El món de la vinyeta és, massa sovint, un submón de gent rara. Les passions majoritàries, com les pàtries o els colors del futbol, solen amagar canalles. Les passions minoritàries amaguen criatures de la foscor, que són les que més les coven. Tant de bo totes fossin inofensives i creatives, com el còmic, però alguns confrares enderiats es fan de mal aguantar. Dades sense context, fòbies, fílies, controvèrsies, capelletes, misèries, alimenten personatges que no serien res si no fossin devots. Són aquells que ho critiquen tot, que mai troben res bo, que discuteixen un any de publicació d’un quadern d’aventures com si els hi anés l’ànima o que reivindiquen pura gasòfia perquè va ser servida al seu gust en algun moment entre quatre línies de tinta. Per això fa tant de goig descobrir enmig de la jungla bruta de paper persones amb coneixement i rigor. Enamorats d’un art menor, que poden haver convertit en vici, però, alhora, savis documentats, lúcids i severs en els judicis i extremadament curosos en les conclusions.
Justament també per això Jaume Vaquer ha fet tant de bé al món de la historieta. Nascut a Palma, va estudiar farmàcia a Barcelona i es va llicenciar en una especialitat circumstancial que alguns consideren que li finança la vida autèntica, que són els còmics. Vaquer administra una farmàcia a Palma, però les seves fórmules magistrals no curen el mal de pot ni la pallola, sinó que mostren el camí més curt i lluminós entre guionistes, il·lustradors i publicacions del còmic de tots els temps, tendències i països. Jaume Vaquer ho sap tot. És una enciclopèdia, com Joan Navarro o Jesús Cuadrado, i alhora un col·leccionista d’originals apassionat, com Santiago Segura però amb mètode, que ha reunit un fons heterodox i solvent que pot ser el més important en mans privades de tot l’Estat.
Jaume Vaquer és també teòric, articulista, editor de circumstàncies i company d’aventures vàries i poc definibles de dibuixants de Palma i Barcelona. Però, encara més enllà, Vaquer és un cronista. Un cronista de les seves temptacions adquisitives, de les seves dèries i les seves savieses. De totes les grans cites del món de la vinyeta, que visita anualment armat amb la càmera –ara el mòbil– i la memòria. És un col·leccionista, també, d’imatges, tinta estesa al sòl, converses crepusculars i opinions, pròpies i d’altri, amb criteri. Farmacèutic i per tant amant dels calaixos, ordena cronològicament i per apartats les compres, les visites, els debats i les sensacions en un blog que és una delícia de saviesa: Neuras y paranoias. Vaquer hi apila els seus comentaris, que espigolen festivals, novetats editorials, adquisicions, subhastes, col·leccions, erudicions i perversions. Que desbrossen el marge. Amb autoritat catedràtica, assenta criteri i jurisprudència. I obre l’ànima i el blog a altres aportacions tan dignes com les d’ell.
Recomano, per exemple i a més de tenebres, les darreres entrades en què Jesús Yugo, Vicente García, Rafa Fonteriz, Hernán Migoya i Carlos Pacheco estableixen el seu cànon particular sobre els 25 còmics americans més solvents des del 1957. Una tria que li van fer arribar el 1997 i que ara Jaume Vaquer publica com a far d’amants de la vinyeta nord-americana. Tot això, darrere de l’últim comentari sobre l’exposició d’Antonio Bernal a l’Hospitalet de Llobregat, que enriqueix amb fotografies de les millors portades que el dibuixant hospitalenc va fer per a la factoria Bruguera. Una mica més baix, al blog neuròtic i paranoic, hi ha un gran article dedicat a la mateixa editorial: “De Historias a Joyas Literarias Juveniles: les adaptacions de novel·les de Bruguera”. Un article que el curiós de la historieta no podrà llegir en un altre lloc perquè respon a un encàrrec editorial que s’ha frustrat. Un article tan ben documentat, tan intel·ligent, tan rigorós i tan precís com tots els que publica Jaume Vaquer, un senyor de la historieta.
