Basorèxia

Enyoro i no

Escrivia paraules lliures en un paper menut, que se’m morien abans de tornar a casa

| 16/10/2018 a les 10:05h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Artem Bali


Enyoro i no el camí de còdols, la tremolor de les branques dels pins del jardí, la xemeneia que vam fer instal·lar ara que arribaria el fred humit d’allà baix i el vent de dalt. Enyoro i no anar a plegar pinyes de l’arbre gros del meu veí i explicar-li coses. Enyoro i no la boira de l’hivern i els colors de la tardor d’aquella terra que sempre ha estat la meua. Enyoro i no quan em quedava sola i la casa i les flors se m’obrien ufanoses que balléssim un vals. 
 
Ho enyoro i no. Els racons del camí vora el mar que vaig descobrir i eren només meus i els silencis. I buscava espais amagats entre les roques banyades, amb tots els angles morts i m’hi quedava una estona, com no existint, com enllà del temps. Enyoro i no aquella solitud que era una solitud amiga. 
 
Deia que marxava a córrer per camins de grava inútila i en canvi, m’asseia sota la dignitat d’una figuera seca arrelada en un lloc equivocat, en terra d’aigua salada, per això no feia figues. Fantasiejava, llavors, i escrivia paraules lliures en un paper menut, que se’m morien abans de tornar a casa, entre un pensament de seny i un ai d’excitació. No sé què feia. Buscava una cambra pròpia entre les pedres del mar. M’aturava a mirar com eren dures les fulles d’atzavara i els baladres prepotents, no tan verinosos com allò que teníem muntat nosaltres. 
 
I ho enyoro i no, quedar-me a soles al tard escrivint vora aquella finestra gegant que saludava els nostres pins durant aquells mesos de tardor-hivern, vora la xemeneia que xisclava pinyes i em parlava més amorosa que ningú.
 
Ho enyoro i no, perquè només enyoro un paisatge que sempre ha estat meu i seu no, i la solitud d’aquells dies, beneïda solitud, sempre tan tristament menyspreada. Per això tot allò ho enyoro i no. Perquè m'ho vaig emportar, perquè aquella solitud rosada és només meua i aquell paisatge soc jo.

COMENTARIS

Preciós
Pilar Foix, 16/10/2018 a les 14:51
+5
-0
Quin text més bonic, Maria!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Lluïsa Castell i Mònica López protagonitzen l'obra de Wajdi Mouawad
Imatge il·lustrativa
Barcelona obre la convocatòria per la nova edició del premi
Imatge il·lustrativa
Un cicle a la Filmoteca de Catalunya projecta els millors films de l'any
Imatge il·lustrativa
La ciutat celebra les festes de la seva patrona d'hivern
Imatge il·lustrativa
Veiem l'anunci polèmic d'una companyia aèria que celebra la diversitat
Imatge il·lustrativa
Una escena relata com es viu per dins i per fora la síndrome d'Asperger
Imatge il·lustrativa
Un vídeo ensenya (a petits i grans) a detectar i parar els paus a l'amor tòxic
Imatge il·lustrativa
14 reflexions d'un estudi que analitza per què la gent és feliç o té bona salut