Propostes

​De drames eterns

El Liceu estrena temporada amb la història d'amor i de bogeria «I Puritani» de Bellini

| 06/10/2018 a les 02:20h
Especial: Propostes
Arxivat a: El piano, Valèria Gaillard, Liceu, propostes

Foto: ACN


No puc començar aquesta crònica sobre la inauguració de la nova temporada del Gran Teatre del Liceu 2017/18 sense evocar la figura de la gran dama de la lírica Montserrat Caballé, desapareguda a l’edat dels 85 anys. Va ser justament de la seva mà que vaig descobrir el món de l’òpera quan era adolescent, a finals dels anys vuitanta, i el seu magnetisme i potència em van deixar tocada per sempre més. Ella era una imponent Isolda i jo, a primera fila, estava aclaparada. Mai oblidaré aquella força de la naturalesa desfermada que semblava desbordar sobre la platea, impregnar-ho tot amb el seu raig de veu que dosificava amb un domini que ratllava el sobrenatural, ara prim com un fil, ara contundent com una bufetada. Va ser una experiència gairebé mística. Un bateig d’art en tota regla. Ara entenc que haver-la pogut escoltar en la flor de la seva carrera ha estat tot un privilegi. Descansi en pau.
 
Dit això, la renovació artística, l’aparició de noves veus és –per sort!– llei de vida i en van tenir una prova al Liceu amb I Puritani de Bellini, que inaugurava la nova temporada. Primer val a dir que el teatre es va vestir de vermell en el que era un dels esdeveniments culturals més glamurosos de la setmana, que va aplegar personalitats del món cultural, com ara el músic Jordi Savall, el cineasta  Ventura Pons o l’escriptor Vicenç Villatoro, el president del CoNCA, Carles Duarte, l’antic (i enyorat) director artístic del teatre, Joan Matabosch, sense oblidar la presència destacada del President de la Generalitat, Quim Torra, que conferien a la representació un quelcom d’històric.
 

Pretty Yende i cor del Liceu Foto: A. Bofill

 
El rerefons nacionalista d’I Puritani de Bellini –una història d’amor en el marc de les lluites entre protestants i catòlics a Irlanda–, va inspirar alguns crits a l’inici de la funció, entre els que hi veien paral·lelismes amb la situació política catalana actual i els que –a base d’insults– demanaven silenci. L’obra, doncs, va engegar amb una mena de xup-xup en l’ambient que feia esperar qualsevol cosa. La veritat, però, és que no va passar d’aquí: el talent dels cantants es va imposar i va hipnotitzar literalment els partidaris d’un i altre bàndol. No és això el miracle de l’art?
 
La posada en escena, si bé no va ser acceptada pel públic, que la va xiular vergonyosament al final, era d’allò més interessant perquè proposava una transposició parcial en el temps de la trama. Engega la història d’amor dissortada entre Elvira, filla d’un prohom protestant, i Lord Arturo, simpatitzant dels Stuart, és a dir, dels catòlics, en els anys setanta del segle passat a l’Ulster, quan els unionistes es van tornar a enfrontar amb els republicans irlandesos. Desdobla el personatge d’Elvira en una actriu per mantenir el fil conductor i retrocedeix en el temps on originalment s’esdevé la trama, a mitjan del segle XVII a Anglaterra. En aquest moment és quan la guerra civil enfronta els puritans (protestants calvinistes partidaris del republicà Oliver Cromwell) amb els anomenats realistes, que donen suport als Stuart.
 

Lidia Vinyes-Curtis i Pretty Yende Foto: A. Bofill

 
Sembla una operació un pèl delicada i, de fet, potser la xiulada estava motivada perquè part del públic no la va saber descodificar. Però el resultat era brillant, il·luminava l’òpera des d’una nova perspectiva, traient suc a una història de per si força ensopida. Recapitulem: la gran idea de la irlandesa Annilese Miskimmon, que debutava al Liceu amb aquest muntatge, és allargar una història d’amor tres segles i mostrar que el drama de l’enfrontament entre protestants i catòlics s’arrossega en el temps. Vaja, que ens posa davant del nas la nostra incapacitat per recordar la història i aprendre d’ella, una història que es repeteix com un mantra i que enfronta el poder abassegador que esclafa cegament i la minoria que és capaç de sacrificar-se per defensar les seves creences, tant religioses com ideològiques. Us sona d’alguna cosa?
           
