Foto: IConcept
El jove estranger va aconseguir aixecar el polze i mormolar “Messi” amb un somriure exànime als llavis. El Samuel li va respondre amb un altre somriure, hi ha llenguatges que s’entenen arreu del món. El turista, vestit com si anés a creuar els Andes a peu i pàl·lid com si s’hagués deixat la vida a mig camí, havia demanat asseure’s a primera fila, atuït pels revolts i el mal d’alçada. Els passatgers habituals li van fer lloc de seguida i li oferien infusions i fulles de coca que ell rebutjava amb l’educació d’un moribund. El Samuel, de tant en tant, s’anava girant per assegurar-se que el noi encara respirava. Ell, per tota resposta, movia lleugerament el cap, fins que, quan ja arribaven prop de Pulacayo, va ser capaç d’assenyalar la foto del Messi enganxada al vidre de davant, damunt del radiocasset.
Les fotos eren part de la història que carregava l’autocar muntanya amunt, quan el Samuel havia de reduir per enfilar les rampes més costerudes i tota la carrosseria fimbrejava amb els estossecs del motor. Una història viscuda abans que la Companyia el comprés en una subhasta, l’empaquetés en un vaixell per creuar l’Atlàntic i després d’un rentat de cara i una posta a punt no gaire exigent, el deixés a la terminal d’autobusos d’Uyuni. Avui estrenes, li va dir l’encarregat al Samuel, amb una plantofada amistosa a l’espatlla.
Aquell dia, mentre repassava els papers que li acabaven de lliurar, es va adonar de les tres fotos descolorides que hi havia al parabrises. La primera que li va cridar l’atenció va ser la que mostrava un Messi jovenet, sense barba i sense tatuatges, celebrant un gol amb els braços estesos i un somriure que li il·luminava la cara. Al Samuel també se li va il·luminar la cara. Aquella foto era més important que el permís de circulació o que l’adhesiu d’una revisió caducada que ningú s’havia molestat a arrencar. Si a l’antic conductor li agradava el Messi, no li calia patir per res més. Així ho va explicar al Julián i la Rebeca, el seus fills, que hi van estar absolutament d’acord, d’aquella manera, absoluta, com veuen les coses els nens que encara no han fet els set anys. La Maria va somriure. Segurament no hi estava d’acord, però no els podia portar la contrària.
Al costat, eclipsades per l’alegria del Messi, hi havia dues fotografies més. En una, una noia prima, amb el cabell castany que se li esbalçava fins més avall de les espatlles mirava la càmera amb uns ulls immensos. Els seus llavis, gruixuts, somreien sense ensenyar les dents. A banda i banda del seu cos prim, atrapava amb uns braços llargs i una mica cantelluts un parell de nenes rosses, amb els ullassos de la mare i una ganyota desafiant que reptava a la càmera. Davant la mare, un nen amb la cara més rodona i el cabell més fosc es mirava la càmera de reüll. Darrere, mig difuminats, s’endevinaven els murs robustos d’un castell.
Feia molts quilòmetres que la mare i els tres fills l’acompanyaven. El primer dia va estar a punt de treure’n les fotos, però la del Messi el va fer tirar enrere. Després, s’hi va anar avesant i ara ja no les podria treure. Un dia l’encarregat, el va renyar. No hi hauries de tenir la teva, de família? Ell va encongir les espatlles. Les fotos ja hi eren. L’encarregat també va encongir les espatlles i, abans de girar-se, va llançar una llambregada furtiva a la tercera foto.
Potser conservar les fotos era una manera d’agrair al conductor de l’altra banda del mar que no hagués tractat gaire malament el vehicle. Tenia moltes hores per pensar-hi, en aquell xofer, sobretot a les nits, quan la xerrameca dels passatgers locals s’extingia com una espelma i només se sentien la ràdio i els sorolls incerts de la panxa de l’autocar. Quines rutes devia haver fet, abans de venir a Bolívia? Havia creuat muntanyes? El canvi de marxes havia patit molt, als embussos de Barcelona? Perquè el Samuel havia decidit que l’altra vida del vehicle havia transcorregut prop de la casa del Messi. Havia, fins i tot, buscat imatges per internet d’algun castell proper a Barcelona per intentar ubicar la segona fotografia. Imaginava una excursió de cap de setmana amb un monovolum acabat d’estrenar. El nen rondinant, les nenes discutint per la música, els ulls esbatanats davant del castell, les corredisses per les muralles. La tornada amb els fills dormint al seient de darrere i el conductor i la dona parlant fluixet. A la foto, a ella se la veia una mica més gran que la María. Les nens devien tenir l’edat del Julián, i el nen de la mirada rebel, la de la Rebeca. Al xofer se l’imaginava d’uns trenta-i-tants anys, si fa no fa, com el seu germà gran.
Al Julián li encantava la foto del Messi i no havia fet mai gaire cas a les altres dues. La Rebeca sí que se les havia mirat, encuriosida i li havia preguntat qui eren aquella gent. A la Rebeca tot li despertava la curiositat, no hi havia res que la deixés indiferent. Al Julián, a part del futbol, li agradaven els autobusos. Quan li ensenyava les manetes plenes de greix, després d’ajudar als mecànics del taller, al Samuel se li dibuixava un somriure ple d’orgull. A la Rebeca no li importava embrutar-se les mans de greix, però se’n cansava aviat. Els acompanyava al taller, pujava a l’autocar, resseguia els comandaments amb la punta del dit, corria entre els mecànics, mirava com treballaven, repetia paraules que aprenia a la velocitat de la llum i li preguntava al pare quan anirien a donar un tomb. I així, amb tot. De vegades, quan conduïa de nit, el Samuel es preguntava si als fills de l’altre conductor els agradaven els autocars. Si les nenes rossetes se li havien presentat mai amb les mans negres després de remenar la panxa del motor o si el nen se li asseia a la falda quan conduïa. Quan hi pensava, veia el rostre incert del conductor somrient, com ho faria ell.
