La ventura de viure

Sergio Dalma: «L'amor no dura per sempre»

El cantant diu que «al món de la faràndula hi ha molta molta molta hipocresia»

| 24/10/2018 a les 17:40h
Especial: La ventura de viure
Arxivat a: Biblioteca, Josep Capdevila, La ventura de viure, Sergio Dalma

Foto: Mela Music


Es diu Josep Sergi Capdevila Querol, però, segurament, tu i jo el coneixem com a Sergio Dalma. Dalma, per cert, és l'homenatge que fa al poble del seu pare, Maldà (a l'Urgell). Del nom passem a la identitat: va néixer el 28 de setembre de 1964 a Sabadell, la ciutat on de jove gaudia dels concerts d'orquestres d'arreu i somiava que tant de bo un dia ell també fos allà, en aquells escenaris. Ell, que s'havia criat entre cançons italianes, va començar cantant als remolcs de tractors o fent jingles per a la ràdio. Fins que va venir Eurovisió, Bailar pegados i tota una trajectòria musical que l'any que ve celebrarà trenta anys. Quedem en un hotel de Terrassa per parlar de la vida: de l'èxit i el fracàs, de l'amor i l'art de la seducció. Del pas del temps i de l'inici de tot: el nen que va ser.
 
Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.
 

Foto: Mela Music


Què t'han ensenyat els teus pares que t'hagi acompanyat tots aquests anys?

Hi ha moltes coses de la infantesa, que en aquells moments no ens ho imaginem, que et marquen molt el futur. Quan tens un fill intentes imitar les pautes que havies viscut amb els teus pares. Costa una mica perquè la societat ha canviat molt, però hi ha coses essencials que mantinc. 

Quines?

He tingut la sort de viure en una família on ha regnat molt l'harmonia, això ha estat molt maco. Sempre hi ha hagut molt diàleg, no recordo mai una tibantor. Amb una paraula del meu pare, posant-se una mica seriós, ja n'hi havia prou. Ara és molt difícil estar en una taula tota la família menjant i parlant i explicant què ens ha passat sense que hi hagi la televisió o un telèfon encès. Recordo que de petit, a l'hora de dinar i de sopar, tots parlàvem amb tots i podíem parlar de tot. Crec que el més important que m'han ensenyat els meus pares ha estat intentar ser feliç amb poc i amb molt. Vivim en una societat massa consumista: hem de tenir l'últim mòbil que surt, al teu fill li has de comprar aquelles sabatilles de la marca tal perquè sigui més feliç, i és un engany. 

 

Foto: Mela Music


Veure que els teus pares es fan grans també és un què, eh?

Et fa pensar moltes coses: si vaig fer bé fa 27 anys de marxar a viure a Madrid, perquè des d'allà vaig perdre'm moments molt puntuals d'estar amb ells, però aquesta feina en aquells moments em va fer decidir i no em penedeixo d'haver-me'n anat. Ara els pretenc recuperar i és diferent, però el que vull fer és estar al màxim amb ells. Allà soc el Sergio Dalma, i aquí vaig per Sabadell i ningú em diu Sergio, segueixo sent el Josep. 

Amb qui convius millor: amb el Sergio Dalma o amb el Josep Capdevila? 

Amb el Josep, sempre. Vaig començar a cantar als setze anys com a hobby i es va convertir en una carrera. Va entrar a formar part de la meva vida un personatge que es diu Sergio Dalma, de qui estic molt orgullós. Crec que el Sergio Dalma ha après molt del Josep Capdevila i que jo també potser he après una mica del Sergio Dalma. 

Quines coses creus que heu après l'un de l'altre?

El Sergio Dalma és un tio que no té vergonya, que és capaç de pujar a un escenari i transformar-se. En Josep Capdevila també puja als escenaris però és una persona tremendament reservada. Sergio ha après a donar la dosi justa del que és a la gent, que els agrada molt el xafardeig, i encara més amb les xarxes socials. La vida privada és l'únic que tinc i l'exposo el mínim. 

Hi ha moments en què se't fa difícil ser un personatge?

Arriba un moment en què t'hi acostumes, fins al punt que a vegades vas pel carrer i penses: per què m'estan mirant? No ho passo malament. Ho passo pitjor quan ve algun company o companya o família amb mi i se senten observats. Però sí que em crida l'atenció anar a l'estranger i que no em conegui ningú, poder passejar i dir uau, que bé, quina passada. De fet, aquí ho intento, encara que és complicat. Quan surto al carrer no m'agrada anar de personatge, m'agrada ser jo. 

Et sents envaït amb les fotos?

