Propostes

Feminisme: lluites i responsabilitats

Judith Butler i Fina Birulés reflexionen sobre gènere a la Biennal de Pensament

| 16/10/2018 a les 13:47h
Especial: Propostes
Arxivat a: Finestres, Biennal de Pensament, CCCB, propostes

Foto: Biennal de Pensament



Tinc per costum arribar una hora prompte als llocs importants. Potser per això a dos quarts de set de la tarda ja estava a la plaça Joan Coromines de Barcelona per assistir a aquesta conversa que tenia lloc en el marc de la primera Biennal de Pensament, organitzada pel CCCB i l’Ajuntament de Barcelona, sota el títol L'embolic del gènere: Per què els cossos importen? Estava a punt de presenciar un diàleg entre dos referents del pensament filosòfic feminista, Judith Butler i Fina Birulés, conduït per Marta Segarra.

Allò no va ser un discurs motivacional més ni (només) un manifest feminista, no: es notava que aquestes dues personalitats, unides per l'interès per Hannah Arendt, han dedicat tota una vida acadèmica a pensar sobre el gènere i el feminisme. I és que s’hi van plantejar qüestions que van molt més enllà del títol de l’acte.
 
Per què precisament ara es parla tant de gènere i sexualitat? Quina capacitat tenim d'acció per ressignificar la norma? Som responsables d'allò que no hem triat, parlant de responsabilitat política? Com combatre la violència fent polítiques de resistència no violenta? Quines eines tenim per, en situacions extremes, no haver de recórrer a la mateixa arma? Aquestes van ser algunes de les preguntes que, en una innegable sintonia, van anar responent Butler i Birulés, ara en anglès, ara en català i que tothom va poder seguir gràcies a un excel·lent servei de traducció i subtitulació simultània.
 

Foto: Biennal de Pensament



Feminisme en l’actualitat
 
Birulés va remarcar la importància de les noves tecnologies en l’expansió del feminisme i va subratllar que moviments com el #metoo o les manifestacions del 8 de març a Catalunya i a Espanya són mostres que les dones no estan disposades a continuar essent possibles víctimes d’una mena de patriarcat en crisi.
 
Butler va destacar que, mentre que el moviment #metoo és individualitzant, el moviment #niunamenos és una col·lectivització activa, és la lluita contra l'enemic a la vida comunitària i va preguntar a Birulés quin tipus d'acció és #niunamenos i com ens fa repensar les nocions convencionals de què és l'acció. Qüestió a la qual Birulés va respondre que no hi ha accions col·lectives sinó aliances, però que tot el que siguin aparicions en l'esfera pública, irrupció i aliança, permet que allò que no era visible ho sigui, "allò que era soroll sigui percebut com a discurs", com deia Jacques Rancière.
 

Som responsables d'aquest món que hem heretat
 
Birulés ho té clar: “Sí que ho som, d'allò que no hem fet.” Tal com deia Hannah Arendt (Nosaltres els refugiats, 1943), “res no és més perillós que ser innocent en el món contemporani.” Hem d’entendre aquest innocent com a sinònim de no fer-se responsable i ho hem d’entendre en el sentit de quedar exclòs de la ciutadania, és a dir, de la política, ja que ser innocent no és igual a no ser responsable.
 
I Butler ho amplia: “Som responsables d'un món que no vàrem fer. Hem d'entendre que hi ha una responsabilitat global, el concepte d'obligació global amb aquells que no coneixem, en un marc planetari. Això també implica una obligació d'intervenir en l'escalfament global, el nombre de persones que viuen en precarietat i misèria, en centres urbans o regions metropolitanes, m'agradaria més pensar en aquesta intersecció entre l'ètica i la política.”
 
Penso en la idea de cuidar-nos, en aquest concepte sempre tan atribuït a les dones, el de cuidadores, i sempre tan infravalorat, i m’agrada que el feminisme també sigui això, una responsabilitat global de cuidar-nos els uns als altres.
 