Com tantes víctimes –sobretot dones–, de les guerres, la dolça i pura Elvira viu al marge del conflicte, només pensa en el seu estimat que, per contra, prioritza salvar la Stuart per davant del seu amor per Elvira. És corprenedor veure com el cor li fa un tomb cada vegada que sent els tambors de l’exèrcit, i això tant en núvia del segle XVII com en la seva equivalent al XX: les dues embogeixen d’incomprensió. El tema de la bogeria està molt ben tractat a nivell escènic, amb imatges de gran impacte, com ara quan les parets on transcorre el primer acte, una mena de sala polivalent anodina, s’estrenyen fins a ofegar pràcticament els personatges. O bé, quan ja ha estat abandonada, el joc de llums dibuixa una mena de quadre expressionista amb una finestra en què es veu l’ombra d’Elvira recargolant-se, un conjunt plàstic que fa percebre la seva ment malalta que es debat.
 

Pretty Yende i Javier Camarena Foto: A. Bofill

           
Pel que fa als cantants, la parella protagonista –Pretty Yende i Javier Camarena– van oferir una nit de focs d’artifici vocals que, a més, anava acompanyada d’una bona interpretació a nivell teatral. Yende va ser una Elvira simpàtica i juvenil, amb llum pròpia, totalment convincent en les escenes de bogeria, i amb un bel canto cristal·lí i florit. La sud-africana Pretty Yende precisament havia cantat en el concert Una altra nit de Montserrat Caballé al Liceu i aquests dies reconeixia el suport de la soprano catalana en la seva carrera lírica. Respecte a Camarena, que havia deixat ja molt bon gust de boca en el seu darrer La fille du regiment de la passada temporada, va començar suau, gairebé discret, per anar pujant d’intensitat en un in crescendo que va tenir moments àlgids com ara el A té o Cara del primer acte, o el Credeasi Misera, del tercer acte.
           
Inici agredolç, doncs, de temporada al Liceu, brillant pel que fa a la representació en si, però velat per la pèrdua d’una de les veus líriques més importants de casa nostra. Com diu sàviament Víctor Garcia de Gomar al seu Twitter: “La Superba avui ja és llegenda (de fet ja ho va ser en vida). Ens queden infinits records i registres fonogràfics per gaudir-la i reivindicar-la. Gràcies Montserrat Caballé!”


I Puritani de Vicenzo Bellini

Dirigida per Christopher Franklin.

Fins al 21 d'octubre al Gran Teatre del Liceu: 

Divendres 5 a les 20:00.
Diumenge 7 a les 18:00.
Dilluns 8 a les 20:00.
Dimecres 10 a les 20:00.
Dijous 11 a les 20:00.
Dissabte 13 a les 20:00.
Diumenge 14 a les 17:00.
Dimarts 16 a les 20:00.
Divendres 19 a les 20:00.
Diumenge 21 a les 18:00.

Durada total aproximada: 3 h 15 min.
Primera part 1 h 15 min, pausa de 30 min i segona part 1 h 21 min.
 

Javier Camarena, Gianfranco Montresor i Pretty Yende Foto: A. Bofill

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix visitar la seva col·lecció a partir de tres mirades diferents
Imatge il·lustrativa
L'obra «Tebas Land», de Sergio Blanco, es representa al Teatre Nacional de Catalunya
Imatge il·lustrativa
El Macba ofereix un curs per aprofundir en la seva col·lecció
Imatge il·lustrativa
La comèdia de Santiago Rusiñol arriba al Teatre Nacional
Imatge il·lustrativa
14 reflexions del cineasta, que deia que «necessàriament els personatges s'assemblen al seu autor»
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
Una animació reivindica la importància d'aquest òrgan femení
Imatge il·lustrativa
Curtmetratge animat sobre els monstres que fem néixer per culpa de l'enveja