Molt rares vegades he negat una foto. També hi ha maneres de demanar-ho. Hi ha una cosa que no suporto: que tu vagis pel carrer i una persona de lluny estigui amb la càmera intentant fer-te una foto. Això sí que m'emprenya: vine, perquè encara que tingui cara d'adormit, no te la negaré. Crec que hi ha una falta de respecte, dubto que a ningú li agradi anar pel carrer i veure com t'espien amb la càmera. Però quan un entra en aquest món és conscient d'una sèrie de coses que et poden passar. I a mesura que passa el temps, t'adones que això s'amplia. Soc un personatge públic, però abans una persona, com tothom.

Una persona que s'ha dedicat tants anys a la música, encara té pors?

Buf. Potser cada vegada més. 

Quines?

Soc massa exigent, i tinc la por de no estar a l'altura. Encara m'imposa molt la persona que paga una entrada per veure'm. No sé dosificar-me, encara que tingui tres concerts seguits, m'agrada donar-ho tot, perquè penso que aquelles persones s'ho mereixen. Tinc por de saber si funcionarà o no allò que he estat preparant durant tant de temps, pensant en el públic, en el que volen de mi, en com els vull sorprendre. Però són pors naturals. Si no tingués por, seria perquè estic en una zona de confort, i això mai m'ha agradat. Quan vaig treure el Bailar pegados vaig pensar: mare de déu, si la gent no em deixarà sortir d'aquí. 


La por de sentir-te ofegat. 

Sí. Per mi seria molt fàcil fer el mateix xou de l'any passat: posem-hi dues cançonetes més i dues llumetes diferents i s'ha acabat. No. M'exigeixo pensar que el millor està per venir. 

L'actor Francesc Orella diu que amb aquesta exigència es passa quatre quilòmetres, perquè es castiga a ell mateix. 

Hi estic d'acord. No deixa de ser un càstig. Però sempre m'agrada donar un pas més, evolucionar i això comporta risc. Per començar un projecte i entrar a la dinàmica de dir "serà més del mateix", em quedo a casa. És important treballar del que t'agrada i fer-ho a gust. Quan sento aquella gent que diu: "Ostres, demà he d'anar a treballar"... Bé, totes les feines tenen la seva part bona i dolenta, però quan treballes del que t'agrada hi ha un punt a favor teu.

És una feina en què depens d'agradar. Et preocupa no agradar? 

De petit vaig anar als Maristes i la forma d'educar d'aquella època era: "Ves amb compte amb el que fas, a veure què diran els altres". Reconec que vaig tenir una època, fins i tot abans de ser Sergio Dalma, en què intentava agradar a tothom. Però al final et treus aquest pes de voler agradar i et dius, ostres, escolta, l'important és que jo estigui bé i que l'altre pensi el que vulgui. És impossible agradar a tothom i qui ho pretengui anirà malament.

El perill de voler agradar a tothom és que al final no t'agradis a tu mateix. 

Sí. No és un aspecte egocèntric, sinó que et sentis bé per dins. Em cuido per sentir-me bé i això transmet una certa seguretat. M'ha passat moltes vegades que ve una parella i em demanen una foto i penso que potser és ella qui se la vol fer i resulta que és ell, o ve un altre i et diu: "No m'agrada la teva música però sí com ets". A vegades em diuen: "Quan et moris, quin llegat vols deixar?". I veus que estem vivint un moment en què passa una cosa i al cap de cinc minuts ens n'hem oblidat. Hi ha un personatge tremendament popular que ha fet grans coses i, com que estem sobresaturats, ens n'oblidem.

Ha passat amb el Raimon, que es va retirar fa un any. 

És terrible. Això a França i a Itàlia no passa mai. 

T'importa que t'oblidin?

Quan ja no hi sigui tant me fa el que pensin. Com més gran et fas, més vius el present.

Per què creus que vius més ara el present que abans?

Ara soc conscient que m'agrada prendre aquell cafè amb aquell amic que veig de tant en tant, fer aquella abraçada al meu fill i que m'expliqui aquelles coses, esmorzar amb el pare i anar a passejar per aquell camí de la muntanya. Detalls que abans em passaven per alt. 

Potser és perquè t'adones que les coses s'acaben. 

I perquè he viscut més de la meitat de la meva vida i no sé què em quedarà, però el que em quedi, ho vull gaudir al màxim. 

Què t'agrada i què no t'agrada de tu?

