Spazio ad attivazione cinètica, 1966/2018, intervenció de Marina Apollonio al pati de Passeig de Gràcia de La Pedrera
Feixos de llum construint formes hipnòtiques sobre la paret; una tela blava voleiant sobre un ventilador; un quadre de filferros que es mouen inquietantment com animalons; una pintura que batega; una escultura que esdevé vivent; o una cambra on els colors de les parets semblen canviar de tonalitat per obra i gràcia només de la nostra percepció. Tot es mou, tot sembla viu a l’exposició Obres obertes. L’art en moviment 1955-1975, que es pot veure fins al 27 de gener a la Fundació Catalunya-La Pedrera de Barcelona, un fascinant passeig per la història de l’art cinètic a través d’una seixantena d’obres.
Considerat una branca de l’art abstracte, l’art cinètic va més enllà dels jocs de percepció lumínics, mecànics i òptics, més o menys lúdics i estètics. Els artistes cinètics, que van sorgir a mitjans dels anys 50 en nombrosos grups per diversos països i sobretot a ciutats com Milà, París i Düsseldorf i a Llatinoamèrica, buscaven mostrar plàsticament la impermanència de les coses i integrar l’espectador de manera molt activa en l’obra d’art. Cal desplaçar-se, cal tocar, cal ser extremadament curiós i juganer per gaudir al màxim d’aquesta exposició, perquè com apuntava l’historiador de l’art Jean Clay “el cinetisme no és el que es mou, sinó la presa de la consciència de la inestabilitat de la realitat”. Victor Vasarely, el creador de l’Op-Art, tenia clar, a més, que “el moviment és emocionant”.
Spazio ad attivazione cinètica, 1966/2018, intervenció de Marina Apollonio al pati de Passeig de Gràcia de La Pedrera
Els 37 artistes que participen en la mostra, entre els quals hi ha grans noms del cinetisme com Victor Vasarely, Jean Tinguely, Carlos Cruz-Diez, Jesús Rafael Soto o Takis, pretenien que l’espectador esdevingués “coautor i responsable de transformar l’obra”, explica Mariana Gelussi, comissària de la mostra, juntament amb Jordi Ballart. Només entrar, al pati del passeig de Gràcia de La Pedrera, l’artista italiana Marina Apollonio ha reconstruït a terra l’espiral que va presentar el 1966 per primer cop. Una obra per ser trepitjada i observada des de tots els angles.
L’espiral, tan present al cosmos i a la natura, és una figura que es va repetint al llarg de tota la mostra. Marcel Duchamp ja ho va fer en el seu film Anèmic Cinema el 1925, i aquí es presenta com a un artista precursor del cinetisme, com també ho és de manera molt evident, Alexander Calder, amb els seus mòbils, tan sensibles al moviment del seu voltant. És l’aire que provoca el pas dels visitants el que activa obres tan poètiques com Vibració blava i negra (1966), del veneçolà Jesús Rafael Soto, amb filferros i fils que es mouen sobre la tela pictòrica. Altres cops és el desplaçament de l’espectador el que provoca la transformació de la peça, com en els relleus pictòrics del també veneçolà Carlos Cruz-Diez o la diana de colors de l’argentí Julio Le Parc, que muta per l’efecte d’unes làmines verticals. En altres cops, són l’ull i el cervell els activadors de tot plegat.
Existeixen els petits cercles grisos que veiem aparèixer en una pintura de Francisco Sobrino, composta per senzills quadres blancs i negres? Doncs no, només és un tripijoc del cervell. En altres ocasions, és la mecànica qui ajuda a provocar el cinetisme, com en la màquina vivent, feta d’elements reciclats, de Jean Tinguely, una autèntica andròmina poètica que pot espantar a més d’un visitant cada quart d’hora quan es posa en marxa. I és que hi ha molta poesia implícita en l’exposició. La poesia es pot amagar en el reflex de la llum de neó en les ones del moviment de l’aigua estancada de l’obra de François Morellet del 1966. És el visitant qui ha de posar en marxa la peça. Trobem també poesia sonora en el so de la corda de guitarra de l’obra Musical (1972) de Takis i poesia visual la infinita combinació de dibuixos de llum a la foscor a la hipnòtica obra Continuel lumière cylindre (1962), de Julio Le Parc.
Foto: Fundació Catalunya La Pedrera
L’exposició no s’oblida de l’aportació al cinetisme dels artistes espanyols i catalans com el lleidatà Leandre Cristòfol, artista encara no suficientment reconegut, amb dues escultures mòbils fetes amb materials reciclats que projecten una ombra meravellosa a les parets gaudinianes de la Pedrera. Importantíssima va ser també l’aportació del valencià Eusebi Sempere i també de l’artista del Masnou Jordi Pericot, un altre dels noms de l’art català contemporani que necessita reivindicació. I és que l’art cinètic, sobretot al nostre país, no ha tingut massa fortuna crítica, potser perquè va quedar soterrat per l’abstracció informalista i com apunta Jordi Ballart, perquè “el moviment a l’Estat espanyol va tenir històries paral·leles en temps diferents que a fora”. Només, fa ja 18 anys, el Macba va dedicar al moviment l’àmplia exposició Camps de forces.
La mostra, que amb tants nivells de lectura és absolutament apta per al públic familiar, finalitza amb una traca minimalista de gran bellesa: una Cromosaturació de Carlos Cruz-Diez, que recrea una primera idea del 1965. Només parets blanques, “pintades” per llums de colors primaris, que canvien de color depenent del temps de permanència del visitant a l’espai. És exclusivament el cervell el que regula la tonalitat canviant de l’estança. Pur art desmaterialitzat fet per experimentar.
Chromosaturation, 1966/2018, Carlos Cruz-Diez
