Foto: David Ruano
Pensa a posar el rentaplats. A fer la rentadora i l’ou ferrat amb patates fregides pel seu sopar (pel de l’home amb qui des de fa anys comparteixes cuina i llit i tot i al mateix temps res). A tenir-ho tot a punt per quan arribi, així no rondinarà. Ah, i a comprar. I també en allò i allò altre. És normal que Shirley Valentine, en aquesta rutina dedicada exclusivament al seu marit i a la casa, hagi oblidat qui és. És normal, i que trist que sigui així, que moltes de les dones que seiem al Teatre Goya empatitzem –sigui perquè ho hem viscut, a petita o gran escala, o perquè en tenim exemples a tocar– amb aquesta entrega desmesurada als altres.
Encara avui
Aquest retrat podria sonar rònec, dels antípodes, però no ho és. L’obra Shirley Valentine, escrita per Willy Russell, es va estrenar el 1986 (fa 32 anys) a Liverpool i aquesta mestressa de casa es va convertir en tot un referent. I ho segueix sent: des de llavors fins avui no s’ha deixat d’interpretar. Quan Mercè Arànega la va descobrir fa 29 anys a Buenos Aires va pensar que, quan fos més gran, li agradaria posar-se a la seva pell. Ha arribat el moment: l’actriu fa 40 anys que està als escenaris i ho celebra defensant –i de quina manera– aquest monòleg.
Què se n’ha fet, de mi?
“Vam tenir fills, els vam pujar, i un bon dia em vaig adonar que d’aquell Joe ja no en quedava res. I de la Shirley Valentine, ja ho veieu.” En Joe és el seu marit, ja tenen els dos fills criats i d’allò que eren, de com s’estimaven, només en queden uns quants records que no recorden pràcticament mai. Fins que una amiga de la Shirley li proposa fer un viatge a Grècia quinze dies i ella, mig espantada i mig temptada, de cop obre ells ulls: davant seu veu una relació congelada que segueix perquè toca, perquè això del matrimoni va així. “Què va passar? Què ens va passar, a aquell parell? Al Joe i a la Shirley Valentine. No sé si va passar alguna cosa o potser el mal és que no va passar res. És que si li pogués fer algun retret, seria més fàcil.”
A pastar fang, el coi de culpa
“Per què no me’n vaig? No sé per què em quedo. Només és un viatget de quinze dies, i m’he de fer fotre i quedar-me a casa”. La culpa de deixar el marit (que no sap fer funcionar ni la rentadora ni el rentaplats –però escolta, que n’aprengui–) sol. La casa sola. De no ser una bona dona. Una bona mare. De fer el que no toca fer. Qui alimenta aquesta culpa? Aquesta societat on el masclisme està arrelat fins a les entranyes? De quina manera hi posem cullerada? Fins i tot la filla li deixa anar: “Tu què hi has d’anar a fer, a Grècia?” Si en faríem de coses, si ens permetéssim no carregar als altres (ni a nosaltres) aquesta responsabilitat asfixiant, que només fa que punxar-nos l’autoestima i anul·lar-nos.
El coratge de viure
“Tinc pànic de pensar que si el deixo, no sabré on anar, de descobrir que en el món que hi ha a l’altra banda de la paret no hi pinto res.” Podria semblar que per fer un viatge de dues setmanes no cal donar-hi tants tombs. Però sovint en les petites passes dels altres –i en les nostres– hi ha reptes immensos. Qui sap si el coratge de viure comença quan goses dir no quan vols dir no i sí quan desitges dir sí. Penso, també, en totes les pors que ens paralitzen. “No fem mai el que volem fer, fem el que ens veiem obligats a fer i fem veure que és el que volem.” Un cop a Grècia, el que ella creia que havia de fer era tornar a casa, demanar disculpes al marit, preparar-li el sopar i fer com si no hagués passat res. El que volia fer era just el contrari.
Enamorada de la vida
Shirley Valentine en aquest viatge fa un pas considerable: deixar d’entendre que l’amor és entregar-se a l’altre (al marit, als fills, a la cuina, a la casa), per veure que també passa per estimar-se a ella mateixa, sense remordiments ni complexos. Que aquesta és la manera de recuperar la identitat, i no parlo de tornar a ser qui era fa 30 anys, sinó de permetre’s ser el que vulgui ser ara. “Quantes vides desaprofitem dient que tot va bé i així anem tirant fins que morim i quan arriba l’hora ja fa temps que ens hem mort.” Sí, Shirley, la mentida de “vaig fent” té un preu: que quan per fi te n’hagis autoconvençut t’adonis que has viscut una mentida.
Tornar a navegar
T’ho has preguntat mai? Què passaria si allò que t’imagines fer mentre neteges els plats a casa o treus l’ou ferrat de la paella, ho fas? Què hi perdries i guanyaries? I que no ens enganyin: l’edat per descobrir qui som no és només als setze o als vint anys, també ho pot ser als cinquanta, als seixanta-dos, als vuitanta-sis. Hi ha una escena preciosa, cap al final, en què Shirley Valentine recorda un moment en què havia anat en barca per Grècia i diu: “Jo sé que si m’hagués vist a mi mateixa en aquell moment, hauria dit: mira que és maca aquesta dona que porta el timó.”
Foto: David Ruano
Shirley Valentine
Al Teatre Goya fins al 4 de novembre del 2018.
De Willy Russell.
Versionada per Joan Sellent i Ferran Toutain.
Dirigida per Miquel Gorriz.
Interpretada per Mercè Arànega.
Foto: David Ruano
