Foto: Send me adrift.
Tant de bo tu i jo a quaranta centímetres de distància vigilats per dues tasses de cafè amb sucre-però-no-gaire. Un carrer lluny d’aquí decorat amb flors atrevides. Una llum de les que anestesien i escalfen el crani. Mirar-te a través d’unes ulleres de sol que no m’hauràs ajudat a triar.
Tant de bo setembre altre cop però aquesta vegada sense mig món atrapat al terç inferior del coll. La tibantor de les ferides cicatritzades empenyent-nos l’ànima a trompicons. La recuperació del tacte com a objectiu vital.
Tant de bo haver posat a prova aquella força centrípeta que tornava a unir-nos abans que fos massa tard. Haver pogut marxar d’escena quan el públic no mirava. Esquivar entreactes innecessaris, entregar-se per enèsima vegada a l’essència.
Tant de bo tornar a Edimburg i comprovar que ja no és nostre, que potser mai ho va ser. Pactar la custòdia compartida de tot el que ja no. Acceptar que deixar de ser també és un inici.