M'agrada com afronto el paper de personatge públic. Potser perquè vaig començar als setze anys picant pedra: cantant amb orquestres, fent coros per teatre, jingles per a ràdios. Sempre fent el que m'agradava, amb el suport dels pares i estudiant. El que passa és que vaig començar filologia romànica, em van donar una beca per estudiar a Siena, però ho vaig deixar. Fixa't que ja em perseguia Itàlia. Per a mi és una feina com una altra, t'ho prometo, ho faig amb la mateixa il·lusió que quan tenia setze anys. I és maco que sigui així, perquè veus molta gent que amb el primer que fan ja van amb uns aires de grandesa... que dius, ostres, com acabaran?


Com ho fas perquè l'ego no se t'escapi de les mans?

No t'enganyo: quan vaig començar, que vaig passar de ser un noi que cantava a orquestres a ser reconegut per la gent, vaig trontollar una mica. Has de mantenir el cap fred, sobretot perquè l'èxit és molt efímer. 

L'èxit s'associa a la felicitat. 

El que vull és seguir fent el que vull. Si algun dia no tinc èxit què passarà? Res, com et deia, he après a ser feliç amb poc i amb molt. Es dona molta importància a les coses materials i veus que pots tenir un cotxe superluxós que al final et porta a tot arreu igual que un altre. Puc gaudir un dia menjant una hamburguesa d'aquests llocs americans perquè fa temps que no en menjo, i després, un plat en un lloc gurmet. 

Què no t'agrada de tu?

Reconec que tinc una sèrie d'alts i baixos. Em puc enfonsar fàcilment però tinc la capacitat de recuperar-me molt ràpid. 

Tu sol?

Sí. Aquesta feina et pot produir alts i baixos. Soc balança i em diuen que soc equilibrat, però hi ha de tot. 

Quan estàs al pou, què et salva?

Intento analitzar una mica tot allò que he fet. Mai em vaig imaginar que seria un personatge que gravaria discos, que faria concerts i portaria trenta anys en tot això. No sé per què sempre pensem que aquest té això o aquest té menys. No: he de valorar tot el que he fet, perquè és molt més del que m'hauria projectat. I pensar que afortunadament tinc una família al meu costat, que els meus pares estan vius, que el meu fill m'estima, que hi ha persones que creuen en el que faig. Però com a tothom, a vegades la maquinària falla i tinc baixons

Les persones entregades ho vivim tot més exagerat. És com si hi hagués un altaveu emocional a dins. 

Sí, totalment, que ho amplifica. Curiosament, sortir a l'escenari em dona una empenta per sortir del forat. Mirar aquella persona com somriu, com canta. T'adones que amb aquesta feina fas feliç a molta gent. 

Fer feliç als altres et fa feliç a tu. 

Totalment. 

L'amor dura per sempre, com diuen algunes cançons?

No, l'amor no dura per sempre. Quedarà molt lleig que ho digui, perquè canto moltes cançons d'amor i desamor. Quan era adolescent pensava que podia tenir una parella per a tota la vida, però no.

És el que ens venen. 

Totalment. Sempre dic que l'amor caduca, però precisament per això s'ha de gaudir. Mira, puc estar amb una persona un any, deu anys, un segon de la meva vida, però sempre em deixarà una petjada. I les coses dolentes, amb el pas del temps, afortunadament s'obliden. 

Com vius l'amor ara?

Com l'he viscut sempre: d'una forma molt passional. Poso molta passió a tot. Jo ara no tinc parella, però quan n'he tingut, no he pretès que visqués com jo la meva feina, però sí compartir els èxits o quan et passa una cosa bona.

T'agrada seduir?

A tots ens agrada seduir. En el fons, quan vas a un espectacle, a una obra de teatre, una pintura, un concert, hi ha un filtreig entre la persona que exposa aquell art i qui el rep. I en el meu dia a dia, soc molt presumit, em cuido. Penso que el flirteig és un joc molt maco. 

Si t'agrada enamorar i seduir, com a contrapunt t'és difícil estar sol?

No. Amb la meva feina sempre estic molt acompanyat i després tinc ganes d'estar sol. És un canvi molt brusc, d'estar amb el públic i arribar a casa i, pum, de cop, no hi ha ningú. Però també m'agrada aquest moment de solitud, de llegir, passejar i carregar piles. Però por a la soledat, no. I em plantejo si al futur estaré sol? Això no se sap. Visc el present i no em tanco absolutament a res. Penso que els 54 anys és una edat en què tens tot un aprenentatge al darrere, i encara tens aquells ànims i aquelles ganes i il·lusió que et passin coses i segueixis aprenent. 


Si ets tan entregat, pot ser que una de les coses que no suportis siguin les persones apagades que fan les coses de qualsevol manera?

