Basorèxia

El dia després

El passat és una habitació sense porta i una finestra petita

| 02/10/2018 a les 08:09h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: L R T R R G


Aquesta setmana tenia tres o quatre frases boniques sobre les quals, molt probablement, hauria pogut estructurar un text sencer que parlés de flors de setembre o d’aigües de març, com la cançó brasilera, que anuncia el final de l’estiu carregada de promeses de vida no teu coraçao. Però m’ha tocat escriure el dia després. El dia després de l’any després en què vam deixar de ser els mateixos.
 
És curiós. Els dies després d’una cosa grossa, greu, importantíssima, sempre m’han semblat pareguts a un dia plujós d’entre setmana de tardor. El dia després és tot el contrari a l’instant previ, al moment de l’expectativa, a l’excitació de no saber què passarà i en què encara tot és possible. El dia després et sents com quan has tancat una porta i saps que no podràs tornar a obrir-la. El passat és una habitació sense porta i una finestra petita.
 
Recordo un dia en què vaig sortir al carrer i també era un dia després. El dia abans m’havien confirmat un diagnòstic d’esclerosi múltiple. Havia estat dos anys atemorida que no ho fos. Que fos qualsevol altra cosa que tingués cura, per favor. Però un dia m’ho van dir, trencant-me l’instant previ en el qual, per a mi, encara tot era possible: vale, pues sí, se confirma el diagnóstico, com si estigués dient señorita Pilar, por favor, acuda a caja seis, señorita Pilar. Al dia següent vaig sortir al carrer i tant és quin dia feia perquè era un dia plujós d’entre setmana de tardor i jo ja no era la mateixa.
 
Fa un any molts de catalans vam deixar de ser els mateixos. Fa un any, un dia després de l’u d’octubre vam sortir al carrer i érem tots una mica més grans, molt menys ingenus, més valents, més dignes, més poderosos. Sorpresos d’haver tret matrícula quan pensàvem que érem estudiants de suficient.
 
És possible, fins i tot, que des d’aquell u d’octubre, tot l’any hagi estat un llarg dia després, un llarg dia plujós d’entre setmana, un any marronot i lleig. Però –m’ho va dir un amant un cop– no és el final de l’estiu, és que ara comença la tardor. 

I hauríem de saber, a aquestes altures, que és la pluja de tardor la que fer créixer els arbres i assentar-ne les arrels.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural acull la conferència «La tenora i la barítona»
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural exposa l'obra de l'artista Lourdes Fisa
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural impulsa la setena edició del festival RUSC
Imatge il·lustrativa
L'Arxiu Fotogràfic de Barcelona mostra com era la ciutat abans de l'obertura de la Via Laietana
Imatge il·lustrativa
L'actriu Anna Bertran dirigeix i protagonitza un curt sobre un moment cabdal de la vida d'una dona
Imatge il·lustrativa
14 reflexions de l'humorista, que deia que «el matrimoni és la principal causa del divorci»
Imatge il·lustrativa
La paraula preferida de l'actor és «sfumatura», que en italià vol dir matís
Imatge il·lustrativa
Una animació sobre el valor de l'esforç i de la paciència