Pierre Marie Louis Vidal (1849-1925), Coberta per a La Vie à Montmartre, 1897. Litografia, 30 × 51,4 cm.
© Col·lecció particular / Fotògraf: Elsevier Stokmans Fotografie
Llibertat, transgressió, bohèmia, creativitat a dojo i sense convencions. En molt poc temps, Montmartre, que el 1860 havia passat de ser municipi a ser un districte més de París, va esdevenir l’espai amb més artistes per quilòmetre quadrat del món. Qualsevol artista que pretengués ser mínimament modern havia de passar pel barri parisenc, per viure i aprendre d’un esclat de creativitat que va acabar revolucionant l’art del tombant de segle i influint poderosament en les avantguardes del segle XX. Què ens ve al cap quan pensem en Montmartre? Pintors i escriptors genials passant privacions, prostitutes, ballarines i models i sobretot els locals nocturns: cabarets, cerveseries, salons de ball i la música de Satie barrejada amb el cancan. I llibertat, molta llibertat. Independència artística i llibertat personal. Tota una imatgeria, la de la bohèmia, gairebé mítica, que el cinema i el mateix art del moment han ajudat a construir.
Però més enllà d’iconografies ja molt repetides, l’exposició Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre, que es pot veure fins al 20 de gener a CaixaForum Barcelona, pretén analitzar com treballaven els creadors que es van concentrar a Montmartre l’últim quart de segle del segle XIX, en el moment de la naixent cultura de masses. Antiburgeses i antisistema, les seves obres, fetes amb pocs recursos, es difonien sobretot a través de les tècniques de reproducció seriada en il·lustracions a la premsa i en cartells. Els artistes van experimentar també amb les arts de l’espectacle: el cabaret, el teatre, la música i el jove cinema.
Jules Grün (1868-1938), La cançó de Montmartre, 1900. Prova litogràfica per a coberta, 35,5 × 56,5 cm. © Col·lecció particular
Toulouse-Lautrec, present en el títol de la mostra com a abanderat del grup d’artistes de l’exposició, no n’és el protagonista, encara que de les 345 obres, entre pintures, dibuixos, cartells, obra gràfica i fotografies procedents de col·leccions d’arreu del món, una seixantena són del pintor. La seva reconeixible figura, però, plana per tot el recorregut artístic i escenogràfic que s’ha plantejat pels espais, majoritàriament nocturns, on els artistes de Montmartre van desplegar les seves creacions i on també es divertien, estimaven, ballaven i bevien. L’historiador de l’art nord-americà Philip Dennis Cate, especialista en aquest període, remarca que els artistes de Montmartre que es rebel·laven contra la burgesia, volien fer “un art a l’abast de tothom”, raó per la qual moltes de les obres que realitzaven eren “efímeres”. Cate també destaca “la molt estreta interrelació entre pintors i poetes”, que s’instal·laven a Montmartre perquè era un lloc barat.
Henri de Toulouse- Lautrec (1864-1901), Programa d’Una fallada de Le Théâtre libre, 1893. Litografia, 31,3 × 23,6.
© Col·lecció particular / Fotògraf: Elsevier Stokmans Fotografie
El passeig que proposa la mostra, amb unes sales del CaixaForum irreconeixibles, està decorat amb cortines i seients de vellut, motllures de fusta, paper pintat amb el característic vermell dels salons nocturns i làmpades d’aranya. Tot per construir un ambient immersiu per al visitant en el Montmartre de finals del segle XIX. Una de les primeres obres de l’exposició és ja tota una declaració d’intencions. A la gran tela El bosc sagrat, Toulouse-Lautrec parodia la Pastoral de Puvis de Chavannes, pintor considerat acadèmic. “Toulouse-Lautrec s’està posicionant a favor del present perquè una pastoral era un gènere del passat”, diu el comissari de l’exposició.
Édouard Manet (1832-1883), La trobada dels gats, 1869. Litografia, 43,5 × 33 cm.
© Col·lecció David E. Weisman i Jacqueline E. Michel / Stéphane Pons
El primer dels locals en què s’endinsa l’exposició és el cabaret Le Chat Noir, del qual el gran il·lustrador Théophile Alexandre Steinlen, que tant va influenciar al jove Picasso quan va arribar a París, va realitzar un cèlebre cartell. Le Chat Noir, fundat el 1881, va ser no només un local on passar-ho bé sinó una mena de centre artístic de l’època i un espai de reunió de grups d’artistes com Els Incoherents que, amb un sentit de l’humor antiburgès, van produir obres i espectacles que van ser el preludi de la manera de fer dels dadaistes i els surrealistes als anys 20. Una de les peces que demostren aquesta influència és la versió que l’il·lustrador Sapeck fa de la Mona Lisa fumant en pipa, trenta anys abans que Marcel Duchamp li posés bigotis, una versió molt més popular.
Théophile Alexandre Steinlen (1859-1923), La Goulue i Valentin le Desossé ballant al Moulin Rouge, 1890. Llapis i guaix sobre paper, 23,5 × 50,0 cm. © Colecció David E. Weisman i Jacqueline E. Michel / Fotògraf: Christopher Fay
Una de les activitats més populars que tenien lloc a Le Chat Noir era el teatre d’ombres, les siluetes del qual van influenciar molt a Toulouse-Lautrec i que incorporava moltes innovacions tecnològiques de l’època. “Hi havia música, cant, canvis de colors… Fins a 40 persones darrere de la pantalla. Era fotocinematografia de l’època”. Sens dubte el model de Le Chat Noir va ser importat a altres ciutats com Berlín, Londres i Nova York i és indubtable la seva influència en la cerveseria Els Quatre Gats de Barcelona, el lloc de reunió dels modernistes catalans. L’exposició evoca també el cabaret Quat’z’Arts, el Mirliton –hereu directe de Le Chat Noir– i evidentment no falten els grans cafès concert i les sales de ball com el Moulin de la Galette –freqüentat per la classe treballadora– i el celebèrrim Moulin Rouge –amb una entrada caríssima– on es podia veure ballar cancan; els teatres i els espectacles de circ.
Henri de Toulouse- Lautrec (1864-1901), Moulin Rouge, la Goulue, 1891. Litografia, 195 × 122 cm.
© Colecció particular, cortesia Galerie Documents, París
Malgrat l’ambient de diversió i festa en aquests locals, els artistes van saber captar la melanconia dels personatges que assistien a aquests espais. La llibertat tenia un preu. El mateix Toulouse-Lautrec explica a una carta a la seva mare el 1886: “El que faig és tan fora de la llei que, de ben segur, el pare diria que soc un marginat. He hagut de fer un esforç molt gran perquè, com bé sabeu, contra la meva voluntat estic vivint una vida bohèmia i no em puc acostumar a aquest ambient”. Hi ha melangia en els ulls tristos de la Jeanne Wenz que Toulouse-Lautrec retrata bevent una copa de vi i en el magnífic quadre de Van Gogh on només es veu una taula amb un got d’absenta, una beguda aleshores altament addictiva. Hi ha tristesa també en la pintura de Fernand Pellez en què es veu un grup de ballarines nues i seminues al vestuari.
És en l’àmbit dedicat a la dona, al final del recorregut, on s’apleguen tres de les millors obres de Toulouse-Lautrec a l’exposició: La pèl-roja amb brusa blanca; Dona al jardí de Monsieur Forest; i Dona asseguda al llit, aquesta una noia jove que de ben segur espera un amant o un client, ja que veiem el barret de copa de l’home a la tauleta de nit.
Charles Maurin (1856-1914), Dona nua mig ajaguda, c. 1895. Pastel i llapis de colors, 64 × 48 cm.
© Col·lecció particular / Fotògraf: Elsevier Stokmans Fotografie
El comissari de l’exposició insisteix que “l’esperit de Montmartre va ser un esperit de revolució i de descobriment”, però com sol passar gairebé sempre en poc temps aquest esperit es va aburgesar, ja que l’immens èxit dels locals nocturns va convertir en rics als seus impulsors, antigament pobres: “En qüestió de 16-18 anys, Montmartre es va gentrificar i es va convertir en una mena de Disney World amb més de 40 locals d’oci. Va començar a atreure turistes, com continua fent ara, i ja res va ser el mateix”.
Charles Lacoste (1870-1959), Vista de Montmartre, 1900. Oli sobre tela, 38,4 × 60 cm
© Col·lecció particular / Fotògraf: Elsevier Stokmans Fotografie
L’exposició Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre
Fins al 20 de gener al CaixaForum Barcelona.
A través de més de 350 pintures, dibuixos, cartells i il·lustracions, Toulouse-Lautrec i l’esperit de Montmartre mostra la producció de l’artista en sintonia amb la dels artistes contemporanis en el París de finals del segle XIX.