S'ha d'aprendre a respectar cadascú com és. Hi ha vegades que pretens que la gent segueixi un ritme, quan potser vas més accelerat. Però aquella gent que és freda, que no gaudeix del moment, hòstia, si això són quatre dies. He après una cosa: s'ha de respectar cadascú com és. Inclús ara que estem passant uns moments polítics de tant enrenou, que sembla que has de pensar blanc o negre, és perillós, perquè no deixa de ser molt radical. Puc estar d'acord amb tu amb una cosa i amb l'altre, amb una altra. Aprendre a conviure i a respectar tothom és molt important. 

Que perilloses són les etiquetes. 

Però sempre ho hem fet això: "Cantante de música ligera", i fa molta gràcia. Quan anem a Amèrica a vegades coincidim diversos grups, i un és de rock, l'altre de flamenc, i si veiessis com convivim. Perquè al final tots fem música, i la resta són prejudicis. 

Et molesta que et diguin, per exemple, que fas música comercial?

No em molesta absolutament res. Em poden dir que puc ser un cantant hortero, que faig música comercial, que sempre faig el mateix. No m'afecta. 

Ostres, que bé. 

No, perquè sé el que faig i com arribo a lluitar per no ser repetitiu. Però bé, tothom té dret a comentar. 

Però és molt fàcil jutjar. 

Abans potser sí que em podia afectar, però ara no. I de les xarxes socials, encara en faig menys cas. 

Es parla molt de l'èxit, però mai del fracàs. Però per arribar a l'èxit també has de passar pel fracàs. 

I tant. 

Tu hi has passat?

I tant. Però saps què passa? Ara veus tots aquests xous televisius, que en soc partidari, perquè no deixa de ser una bona finestra per a gent jove que té talent. Però també els haurien d'ensenyar que no tot és èxit, perquè sembla que qui es presenta en un programa d'aquests, ja té la vida solucionada. Els programes de nens petits amb els pares allà són un delicte: deixa que aquest nen creixi i tingui una infantesa com l'ha de tenir. No m'han agradat mai els de nens. Però sí que hauríem de dir als joves que quan surtin d'aquell programa es trobaran amb un públic, que és molt difícil i canviant, amb els crítics. Jo he tingut un públic molt fidel, però pensa en la quantitat d'artistes que hi ha. Hi ha una saturació d'artistes. Quants n'hi ha de gira? És impossible que la gent pugui anar a tants concerts. Però és el tarannà d'aquí: ens agrada un programa de cuina? Fins que no rebentem allò i n'acabem saturats, no pararem. 

Reivindiques, doncs, el caure. 

És bo caure perquè aprens. No pots pretendre portar tota la teva vida i ser número u, perquè el dia que no ho ets no pots dormir. Has d'estar preparat. Veure que surt gent jove que dius que bé el que ha fet o quin disc més bo que ha tret, em posa les piles. 

En comptes de tenir enveja?

També és un país de molta enveja. Però mai he estat envejós, al contrari. 

T'estalvies molt. 

I tant, ja m'agradaria escriure cançons com el Sabina o el Serrat o el Manolo García, però sé que soc més intèrpret que autor. Però cadascú fa el que sap fer i jo estic molt satisfet perquè he arribat anys llum d'on pensava que arribaria. No pretenc d'aquí a deu anys fer tres sant Jordis, potser faré una sala per a cent persones, però seguiré fent el que m'agrada. No és conformisme, sinó ser conscient que els anys passen i que valores el que has fet, el que fas i el que faràs. 

I que potser si un dia te'n canses, no passa res. 

Ja no cansar-me mi, sinó cansar-me de l'engranatge. Tot és massa efímer, vivim empatxats de tot, generes un èxit i l'endemà ja ha passat. Amb 54 anys estic portant el mateix ritme que quan en tenia 30. I a vegades estic cansat. Fins als 65 m'agradaria treballar així, després no ho sé, però que almenys tingui la capacitat i la visió de retirar-me. El pitjor que et pot passar és que la gent et retiri. 

T'espanta la vellesa?

Amb ve baixa?

Tens raó, amb be alta depèn de quina també espanta. 

No t'ho creuràs, eh? I no ho he dit mai però jo em miro al mirall moltes vegades i dic: hòstia tio, t'estàs fotent molt gran! Quantes arrugues! Com has canviat! Però penso: però que bé, t'estàs fent gran i segueixes tenint aquella il·lusió. I tenir aquestes arrugues i fer-se gran és sinònim de moltes coses bones. No em fa por i tampoc m'agrada lluitar contra la natura. Tinc un públic de la mateixa generació que jo, però curiosament s'hi ha sumat gent jove. Mai he volgut dir: ara faré un disc pensant en aquells adolescents. No, perquè és antinatura. 

