Els fills dels altres

L'exili, la mare

Algunes persones això no ho viuran mai, però jo vaig néixer ja reclòs i esclau

Tempesta

| 01/06/2015 a les 17:06h
Especial: Els fills dels altres
Arxivat a: Cambres pròpies, Els fills dels altres

Foto: Daniel García Peris


Nosaltres anàvem a veure el pare a Mèxic, perquè el pare havia marxat a Mèxic exiliat, i la mare i jo no sabíem gairebé res d'ell des que havia marxat, bé, jo encara en sabia menys coses perquè sóc petit i encara ho era més, però la mare treballava en una maternitat de dones exiliades a França i dormia amb la cuinera, i a mi em van posar en un llit petit, però més gran que els bressols de la resta de nens, perquè els nens allà s'hi quedaven poc, un o dos mesos, i després marxaven al camp, tothom ho deia així, el camp, però no era el camp que penses quan diuen camp, sinó que era un camp de concentració, i tampoc concentració és el que penses quan diuen concentració, de concentrar-se, no. Les paraules volen dir el que l'home vol que vulguin dir.
 
I el pare havia marxat a Mèxic mentre la mare i jo creixíem a la maternitat, fins que el pare va reclamar la mare i va reclamar el seu fill, que era jo, i vam deixar la maternitat i França per poder ser per fi la família que volíem ser. Així que vam pujar en un vaixell, que ni la mare ni jo havíem pujat mai en un vaixell, i jo encara menys, que només havia conegut la maternitat i els arbres fruiters i l'hort de la maternitat, perquè no podíem sortir mai d'allà; algunes persones això no ho viuran mai, però jo vaig néixer ja reclòs i esclau.
 
Jo pensava que viatjar dins d'un vaixell era una cosa maca, però es veu que no, que per a la gent com nosaltres viatjar en vaixell ha de ser tan lleig com viure, que t'ho has de passar malament sí o sí, i així és com va ser el nostre viatge, una merda, i això que la mare no em deixa dir aquestes paraules, almenys no me les deixava dir a la maternitat, però a Mèxic sí que em deixava dir-les.
 
Quan el vaixell es va aturar, la mare va començar a mirar-se a totes les finestres, i les mirava com si fossin miralls, i deia que amb tanta pena que passava la gent al camp i ella amb el luxe de ser presumida, i li feia pena, durant molt de temps les coses li feien pena i encara de vegades sent aquesta pena, que és la pena de la guerra. A mi em va pentinar no sé quants cops, i quan vam baixar del vaixell, el pare, que la mare em va haver de dir qui era perquè jo no l'havia vist mai, el pare tenia una dona al costat, i la dona tenia una panxa ben grossa, com les panxes de les dones que anaven a la maternitat a parir, i quan vam ser ben a la vora, el pare em va dir —mira, aquí tens un germanet. I la mare em va agafar de la mà i va començar a córrer i ja no vam tornar a veure mai més ni el pare ni el meu germà.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
20/07/2015
Imatge il·lustrativa
27/04/2017
Imatge il·lustrativa
18/05/2015
Imatge il·lustrativa
27/07/2017

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum programa un concert del duet integrat per Diego Galaz i Jorge Arribas
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya dedica un cicle i una exposició a l'actriu
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa mostra com la impressió 3D transforma el dia a dia
Imatge il·lustrativa
El CosmoCaixa ofereix un espectacle per al públic familiar
Imatge il·lustrativa
La dramaturga Denise Duncan imparteix un curs d'escriptura teatral a la Sala Beckett
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett dedica un cicle d'espectacles, lectures i xerrades a la dramaturga
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'escriptor, que deia que «la sort afavoreix només les ments més preparades»
Imatge il·lustrativa
La Filmoteca de Catalunya omple el 2021 de cicles, projeccions i exposicions