Basorèxia

El dia després

El passat és una habitació sense porta i una finestra petita

| 02/10/2018 a les 08:09h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: L R T R R G


Aquesta setmana tenia tres o quatre frases boniques sobre les quals, molt probablement, hauria pogut estructurar un text sencer que parlés de flors de setembre o d’aigües de març, com la cançó brasilera, que anuncia el final de l’estiu carregada de promeses de vida no teu coraçao. Però m’ha tocat escriure el dia després. El dia després de l’any després en què vam deixar de ser els mateixos.
 
És curiós. Els dies després d’una cosa grossa, greu, importantíssima, sempre m’han semblat pareguts a un dia plujós d’entre setmana de tardor. El dia després és tot el contrari a l’instant previ, al moment de l’expectativa, a l’excitació de no saber què passarà i en què encara tot és possible. El dia després et sents com quan has tancat una porta i saps que no podràs tornar a obrir-la. El passat és una habitació sense porta i una finestra petita.
 
Recordo un dia en què vaig sortir al carrer i també era un dia després. El dia abans m’havien confirmat un diagnòstic d’esclerosi múltiple. Havia estat dos anys atemorida que no ho fos. Que fos qualsevol altra cosa que tingués cura, per favor. Però un dia m’ho van dir, trencant-me l’instant previ en el qual, per a mi, encara tot era possible: vale, pues sí, se confirma el diagnóstico, com si estigués dient señorita Pilar, por favor, acuda a caja seis, señorita Pilar. Al dia següent vaig sortir al carrer i tant és quin dia feia perquè era un dia plujós d’entre setmana de tardor i jo ja no era la mateixa.
 
Fa un any molts de catalans vam deixar de ser els mateixos. Fa un any, un dia després de l’u d’octubre vam sortir al carrer i érem tots una mica més grans, molt menys ingenus, més valents, més dignes, més poderosos. Sorpresos d’haver tret matrícula quan pensàvem que érem estudiants de suficient.
 
És possible, fins i tot, que des d’aquell u d’octubre, tot l’any hagi estat un llarg dia després, un llarg dia plujós d’entre setmana, un any marronot i lleig. Però –m’ho va dir un amant un cop– no és el final de l’estiu, és que ara comença la tardor. 

I hauríem de saber, a aquestes altures, que és la pluja de tardor la que fer créixer els arbres i assentar-ne les arrels.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural proposa una jornada sobre astronomia i contaminació lumínica
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural inaugura dues mostres fetes per alumnes i professors
Imatge il·lustrativa
Els Juliols de la UB dediquen un curs a la crisi migratòria
Imatge il·lustrativa
L'escriptor italià conversarà amb la periodista Elena Hevia
Imatge il·lustrativa
Una animació representa amb traços senzills la cançó de Queen
Imatge il·lustrativa
La nova campanya d'Estrella Damm ens alerta de la contaminació que pateix el mar
Imatge il·lustrativa
Així serà l'any 2026 el temple monumental d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
Marguerite Duras, encarnada per Ariadna Gil, espera delirant el seu marit a la sala petita del TNC