I la mort?

Ui, això sí que em fot molt. És una de les coses que m'enfonsa molt. No m'agrada pensar-hi. 

Per què?

Perquè veus que tot s'ha acabat i tot això que hem fet, per què? La mort em diu: nano, aprofita el que et queda. Soc molt lluitador però sé que contra la mort no hi puc lluitar. M'espanta molt. 

Quines són les teves prioritats ara?

La meva prioritat ara és estar molt a prop dels meus pares. 

Què t'agrada fer amb ells? 

Esmorzar, passejar per Sabadell. Allà soc el Josep, i això és el que m'agrada. Estar pendent del meu fill, que fa la seva vida i té la seva parella. Tinc una rutina en què em llevo d'hora, esmorzo, tinc una hora per llegir, faig la compra, exercici i a la nit torno a tenir un espai per mi. Unes pautes que m'omplen. 

Què és el que no suportes?

Quan acabes de treure un disc que s'ha venut molt, apareix gent de tot arreu que et fa el copet a l'esquena i la bona cara. En aquest món de la faràndula hi ha molta molta molta hipocresia. O aquella gent que es pensa que et coneix de tota la vida. 

Saps detectar els fantasmes?

D'una hora lluny. I abans potser era més diplomàtic. Un dia vaig veure una entrevista en què un personatge deia: "Si a la meva edat no puc dir el que penso és que soc un imbècil". Mai perdo l'educació, però cada vegada ho aguanto menys. El que dèiem abans: ens van ensenyar una educació basada en agradar i quedar bé, encara em diuen els meus pares: "Però no li diguis això, que potser s'enfadarà". No, això s'ha de dir, perquè s'ha d'acostumar la gent que no ets un caixer automàtic que està obert 24 hores.  No se m'acudiria mai anar a casa d'un paleta o d'un pintor i picar a casa seva i dir: "Hola, és que et vinc a veure". No m'agrada que entrin a la meva intimitat.

Aquesta secció es diu La ventura de viure

Que maco. Saps què és el que més m'agrada a la vida i que encara segueixo fent? Preguntar-me: demà com serà el meu dia?

El Tortell Poltrona també s'ho pregunta. 

Ah sí? Penso: hauré de fer això? M'agrada molt improvisar. La vida no et pot avorrir mai, impossible. 

Què li diries a aquell noi que tocava al remolc d'un tractor?

Buf, el recordo amb molt de carinyo. Li diria que va escollir molt bé. M'emociona molt, perquè recordo que estava a Sabadell i venien les orquestres i veia com s'ho passaven de bé i deia: "Bua, com m'agrada això. T'imagines que un dia m'hi dediqui?". I ara vaig a un teatre i em diuen: "Mira, és que el camerino és així, et sembla bé?". "Em sembla de conya!". Perquè veus que s'hi han esforçat, que hi han posat tot el cor perquè estigui maco. Si jo m'he canviat dins d'una furgoneta, com no he d'estar content amb el que tinc?


Aquesta conversa està feta amb la col·laboració del celler Jané Ventura.


 
 
 

COMENTARIS

Fantàstic
Eve_hid, 25/10/2018 a les 23:02
+2
-0
Fantàstic Sergi, m'encantes tot tu. Ets tot un exemple de persona. Em faria tant feliç coneixe't, que poguéssim petar la xerrada una estona. T'admiro molt! Desde els 3 anyets que canto les teves cançons, em transmets tant i tanta força. Sóc de la generació dels 80-90 però segueixo la teva música desde el principi de la teva carrera. La meva il.lusió seria pendre un cafetó amb tu 10 minutets per explicar-te tot el que m'inspires i m'animes a seguir dia a dia amb tant entusiasme. Un petó Sergi! ♥️
Auténtico
MPaz, 28/10/2018 a les 09:52
+0
-0
Me encantas Sergio. Eres auténtico y maravilloso. Tu voz, especial, me apasiona y desgarra el alma. Eres sencillo y muy grande a la vez, llevas la humildad muy dentro del corazón y tu sonrisa ilumina mi alma. Cuánto me gustaría cantar contigo. Un beso y toda la suerte del mundo. Sigue así. Auténtico.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
L'exposició del CaixaForum Barcelona explora la relació entre l'entorn urbà i la fotografia
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions
Imatge il·lustrativa
Un anunci viatja al món de Dickens per recordar-nos quin és l'esperit de Nadal