Volem viure una vulnerabilitat lliurement en el món 
 
Es va parlar de cossos, ara sí, per abordar la vulnerabilitat, qüestió que s'havia pensat com una cosa a evitar, perquè ens fa més febles, les dones i les minories. Butler ens parla sobre la seva teoria i ens diu que no ens podem considerar invulnerables de la mateixa manera que no ens podem considerar immortals. Això ho podem relacionar amb l'acció política: la política es pensa des d’un punt de vista intel·lectual però l’acció es fa sempre a partir d'un cos. Sempre són els cossos els que estan involucrats en l'acció política. (A mi em ve al cap l’u d’octubre i els nostres cossos aporrinats.)

Segons Butler, “els grups de dones es defineixen per la seva vulnerabilitat, que a la vegada serveix a una forma de poder paternalista, estableix una jerarquia. Quin és l'objectiu? Alleujar el grup de la vulnerabilitat? Eradicar-la? Fer que el grup esdevingui invulnerable? No. La norma masculina és la de la invulnerabilitat. No es tracta de convertir vulnerabilitat en invulnerabilitat, volem viure-la lliurement en el món. Els qui fan barricades, són molt vulnerables i molt coratjosos; la vulnerabilitat i la valentia venen de la mateixa font, no pensem prou sobre com aquestes brutalitats estan interrelacionades. Som vulnerables davant les infraestructures (habitatges, assistència sanitària, feina...). La vulnerabilitat està lligada a condicions socials. Som vulnerables davant una condició, si fan fallida, ens quedem sols. No és un estat estàtic, és una cosa que articula les relacions.”

Com molt bé apunta Birulés, “la vulnerabilitat no és una mancança, té una part lluminosa.” I, de sobte m’adono que fins aquella mateixa tarda jo també tenia la idea patriarcal d’aquest concepte. De sobte, m’enlluerna la idea de pensar la vulnerabilitat com a valentia i desvincular-la de tot sentit negatiu. Aquest és el problema, que no hi ha d’haver cap problema per ser vulnerable. El que cal és poder ser lliure.
 

Foto: Biennal del Pensament


Som l’altre
 
Ho diu Butler, som l’altre. La dona és l’altre de l’home. Els negres són l’altre del blanc. Els no heteronormatius són l’altre dels heteronormatius.
 
I es parla de violència física però també –sobretot– institucional. “La capacitat mínima és la de moure's, desplaçar-se física i també simbòlicament” –assenyala Birulés i, parlant de la norma i de la violència de sortir-te’n, afegeix: “No pot ser que si et mous del lloc que se t'ha assignat socialment, siguis objecte de violència. És un intent de control físic i simbòlic, el que s'està donant. Ens hi juguem alguna cosa important quan regalem la paraula llibertat al liberalisme. És diferent la discriminació de la violència.”
 
Segons Butler, “cal pensar en la violència institucional de la policia, que és còmplice, la de totes les normes de la comunitat que diuen que matar una dona no és un crim; és en aquest nivell que jo penso que aquestes intervencions han de ser realitzades. Matar una dona és un crim contra la humanitat i en canvi, es considera un delicte menor. Massa sovint la gent s'hi conforma. Implícitament es refereixen a una llei tàcita, no escrita, que dona el poder als homes i que està en tots els nivells de la societat.”
 
I sota la doctrina neoliberal apareix la intenció perversa que camufla de llibertats individuals l’explotació femenina. En paraules de Birulés: “Hi ha una nova relació de poder i sexualitat del neoliberalisme, és un escenari més complex que el de l’opressió patriarcal clàssica.”
 
