: unes criatures cridaneres no haurien estat més que obstacles en la seva carrera. No va dubtar a avortar tres vegades, l’última, d’un embaràs que li hauria impedit atendre com convenia la primera campanya electoral d’en Francis. Tampoc va dubtar a fer-ho públic; això sí, en el moment oportú i convenientment distorsionat: un únic avortament i com a conseqüència d’una violació. Dos ocells morts –i enterrats– d’una sola mentida: la polèmica de l’avortament que podia enfonsar el seu futur polític –quan un poble és tan obtús, cal enganyar-lo perquè entengui les coses– i la carrera militar del general que va violar-la a la universitat –a Claire Underwood tant li fa com li serveixin la venjança, freda o calenta, mentre li serveixin.
També ha tingut sempre clar que no podia permetre que altres aspectes menors de la vida –l’amor, l’amistat– interferissin en el seu camí cap a la Casa Blanca. Cert que, alguna vegada, ha trobat a faltar l’amor –ella també és humana, de vegades–; res, però, que no hagi pogut solucionar amb una excursió a Nova York, per tornar a posar per a l’Adam. És clar que ara amb l’Adam ja no hi pot comptar; el va haver de sacrificar per evitar l’escàndol d’aquelles fotos –no se’n va poder estar mai, ell, de fotografiar-la a tothora–. Pel que fa a l’amistat, reconeix que pot ser prou útil: a ella li va anar gaire bé fer-se amiga de la Trícia, l’anterior primera dama –la seva predecessora–, per enverinar el seu matrimoni des de dins. La pobra Trícia ni se’n va adonar, fins i tot li ho va agrair i va dir-li que era “tan bona persona”. Allò va ser un cop baix, no se l’esperava pas i la va emocionar i tot. Res preocupant, una mostra passatgera de debilitat –ja hem quedat que també era humana, de vegades.
Per això ara està indignada: ara és ella –ella!– qui dubta, qui no té clar si s’ha equivocat, qui es planteja si tot això ha valgut la pena, si és el que volia… ¿A què treu cap aquest rampell sobtat de consciència que va tenir al Kremlin? –¿a què treu cap, fet i fet, la consciència?– No ho pot permetre, és del tot inacceptable! Mentre es prepara per abandonar la Casa Blanca –vestit jaqueta gris fosc, entallat i ajustat al traç perfecte del seu cos; guants, sabates i bossa de pell impecablement negre; mocador gris clar, amb un elegant quadre negre, al coll– i deixar el Francis plantat, li demana al Meechum que li aconsegueixi el telèfon de Netflix. Un cop al carrer, treu l’iPhone de la bossa i en marca el número. Si no tenen una explicació raonable, coherent i, sobretot, satisfactòria (en forma de despatx oval, per exemple), ja es poden anar preparant.
@abocadecano
