Foto: Daniel García Peris
Nosaltres anàvem a veure el pare a Mèxic, perquè el pare havia marxat a Mèxic exiliat, i la mare i jo no sabíem gairebé res d’ell des que havia marxat, bé, jo encara en sabia menys coses perquè sóc petit i encara ho era més, però la mare treballava en una maternitat de dones exiliades a França i dormia amb la cuinera, i a mi em van posar en un llit petit, però més gran que els bressols de la resta de nens, perquè els nens allà s’hi quedaven poc, un o dos mesos, i després marxaven al camp, tothom ho deia així, el camp, però no era el camp que penses quan diuen camp, sinó que era un camp de concentració, i tampoc concentració és el que penses quan diuen concentració, de concentrar-se, no. Les paraules volen dir el que l’home vol que vulguin dir.
I el pare havia marxat a Mèxic mentre la mare i jo creixíem a la maternitat, fins que el pare va reclamar la mare i va reclamar el seu fill, que era jo, i vam deixar la maternitat i França per poder ser per fi la família que volíem ser. Així que vam pujar en un vaixell, que ni la mare ni jo havíem pujat mai en un vaixell, i jo encara menys, que només havia conegut la maternitat i els arbres fruiters i l’hort de la maternitat, perquè no podíem sortir mai d’allà; algunes persones això no ho viuran mai, però jo vaig néixer ja reclòs i esclau.
Jo pensava que viatjar dins d’un vaixell era una cosa maca, però es veu que no, que per a la gent com nosaltres viatjar en vaixell ha de ser tan lleig com viure, que t’ho has de passar malament sí o sí, i així és com va ser el nostre viatge, una merda, i això que la mare no em deixa dir aquestes paraules, almenys no me les deixava dir a la maternitat, però a Mèxic sí que em deixava dir-les.
Quan el vaixell es va aturar, la mare va començar a mirar-se a totes les finestres, i les mirava com si fossin miralls, i deia que amb tanta pena que passava la gent al camp i ella amb el luxe de ser presumida, i li feia pena, durant molt de temps les coses li feien pena i encara de vegades sent aquesta pena, que és la pena de la guerra. A mi em va pentinar no sé quants cops, i quan vam baixar del vaixell, el pare, que la mare em va haver de dir qui era perquè jo no l’havia vist mai, el pare tenia una dona al costat, i la dona tenia una panxa ben grossa, com les panxes de les dones que anaven a la maternitat a parir, i quan vam ser ben a la vora, el pare em va dir —mira, aquí tens un germanet. I la mare em va agafar de la mà i va començar a córrer i ja no vam tornar a veure mai més ni el pare ni el meu germà.
