El dia que

La tieta

I el gos gegant de baix tenia noranta anys humans però encara no s'havia mort

Especial: El dia que
Arxivat a: Cambres pròpies, El dia que
Imatge il·lustrativa
Cristina Losantos
La tieta del Serrat era germana del meu avi i es deia Josefa. No tenia més fills que els fills dels seus germans, treballava al despatx d'un advocat (potser sí que era gandul) i no em sona que tingués cap gat castrat i vell, però a sota de casa seva hi vivia un gos de catorze anys, que eren uns noranta dels nostres.
 
La cançó no diu res del dissabte que vaig anar a casa de la tieta per quedar-m'hi a dormir. M'hi van deixar els pares a mitja tarda, porta't bé i demà et vindrem a buscar. Allà ens vam quedar els meus cincs anys, el pijama, el raspall de dents i aquells nervis a la panxa.
 
Estar-me a la terrassa del sobreàtic em distreia perquè nosaltres vivíem en un pis sense balcó, però es va fer l'hora de sopar i la tieta em va fer entrar cap dins. Era una dona seca, la Josefa, i la canalla li devia agradar més aviat poc. Ves-te a rentar les mans, em va manar amb veu gruixuda.
 
No vaig saber com fer-ho. Aquell pis estrany estava ple de racons. El lavabo s'amagava al final d'un passadís llarg i fosc. I el gos gegant de baix tenia noranta anys humans però encara no s'havia mort. La que em moria era tota jo, de tanta por.
 
La tieta es va negar a escortar-me fins al lavabo perquè ja ets una nena gran, Eva, i com més m'ho deia més cara de bruixa li veia. Em vaig posar a plorar i a plorar i a plorar.
 
Fins que va entrar en escena el superpare. Va aparèixer del no-res, em va agafar de la mà que no havia gosat rentar-me i vam deixar a la cuina de la tieta un plat de sopa intacte. Si tanco els ulls em sembla veure els meus cinc anys, el pijama i el raspall de dents dins l'erra-cinc de color butà, de tornada cap al piset del carrer Canyameres.
 
Em diràs que hauria estat més instructiu superar el pànic, tastar la sopa, haver aguantat allà fins diumenge. Però als cinc anys encara et poden salvar els altres. Als cinc anys has de poder pensar que vindrà un pare al rescat sempre que la por se't menja.
 
Eva Piquer

COMENTARIS

la meva Pepa
muro, 16/10/2018 a les 21:38
+12
-0
Jo també tenia una Josepa, però per tothom era la Pepita, la meva tieta Pepita, ja era gran quan la vaig conèixer, la germana de la meva àvia,vivia sola, vídua, sense fills, presumida i segons la meva àvia egoista fins a no poder més, més tard vaig decidir que la meva àvia confonia egoisme amb independència... Veïna del carrer Coroleu, vivia en un pis amb galeria des d'on es veia el pati dels veïns de sota que tenien una tortuga que a mi em semblava gegant.
Recordo que em deixava jugar amb les seves joies, tant li era que fossin bones o simple bijuteria... Em deixava fer tot el que volia, si no trencava res i no em portava malament... L'estimava i em sabia greu quan la criticaven. La única que aconseguia que em menges un bon plat de cigrons, que em feia passejar dalt de la tortuga, que em pintava els ulls amb pega dolça

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas acull als seus Espais Volart una mostra de l'obra de l'artista
Imatge il·lustrativa
Concerts, exposicions i xerrades recorden què va representar la beatificació del Dr. Josep Oriol
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
L'actriu va dansar al ritme de melodies catalanes a la pel·lícula «Secret People»
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida