Tast editorial

Aprendre a parlar amb les plantes

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres

| 31/01/2019 a les 10:38h
Especial: Tast editorial
Arxivat a: Biblioteca, Tast editorial, Prendre a parlar amb les plantes, tast editorial, literatura, Marta Orriols
El món es torna desconegut, irreconeixible, després de la pèrdua. La Paula, la protagonista d'Aprendre a parlar amb les plantes (Edicions del Periscopi), de Marta Orriols, haurà d'enfrontar-se al desconeixement, la desorientació i a submerigr-se en ella mateixa per aconseguir sobreviure al món nou que s'apareix davant seu després que el vell món, aparentment sòlid, hagi caigut sobtadament com un castell de cartes.
 

Foto: Catorze



Abans

Estàvem vius.

Els atemptats, els accidents, les guerres i les epidèmies no ens concernien. Podíem veure pel·lícules que frivolitzaven l’acte de morir, d’altres que el convertien en un acte d’amor, però nosaltres érem fora de la zona que contenia el significat propi de perdre la vida.

Algunes nits, del llit estant, envoltats pel confort d’uns coixins flonjos enormes, i des de l’arrogància de la nostra joventut tardana, miràvem les notícies en la penombra, amb els peus entrellaçats, i era aleshores quan la mort, sense que nosaltres ho sabéssim, s’acomodava tota blavosa als vidres de les ulleres del Mauro. Cent trenta-set persones moren a París a causa dels atacs reivindicats per l’organització terrorista Estat Islàmic, sis morts en menys de vint-i-quatre hores a les carreteres en tres topades frontals diferents, el desbordament d’un riu causa quatre morts en un petit poble al sud d’Espanya, almenys setanta morts en una cadena d’atemptats a Síria. I nosaltres, que ens esglaiàvem per un moment, potser deixàvem anar coses com «Ostres, com està el pati», o «Pobre, quina mala sort», i la notícia, si no tenia gaire força, es fonia la mateixa nit dins dels límits del dormitori d’una parella que també s’estava extingint. Canviàvem de canal i miràvem el final d’una pel·lícula, i mentrestant jo concretava a quina hora arribaria l’endemà o li recordava que passés per la tintoreria a recollir l’abric negre; si teníem un bon dia, els últims mesos, potser intentàvem fer l’amor però amb desgana. Si la notícia era més sonada, se’n prolongaven els efectes una mica més, se’n parlava a la feina a l’hora del cafè o al mercat tot fent cua a la peixateria.

Però nosaltres estàvem vius, la mort era dels altres.

Fèiem servir expressions com estic mort per expressar el cansament després d’un dia de molta feina sense que l’adjectiu ens punxés l’ànima. Quan tot just ens acabàvem d’estrenar, érem capaços de surar al mig del mar, a la nostra cala preferida, i fer broma, amb els llavis plens de sal i de sol, amb un hipotètic ofegament que acabava amb un boca a boca d’escàndol i rialles. La mort no ens pertanyia.

La que havia viscut de petita –la mare va emmalaltir i es va morir al cap d’uns mesos– s’havia convertit en un record borrós que ja no coïa. El pare em va venir a buscar a l’escola quan feia una hora que havíem tornat a classe havent dinat. Centenars de nens i nenes pujàvem les escales de cargol per tornar cap a les aules des del menjador comunitari, amb la disbauxa pròpia de la vida que passa mentre tot s’atura en algun punt. El pare va arribar a l’aula acompanyat de la directora, que va trucar a la porta just quan el professor de naturals ens acabava d’explicar que hi havia animals vertebrats i animals invertebrats. El record de la mort de la mare m’ha quedat vinculat per sempre a la lletra blanca de guix sobre el verd de la pissarra que dividia el regne animal  en dos. També hi havia totes aquelles mirades noves dels que fins a aquell moment havien estat els meus iguals, i jo, molt quieta, sentia com em retirava a un tercer regne, el dels animals ferits a qui sempre els faltarà una mare.

Tot i que no va ser per això menys terrible, aquella mort ens havia avisat, i en aquell avís hi havia el marge de temps que la precedia, l’espai per al comiat i els desitjos, la prostració i l’oportunitat d’expressar tota l’estima. Hi havia, sobretot, la ingenuïtat de creure en el cel on me la dibuixaven i la innocència dels meus set anys, que em salvava de comprendre la rotunditat de la seva partida.

El Mauro i jo vam ser parella durant molts anys. Després, i només durant unes hores, vam deixar de ser-ho. Es va morir de cop fa uns mesos, sense avís previ. Quan el cotxe el va envestir, se’l va emportar a ell i moltes altres coses.

Sense cel ni consol, amb tot el dolor feixuc que correspon a l’edat adulta, per evitar parlar del Mauro en passat, sovint penso i parlo fent servir els adverbis abans i després. Hi ha una barrera física. Estava viu aquell migdia amb mi, va beure vi i va demanar si li podien passar una mica més el filet, va atendre un parell de trucades de l’editorial mentre joguinejava amb l’argolla del tovalló, va anotar-me el títol d’un llibre d’una autora francesa que em va recomanar amb passió al revers de la targeta del restaurant, es va rascar el lòbul de l’orella esquerra, incòmode o avergonyit, potser, i després m’ho va explicar. Gairebé tartamudejava. Al cap d’unes hores estava mort.

El restaurant tenia un tros de corall al logotip. Me’l miro sovint. En guardo la targeta on, amb aquella cal·ligrafia impol·luta, va traçar el títol del llibre que tant li havia agradat. Potser perquè cadascú és lliure d’embellir la seva desgràcia amb tants fúcsies, grocs, blaus i verds com li demani el cor, des del dia de l’accident penso en l’abans i en el després de la meva vida com la Gran Barrera de Corall, l’escull de corall més gran del món. Cada vegada que penso si una cosa va passar abans o després de la mort del Mauro m’esforço per imaginar-me la barrera de corall, per omplir-la de peixos de colors i estrelles de mar, i convertir-la en un equador de vida.

Quan la mort deixa de pertànyer als altres, és necessari fer-li un lloc amb cura a l’altra banda de l’escull, perquè, si no, n’ocuparia tot l’espai amb absoluta llibertat.

Morir no és místic. Morir és físic, és lògic, és real.

 
 

 
Aprendre a parlar amb les plantes

 © Marta Orriols
 © Edicions del Periscopi, 2018
 © Il·lustració de la portada: Marta Bellvehí

COMENTARIS

Realitats
Àngels17, 20/09/2018 a les 09:01
+4
-1
Em compraré el llibre.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La novel·la de Marc Artigau ha sigut guardonada amb el Premi Josep Pla 2019
Imatge il·lustrativa
Vic anticipa la diada convidant una quarantena d'escriptors i il·lustradors
Imatge il·lustrativa
La Universitat de Barcelona organitza una festa per apropar dues ciències a tots els públics
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural ofereix activitats en família per gaudir i aprendre durant els dies de vacances
Imatge il·lustrativa
Un anunci ens recorda perquè val la pena que els homes de demà aprenguin a cuidar joguines
Imatge il·lustrativa
El prolífic cineasta Sidney Pollack va morir fa vuit anys
Imatge il·lustrativa
Revivim el capítol de la sèrie en què arriba l'estiu en forma de musical
Imatge il·lustrativa
Una curt animat sobre la lluita per mantenir-nos desperts