Basorèxia

Què estic fent aquí

Gràcies a aquests panorames, m’he anat conreant en l’art de fer passar el singlot al personal

| 17/09/2018 a les 23:27h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Michael Cory


Em passa sovint que penso què estic fent aquí, entenent aquí no només com a punt geogràfic, que també, sinó com a moment vital. Una de les primeres vegades que recordo haver pensat això estava seguint el joc a una reunió d’adults entre els quals ens trobàvem els meus sis o set anys i jo, perquè m’hi havien portat, com si ningú no s’estigués adonant que jo en realitat era una nena volent estar a l’altura i potser feien acudits per a grans, sobre temes de grans, tothom reia i jo, hahahà, hahahà, quèesticfentaquí, quèesticfentaquí. Eufòria. Estupor.
 
No us penseu, també m’ha passat entre gent de la meva edat. Al col·legi, sense anar més lluny, que era un col·le del clero, i una primera hora del matí haver aixecat el cap, mirat el tutor amb el nou evangeli a les mans, llegint-nos-el en castellà, la resta de companys seguint-ne la lectura amb la vista, tots drets, aquella fortor a adolescent que fèiem, i què estic fent aquí.
 
Ara bé, el màxim responsable que hagi pensat més cops què estic fent aquí a la vida ha estat el singlot. A casa tenim una relació estreta amb el singlot. Sense anar més lluny, ma germana fa onze anys que en té. Cada dia. Però això és un altre tema. Jo he vingut aquí a parlar del meu, de singlot. Jo abans reia molt. Crec que era l’edat. Potser també era la nit, ara que hi penso, perquè jo abans sortia molt. I fumava, això també. Ara fa tant de temps que no tinc singlot que diria que ho enyoro. El cas és que, no sé si ho sabeu, però si ajunteu uns quants cubates amb uns quants cigarros i us comenceu a encanar de riure, pot passar que acabeu en un lavabo de l’Apolo amb l’esquena al terra, els peus aixecats i el nas tapat amb dos dits, mentre una renglera de xiques toquen a la porta que s’estan pixant i tu: mareta meua, però què estic fent aquí.
 
La part bona és que gràcies a aquests panorames, m’he anat conreant en l’art de fer passar el singlot al personal. Tant és així, que de vegades (sí, aquesta soc jo) en fanfarronejo i tot: tens hipo? (jo en dic hipo, si m’ho permeteu.) Calla, que ara te’l faré passar. Ja voràs. I espero la cara d’adoració de la víctima.
 
No me’n recordava i aquest cap de setmana ma germana ha rescatat de l’oblit una de les vacil·lades més grans que he portat a terme pel que fa a aquesta faceta meva. Estàvem al bus nit tornant al pis, que havíem anat de discoteca pel centre, les dues borratxes per Barcelona, imagineu-vos-ho, a tres quarts de quinze. El bus gairebé buit i al seient del davant un noi que també deixeu-lo anar, arreglat de papers. Tenia un siglot monstruós, descabellat. Se’l veia patir, estava en fase dolorosa, era evident. Una sacsejada com un electroxoc cada deu segons. Me li vaig apropar pel darrere i li vaig dir amb un to pseudodiví a l’orella, amb tota la visió pel·liculera que et dona una sobredosi de rom-cola: perdona, tens hipo, tat?, (si m’ho permeteu, em vull ajustar a la realitat) vols que te’l face passar? El noi es va entregar a mi com si anés a morir o a viure i jo, com si tingués en possessió algun do per curar de gràcia, com diuen els vells del meu poble, li vaig agafar el canell amb la mà dreta i hi vaig exercir una pressió que no sabria dir-vos si va ser molta o va ser poca i li vaig anar preguntant què havia sopat, què havia dinat, què li agradava esmorzar, i ahir? què havia sopat? i per dinar? I singlot passat i aquella mirada que suposo que només deu ser comparable a com et miren si fas un truc de màgia excel·lent o si ets el fill de déu i d’un colom femella i simplement t’apareixes, no?, suposo. Imagino que vaig baixar del bus amb el mateix gest que fan els jugadors de la NBA quan anoten un triple complicat, amb els braços erts i cenyits al cos i les mans obertes cap enlaire, a la part posterior del tronc.
 
Fa uns quants anys (crec que va ser en una altra vida, si no m’equivoco) vaig viure una temporada a Madrid. Treballava en un restaurant. Plegàvem tard i, en plegar, protagonitzàvem una estampida cap als bars oberts més propers. Una nit, tornant cap a casa, em vaig trobar una de les meves companyes, l’encarregada, una dona enorme amb els ulls i la boca molt petits, que caminava per la vorera del davant amb una paperina de ca l’ample. Catalunya, (em cridaven Catalunya però això és tot un altre tema) no te acerques, que tengo hipo. ¿He oído hipo? ¡Pero si no hay hipo que se me resista! La meva pedanteria i jo vam creuar el carrer decidides a convertir-nos en les empleades del mes. (En aquella època, recordo que usava una altra tècnica.) No te me acerques, Catalunya, de verdad. Permíteme, confía en mí, ya verás. Va ser posar-li el dit polze sobre la boca de l’estómac i ploure’m un rot a l’altura de la cara que em va tornar a la vorera d’on havia vingut. I en aquell moment, recordo que ho vaig tornar a pensar, què estic fent aquí.

COMENTARIS

Maria!
Anònim, 19/09/2018 a les 21:56
+1
-0
Maria, avui m'has fet riure! Mare meva com domines el llenguatge..
Gràcies per aquesta bona estona

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència