Foto: isorepublic
I’ve loved, I’ve laughed and cried.
I’ve had my fill; my share of losing.
And now, as tears subside,
I find it all so amusing.
Frank Sinatra, My way, 1974
Hi ha els camions, sota casa, fent vibrar els vidres de les finestres amb la grua que buida els contenidors d’escombraries. L’acufen, a totes hores. Un tel que et crema els pulmons. Hi ha l’agenda d’una altra setmana d’octubre esborrada amb la mateixa impotència de fa un any. Amb la mateixa ràbia. Hi ha els dies en suspens, el sol al balcó, les pel·lícules fidels, alguna sèrie. L’olla al foc, que fa xup-xup. El desànim. No pas la rendició –no pas encara.
Hi ha un beuratge nou, a veure què, sense gingebre. Els mots que vas escriure amb passió i entrega i que demà no podràs llegir. La veu que és un fil, l’aire difícil. La mare que cau. La decepció. La vida en suspens, el cor en suspens, les mans en suspens. No hi ha el retorn –no pas encara.
No hi ha les paraules que feien morir per dintre. Hi ha una cançó que et torna a un estiu en què la vida va voler fer un tomb que no hauries pogut ni imaginar –el tomb que ets incapaç d’imaginar ara–, i obres la porta del balcó perquè entri fins al fons i et torni a fer plorar de gratitud. No hi ha la culpa, no hi ha la por, no hi ha el soroll que t’atordia.
Hi ha el silenci –només les paraules justes, les paraules que fan renéixer per dintre. No hi ha la dona que eres. Ni la que vas estimar –la que no has deixat d’estimar mai. No pas encara.
Hi ha la dona que ets. Molt d’amor. Les paraules que al final vas decidir escriure –hi ha Déu, en algun lloc, just quan no mires.
*text publicat a blog La vida té vida pròpia.
