Foto: Xavi Buxeda
“Jo no soc així. Sé que és una frase que li deuen dir tots, però és la veritat. Jo no li faria mai mal a l’Eva. No sé què em va passar. […] Jo no l’havia tocat mai, no li havia ni cridat. Ella i jo, quan ens barallem… No ens agrada el conflicte, no som d’aquelles parelles que gaudeixen tirant-se contínuament els plats pel cap.”
“Jo no soc com elles, per això és impossible que reaccioni com elles. […] Tinc pinta de ser una dona que es deixa fotre d’hòsties? […] Són dones de classe baixa, sense estudis. Dones febles, que es deixen trepitjar, que es veuen gordes i lletges, que tenen por d’estar soles. Catetes, incultes i tontes, collons, tontes. I pobres, també pobres, perquè si tens pasta, fots el camp i punt. Aquestes dones són de les de «más vale malo conocido que loco por conocer». Per això s’hi enganxen, per això no denuncien, per això els aguanten.”
Hi ha coses que a nosaltres no ens poden passar, que no ens passaran mai. Perquè hi ha coses que només passen als altres, als que no són com nosaltres. Als que no tenen tants estudis ni tanta intel·ligència ni tants recursos ni tant què sé jo.
Marta Buchaca, autora i directora de Només una vegada, té l’encert de jugar amb personatges que s’allunyen dels estereotips i s’acosten perillosament al perfil social i cultural dels espectadors que omplen la sala. L’agressor és un escriptor; l’agredida, una editora. L’agressió física va ser puntual, una excepció, i va ser una reacció no pas justificable però fins a cert punt comprensible.
“Va ser només una vegada, i va ser culpa meva”, diu l’Eva.
“Si fem les coses només una vegada no tenen valor, llavors? –pregunta al cap d’una estona la Laura, la psicòloga dels serveis socials–. Ara ell et podria llençar per la finestra, per exemple, però com que només ho hauria fet una vegada…”.
Costa molt d’assumir que tant tu com jo també podem ser víctimes de la violència masclista. I sí, per descomptat, és evident que si la nostra parella es dediqués a apallissar-nos per sistema, l’engegaríem a dida. Però i si estem parlant d’un únic dia en què ell ha perdut els papers perquè nosaltres l’hem traït, perquè li hem causat un mal immens? En aquest cas una reacció violenta tampoc és perdonable?
És més: podem afirmar que la violència ens és del tot aliena, que mai tindríem nosaltres un esclat violent? Jo soc pacífica, però confesso que m’he trobat tirant tasses contra el terra (i escombrant-ne els trossos després). On posem el límit de quins comportaments són tolerables i quins no? No és pitjor un maltractament psicològic perllongat que una mà que s’escapa en calent? Què estem disposats a permetre per salvar la relació de parella?
El text de Marta Buchaca, una clàssica obra en tres actes, ens interpel·la i ens fa veure que ningú és immune a la violència de gènere, ni tan sols –i aquí entra en joc una trama paral·lela– una psicòloga especialitzada en violència de gènere. Aneu al TNC –el muntatge funciona i els actors ho fan de conya– i potser us ho pensareu dues vegades abans d’afirmar “jo no soc així”, “jo no soc com elles” o “això no em pot passar a mi”.
Només una vegada
Teatre Nacional de Catalunya, Sala Petita
Fins al 4 de novembre del 2018
Autora i directora: Marta Buchaca
Intèrprets: Anna Alarcón, Maria Pau Pigem i Bernat Quintana
Escenografia: Sebastià Brosa
Composició musical: Clara Peya
Ajudant de direcció: Xavi Buxeda
