Foto: Diego Dacal
Donava a la terrassa que donava al carrer Goleta que teníem plena de geranis i el patinet del Quim. Si eres dins de casa, aquell quarto te’l trobaves darrere una porta que hi havia al menjador, blanca, i quan obries el pany feia un clec que per sort ni l’avi ni el papà van arreglar mai. Feies força avall, el clec, i llavors encara havies de fer una mica més de força, estirar cap a tu i tot seguit empènyer. Aleshores s’obria. Per saber com s’obria eren tot de coses que s’havien de fer i que una persona de fora no hauria sabut ni intuir i que ja començaven a atorgar a aquell quarto particularitats fascinadores que la resta de la casa no tenia.
A mi m’era mitja vida, sobretot amb la persiana abaixada i la bombeta encesa, però el Quim no hi entrava gairebé mai, no volia jugar a res petit o lent, tot acabava amb salts, enfilar-se o pilotes. Xuts. Ja m’estava bé. En aquell quarto hauria estat estrany el comportament desmesurat, l’expressió ampla. Perquè sobretot hi era jo i la meva pissarra. I no el trobava a faltar, no hi comptava, amb el Quim, per això demanava a la mamà i el papà un altre germà o germana, per aviam si sortia diferent i podia estar-se amb mi en aquell quarto sense que es notés.
Quan jo era a l’escola era el quarto de planxar, sense propietats singulars, apujaven la persiana i la finestra oberta. Mentrestant, l’Ani devia desplegar la post, endollar la planxa i moltes camises del papà, totes tan semblants. I, no ho sé, ara m’ho inventaria, no tinc cap mena d’idea de què més hi passava, però segur que en algun moment hi entrava la baba per dir que alguna cosa estava sent executada de manera indeguda.
Un dia, a l’escola, l’Elisabet Puig, que tenia una germana i un germà més grans, em va dir que després de resta era: multiplicació, divisió, arrel quadrada i equació, que justament els seus germans li havien dit l’ordre de les matemàtiques i que n’hi ensenyarien i que quan ho féssim a l’escola ella ja ho sabria fer. L’horror.
En arribar a casa –la pitjor de les tardes– també em vaig tancar en aquell quarto sense gens de la placidesa habitual i vaig mirar de combinar números a la pissarra de maneres inesperades el resultat de les quals provingués de fenòmens tan seductors per desconeguts com multiplicar, dividir, arrel quadrada o equació. També vaig idear símbols nous. Però va ser inútil, una frustració que fins avui he de vigilar de no reviure amb gaire intensitat perquè encara esqueixa.
I tot el que passava en aquell quarto passava en olor de tabac, i no perquè a casa fumés ningú ni l’Ani, sinó perquè a l’armari que hi havia darrere la porta hi teníem centenars de toscanos Garibaldi, cigarretes Lark, fàries, senyorites, havans i puritos Rösli de ca l’Emília, de quan encara teníem el bar.
Tot s’hi feia a terra –no hi havia cap taula–. Hi mirava les meves dues col·leccions, la primera era de gomes d’esborrar. I la d’adhesius la devia pràcticament sencera a la mestria de la Maria Cols, que quan en demanàvem a les botigues deia la cantarella recaptadora amb la suficiència de qui n’ha aconseguit molts per do. “Teniu adhesius o etiquetes adhesives?”. Hi vaig fer un ram de flors amb trossets de paper de seda que havia anat arrambant de l’escola amb paciència i sang freda, duets de Casio VL-Tone i flauta dolça, entrevistes als autors dels llibres que llegia i em cridaven per sopar com per casualitat quan tothom ja era a taula, perquè aquell quarto, a banda de no tenir nom, tenia la facultat de fer passar desapercebuda qualsevol cosa que s’hi visqués.
@esierraserra
1
0