Birulés avisa, quant a la importància de la ressignificació del concepte violència segons els interessos del poder: “Penseu que abans els colonialismes s’entenien com a civilitzar; que pegar a la dona significava una manera de tractar els problemes de casa en la intimitat i ara una vaga torna a ser violència. S’està donant, darrerament, una redefinició de tot el que és violència. Aquest és un moment molt perillós en aquest aspecte. Ens calen, a més, criteris per discriminar moviments com els que ara citàvem (Me too, Ni una menos,...) per distingir-los d'irrupcions de l'espai públic com les de VOX.”
 
En aquesta mateixa línia, a la pregunta de quines eines tenim per, en situacions extremes, no haver de recórrer a la mateixa arma, parlant de violència, Butler va respondre amb una altra pregunta: “Com practiquem accions no violentes en un món en què estem en risc que siguin tractades igual que les accions violentes, d’anar a la presó o detinguts només per haver estat en una reunió, en una assemblea, una manifestació, davant d’un edifici? En concret: una de les lluites és per mantenir espais de pràctiques no violentes, contra els règims polítics i de la policia, que utilitza la seguretat com a repressió estatal. No podem ser una ànima bonica, sabem que estem actuant no violentament però en el món on vius, es reanomenarà la teva acció com a violenta, hem d’oposar-nos a la violència i a la criminalització de la dissensió.”
 
 
No hem perdut, la reacció s'està intensificant
 
És evident que si hi ha acció hi ha reacció. I apunta Butler que “mentre parlem d’una nova constel·lació hem d'entendre que vivim en un moment de reacció contra les lluites legals de gais, lesbianes i trans, reacció en contra de viure una vida lliure de violència. Vivim un moment en què augmenta la ideologia antigènere, que s'està difonent a través de l'església evangèlica.” Birulés afegeix: “Això que anomenen la ideologia de gènere, des del Vaticà o des de Vox, són reaccions al fet que s’està perdent l'anterior forma de naturalització.”
 
M’agrada la reflexió que hi afegeix Butler: “No és només misogínia, és antifeminisme. No hem perdut, la reacció s'està intensificant.”
 
 
Me’n torno amb unes quantes preguntes que em voletegen pel cap: a qui interessa que encara hi hagi lleis que afavoreixen els homes que maten? És impossible acabar amb el poder de l’heteropatriarcat sense l’ajuda dels homes? La ràbia de l’ala dreta és una petita victòria? És ràbia o és por? Resistirem? O ja estem guanyant?
 
Potser, com apunta Birulés, és que, a diferència d’altres moviments, al feminisme se li ha demanat que sigui capaç de respondre de tots els desafiaments del món, i el que cal és encarar els problemes concrets que van sortint en cada moment. I Butler acaba: “El feminisme no pot ser l’explicació de totes les coses sinó una perspectiva. Però de feministes, podem ser-ho tots. No cal la categoria "dona" per ser feminista. Tothom està convidat a ser feminista.”
 

Foto: Biennal de Pensament



Què: Biennal de Pensament: xerrades, debats i activitats de tota mena que ens animen a repensar quin és el paper de les ciutats avui en dia i quins són els grans reptes de la nostra societat.

Quan: fins al 21 d'octubre. 

On: a diversos espais de Barcelona. 

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural tindrà l’exposició «Plàstic» com a pal de paller de la jornada
Imatge il·lustrativa
L’Arxiu Fotogràfic de Barcelona exposa més d'un centenar d'imatges del fotògraf
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural de l'Espluga de Francolí acollirà un cicle per impulsar la comarca
Imatge il·lustrativa
L'artista explora la relació entre el so i la visió al Macba
Imatge il·lustrativa
El festival DocsBarcelona proposa una programació amb films de denúncia i de reflexió
Imatge il·lustrativa
14 especialistes en cine analitzen obres impulsades pel Màster en Documental de Creació de la UPF
Imatge il·lustrativa
Homes i dones d'entre 60 i 70 anys planten cara a la LGTBIfòbia
Imatge il·lustrativa
Audrey Mason-Hyde explica com és la seva vida de gènere no binari