Quan es van aturar al costat d’una benzinera atrotinada, l’autocar va emetre una mena d’esbufec metàl·lic. Els passatgers ocasionals, com els estrangers que viatjaven sense apartar la mirada de les seves guies i els bolivians mudats que devien haver vingut de la Paz per feina, també van respirar alleujats. Mentre baixaven de l’autocar, el Samuel li va donar un cop de palmell a l’espatlla al noi de la primera fila. Ell es va esforçar per somriure. Ja no semblava tan marejat.
La majoria els passatgers van entrar a la cafeteria rònega que entomava els vents de la Pampa Salada. El conductor, després de fer gasoil, es va allunyar pels erms polsegosos que envoltaven la benzinera, amb les mans a la butxaca i la mirada enganxada a les pedres que trepitjava. Un roc una mica més vermellós que la resta el va fer ajupir. Era una pedra de la mida d’una pruna, oxidada, que el vent devia haver fet rodolar lentament des d’una de les muntanyes que tancaven el paisatge.
Sempre que s’aturava al mig del no-res, li buscava una pedra especial a la Rebeca. No tenia cap criteri concret, només calia que fos diferent, més arrodonida, més brillant o més cantelluda. Quan tornava a Uyuni, després de fer-li un petó a la María, entrava en silenci a l’habitació dels nens i deixava la pedra damunt la tauleta de la Rebeca. L’endemà, quan la nena s’aixecava, corria a donar-li les gràcies i es passava tot l’esmorzar remirant la pedra, després, la classificaria en la capsa on les guardava i si de veritat li semblava especial, se l’enduria al col·legi a ensenyar-la a la professora de ciències. Tots els professors li cantaven les excel·lències de la Rebeca. Arribarà lluny, li deien. Aquesta nena és bona per les ciències, i per les matemàtiques, i per les llengües, li deien. I tant com ha d’arribar lluny, pensava mentre conduïa entre muntanyes pelades i valls emblanquinades de sal.
Quan el Samuel va tornar a pujar a l’autocar, l’estranger ja l’esperava assegut a la primera fila, una mica menys pàl·lid. Va aixecar l’ampolla d’aigua que tenia a les mans com si li dediqués un brindis. El Samuel li va somriure. Es va asseure, va deixar la pedra vermellosa al costat de les postals i va engegar l’autocar. El vehicle li va respondre amb un ronc mandrós i, entre esgarips, es va incorporar a la carretera. Mentre conduïa es mirava la pedra i ja se la imaginava a la tauleta de nit de la Rebeca. Va aixecar els ulls i va buscar pel retrovisor alguna d’aquelles noies amb vestit jaqueta que havien vingut a la Pampa Salada a auditar una oficina bancària o una agència de viatges. Entomaven els revolts aferrades als seus maletins, comptant les hores que els quedaven per tornar a la Paz. La Rebeca havia de ser una d’aquelles noies. Ella només hauria de venir a Uyuni o bé mudada amb un vestit jaqueta o bé per vacances, per ensenyar el Salar a les amistats que faria per mig món.
Ell assentia amb el cap al seu propi discurs, però si mirava la pedra vermellosa i el futur de la Rebeca li semblava més feixuc. Li passava sobretot quan feia el camí de tornada, i coronava el darrer coll. Davant seu apareixien els carrers quadriculats i les casetes baixes, escombrades per la pols, però també s’endevinava el resplendor de la llacuna salada i les formes capricioses de les muntanyes. I hi veia un munt de pedres, milions de pedres. I patia, perquè totes aquelles pedres no retinguessin la seva filla a terra i li traguessin les ganes de volar. Potser el que hauria de fer seria llençar el roc vermellós per la finestra, però si aixecava la vista, veia davant seu com la carretera, en un tram recte, es perdia en un erm pedregós sense fi. Va caçar al vol la mirada del jove estranger al retrovisor i li va semblar que també assentia amb el cap. Va deixar la pedra al seu lloc i va tornar a mirar les fotografies.
Encara que les nenes rosses ho tindrien infinitament més fàcil per aixecar el vol, estava segur que el conductor de l’altra banda del món també veia ombres que enterbolien el seu futur. Al Samuel, la vista se li’n va anar cap a la tercera fotografia. Una noia morena, de cabell curt, desafiava la càmera amb un somriure feréstec, asseguda a la terrassa assolellada d’un bar. Hi havia alguna rastre d’aquella expressió en les ganyotes de les nenes i en la mirada de reüll del nen. El Samuel sentia un calfred cada cop que la noia morena li atrapava la mirada, per això intentava no fixar-s’hi gaire sovint; però tampoc havia gosat treure la foto. Hauria sentit que traïa l’altre xòfer, que les volia juntes, les tres. Formava part del seu món, com l’alegria del Messi o la seva família somrient feliç a la càmera i, d’alguna manera, pressentia que n’havia de ser el contrapunt que ho equilibrava tot.
