La meva magdalena de Proust és també i ves per on una magdalena. De llimona amb llavors de rosella. Ara la trobo massa dolça, no sé si abans ho era menys o si se m’ha amargat el gust. Però la reconec i em reconeix. Ja era a la caixa, pagant els dos bagels de canyella i panses, quan m’ha saludat com a una vella amiga. Me l’estic menjant a mossegades petites a la Shakespeare & Co, des d’una taula rodona de les dels fons.
Una lemon poppy seed muffin i una llibreria de Nova York. Un què i un on que em remouen sencera i em transporten, alehop, un quart de segle enrere. Hauria de decidir què vull fer d’ara endavant amb la vida que em queda, però de moment només sé empaitar el passat. Només sé tornar a Manhattan, atipar-me de bagels, recórrer refugis de lletra impresa, passar pel piset del carrer Seixanta i fer durar fins al mai la nostra magdalena.
No se m’acut res millor per esquivar la mort que aquest intent desesperat d’inventar la màquina del temps cada tardor.
Eva Piquer
1
0
