Propostes

La guerra dibuixada pels nens

El Born CCM mostra com els infants van viure i patir els bombardejos del 1938

Especial: Propostes
Arxivat a: Biblioteca, Una infància sota les bombes, propostes

Foto: Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

"El 30 de gener de 1938 cent quaranta-sis nens i nenes d'entre cinc i tretze anys esmorzaven al menjador del convent, convertit en centre d'acollida de la Generalitat. La majoria eren d'Alcalá de Henares, alguns d'ells orfes. Minuts abans de les 9 del matí, sis avions italians s'acosten i sonen les sirenes. Tothom corre a protegir-se dins del refugi construït sota l'església, però no tots hi arriben. Una bomba cau a la plaça i provoca l'esfondrament del sostre. La majoria dels que han aconseguit arribar-hi moren. Poca estona després s'inicia el desenrunament, que serà interromput per un nou atac que afectarà la mateixa plaça. Ara les víctimes són alguns dels que estaven oferint el seu ajut". 

No fa gaires dies que, passejant, vaig arribar a la plaça Felip Neri. Vaig passar la mà per la paret. Tot d'una la mà no tocava res. Només petits forats: el rastre de la metralla de les bombes de 270 quilos, altes com persones, que van caure-hi. Avui, amb aquell tacte encara entre els dits, soc a l'exposició Una infància sota les bombes, al Born CCM, que, fins al 31 de març, ens apropa a una data: el 1938, i a una xifra esgarrifosa: 118 nens i nenes van perdre la vida a Barcelona per l'atac dels avions alemanys i italians que campaven pel cel fent proves i escopint la mort.  
 

Col·lecció Soley


Plouen bombes, plou la mort

"El so que feia posar més la pell de gallina, més que les sirenes, els xiulets dels serenos, el rum-rum dels avions i l'estrèpit de les bombes, eren els glapits –desesperats– dels gossos".

Ho deia l'escriptor Estanislau Torres, que tenia dotze anys. Em pregunto què deu voler dir mirar el cel no amb esperança sinó amb por. Sabent que en qualsevol moment poden aparèixer aquells ocells de ferro i fer-te miques. Què suposa per a un nen viure amb aquesta angoixa? Veient camions plens de cadàvers. Havent de córrer cap als refugis. Que et destrueixin casa teva. Adeu amics, veïns de sempre, jocs, escola. I fins i tot, mare, pare, germà. La fam. L'absència. D'això fa vuitanta anys. I el que diu el comissari, Jordi Guixé, em ressona endins: "Ja no parlo de si la història es repeteix o no, sinó de què n'estem aprenent". Només cal encendre el televisor i veure els refugiats per respondre: res. 
 

Col·lecció Soley

 

Qüotidianitat dins la fatalitat 

Una família amb mantes recolzats tots en un mateix tronc, que ara és la seva única casa. Un carrer amb fletxes que indiquen una porta i finestra enreixades (el ferro és l'únic que està pintat en tot el paper), que són el forn de pa i el refugi. Però que un cartell anuncia: TANCAT. Una carnisseria encautada per la CNT. Una altra carnisseria, "Noltó", amb nens i mares comprant i just pel davant passa un home amb una arma, vigilant. 

"Darrere les bombes no hi ha només maldat, sinó un projecte de destrucció d'un model de vida que no és el meu", diu l'historiador Ricard Vinyes. Una prova evident d'això és la bomba que van llançar a l'edifici de fusta de l'Escola del Mar, que, creada pel pedagog Pere Vergés i Farrés, impulsava el que era inadmissible: una pedagogia viva i lliure. Contra aquest silenci, els educadors van fer dels dibuixos l'eina perquè els petits traguessin el que arrossegaven a dins. Perquè no s'empassessin del tot el silenci. Uns dibuixos que també es van fer servir amb una voluntat propagandística –per mobilitzar l'opinió pública internacional– o econòmica, per recaptar fons per a les colònies i les famílies que acollien aquests nens desemparats. Uns nens que tenien un repte considerable: construir-se la vida, mentre a fora els la intentaven destruir.
 

Col·lecció Soley

 
Josep Guinovart, testimoni de l'infern

"Als nou anys les coses et marquen, no? És una marca, un tatuatge que et queda, que no te'l pots esborrar", Josep Guinovart 

Si has viscut en situacions diferents, les pots comparar. Si no, no. Per a molts nens la vida normal era allò. Plegar llençols mentre els gossos bordaven a les bombes. I penso en com d'important és fer visible l'invisible, sobretot amb uns nens que després no van trobar la pau, sinó la victòria de la dictadura. I, au, trenta-sis anys més de franquisme. La guerra va deixar cicatrius en tota aquella canalla. Un d'ells va ser l'artista Josep Guinovart (1927-2007). Només tenia onze anys quan va fugir de Barcelona amb la seva mare, l'avi, les tietes i els germans, buscant refugi a Agramunt, el seu lloc d'origen. Allà s'alimentaven de l'hort de l'avi, anaven a l'escola i jugaven al camp i als carrers. Però les bombes, com un malson etern, els perseguien: el 5 d'abril el poble va ser bombardejat per avions alemanys. I es van haver d'escapar, de nou. Aquesta vegada anant a viure en una cabana al bosc. Allà va viure una relació tan estreta amb la natura, que aquell vincle –qui sap si una mica reparador– l'acompanyaria per sempre. Però la ferida, el tatuatge de la guerra, quedaria gravat endins i el mostraria enfora. Una peça seva –entre d'altres que hi ha exposades–, amb una goma al mig, ens ho demana: no esborrem la memòria.  
 

Foto: Fundació Josep Guinovart

 
Han passat els anys. A la plaça Felip Neri encara hi ha el rastre de la metralla, i els nens hi juguen a pilota, qui sap si ignorant el que s'hi va viure. No esborrem la memòria, em repeteixo per dins. El mal no és una cosa enterrada del passat, ni encara menys superada. Pot esdevenir arreu, és més, esdevé lluny, a tocar, i sovint girem el cap mirant cap a l'altra banda, som si això no fos cosa nostra. I permeteu-me acabar amb la lucidesa d'aquest dibuix: la guerra ens fa tan desgraciats als vencedors com als vençuts. 
 

Col·lecció Soley

Col·lecció Soley



Altres dibuixos, fotografies i obres exposades a la mostra: 
 

Col·lecció Soley

 

Col·lecció Soley

 

Col·lecció Soley

 

 

Foto: Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Foto: Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

Foto: Pérez de Rozas, Arxiu Fotogràfic de Barcelona

 

"Des del Guernica", de Josep Guinovart Foto: Fundació Josep Guinovart

 

Foto: Fundació Josep Guinovart

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja