Sempre així

Dissabte sap quin paper li tocarà interpretar i dilluns ja comencen els assajos. Una setmana intensa matí i tarda, amb tres funcions a l’horitzó.

I arriba l’hora de veure’n el resultat. Ell va amb pijama, ulleres sense vidres, barret i un somriure que s’endurà posat quan s’abaixi el teló. I jo em sento, com ho diria, del tot aquí. No voldria ser enlloc més que en aquest teatre on tants nens canten i ballen i sembla mentida que hagin muntat un senyor musical en tan sols set dies.

No vull ser gran, vull quedar-me sempre així, no vull créixer gens ni mica, no tinc ganes de patir.

L’energia dels petits actors és la pols de fada que ens fa volar, a mi i al pati de butaques en bloc. L’encerten prou els infants del País del Mai Més: sí, teniu raó, no us ho rebatré jo ara: els imperatius del món adult són una gran –immensa– estafa. Però créixer també és perdre les pors i aprendre a fer el que vols sempre que pots. Busqueu-me veient aquest Peter Pan per segona i per tercera vegada.