Mapes en blanc

Saskatoon

És igual com es digui, Júlia, és massa lluny i et moriràs de fred

| 29/10/2018 a les 08:48h
Especial: Mapes en blanc
Arxivat a: Cambres pròpies, Mapes en blanc, Jordi Morell

Foto: Shereen M


A Saskatoon, a l'hivern, hi ha gent que patina somrient pels parcs com si no estiguessin colgats sota dues dotzenes de graus negatius. A Saskatoon, a l'hivern, les hores de sol s'esvaeixen com el baf que s'escapa de les boques glaçades. A Saskatoon, a l'hivern, el reflex de la ciutat es difumina a les aigües glaçades del Saskatchewan. A Saskatoon, a l'hivern, ningú hauria de sortir de sota el nòrdic, però tothom viu com si el fred fos només un decorat nadalenc.

I, de fet, la Júlia, encara que la seva mare a l'altra banda de l'Skype no ho pugui entendre, pensa que aquest hivern a Saskatoon ha sigut feliç. Raonablement feliç, s'entén, en la mesura que la felicitat existeixi. O, com a mínim, feliç comparat amb el darrer hivern a Barcelona, ple de portes tancades i corrents d'aire, en aquell pis de Sant Antoni condemnat a acollir turistes que paguen en una setmana el seu lloguer d'un mes. O amb el que l'esperava enguany, entrant factures a l'empresa de transports del pare, amb el seu tiet fumant d'amagat i discutint per telèfon en un francès inventat. En va tenir prou amb tres mesos d'estiu, la mirada controladora i desconfiada del pare rere la porta del seu despatx i un plugim de xifres que a ella, la que gaudia vivint entre números, li resultaven incomprensibles.

Mira per la finestra. Penombra i llums indecises. El sol ni hi és ni se l'espera fins a mig matí. Sobre la taula, al costat de la pantalla atapeïda de línies de codi, hi fumeja un cafè amb llet que no gosa beure's sense tenir controlada la ruta fins al lavabo. Davant seu, a l'escriptori oposat, una noia coreana tecleja sense deixar de somriure. Avui dinaran juntes en un menjador ple de gent on, inversemblantment, no se sent cridar ningú. La coreana vol que li diguin Lucy perquè considera que el seu nom autèntic és massa complicat. Ha tallat amb el seu xicot, un informàtic alemany, llargarut i seriós, que no sabia ballar i voldrà convèncer la Júlia per sortir aquest cap de setmana. Al cinema?, proposarà ella, mentre les dues es menjaran els fideus amb els palets. Ni de conya!, s'indignarà la Lucy, hi ha una festa en un local fosc i brut, que no sembla canadenc, prop del centre. A la Júlia li farà molta mandra, no sabrà com dir-li que ella només té ganes de quedar-se a l'habitació, arraulida sota el nòrdic, amb un te bullint a la tauleta i escoltant cançons rebels de cantautores de veu lànguida.

Ja ha estat a tots els locals foscos i bruts de Gràcia, no li calia creuar l'atlàntic i mig continent glaçat per beure cervesa a morro i moure el cap seguint la línia de baix d'un grup que algun dia serà famós. Ja li ha explicat molts cops a la Lucy, tant això del baix i del grup, com allò del te i del nòrdic, però no hi ha manera de convèncer-la. Esbufega. Li fa mandra la conversa de l'hora de dinar, sobretot perquè sap que, al final, es deixarà convèncer i farà cap al local brut i fosc i, a més, malgrat que quan hi sigui, enyorarà el te i el nòrdic, s'ho acabarà passant bé i la Lucy tindrà arguments per tornar-l'hi a arrossegar el proper cap de setmana.

La mandra preventiva la fa esbufegar un altre cop. La Lucy se la mira estranyada, i ella li diu que res, només que li costa concentrar-se i les dues es tornen a fixar en les seves pantalles. La Júlia se submergeix en els resultats dels tests que ha generat el programa de càlcul estadístic. La variància, els graus de llibertat, els nivells de significació. Els números desfilen davant les seves ulleres, parlen d'assajos de llavors, millores genètiques i resistències a malalties, però a ella li és igual, per ella només són xifres que l'absorbeixen. Se sent com si entrés a Matrix i res del de fora l'hagués de molestar. Li encanta aquesta sensació i, agosarada, fa un glop de cafè. Ni se n'adona del gust mentre segueixen vibrant els números davant seu. Números asèptics que es barregen i es comparen fins a donar resultats lògics i evidents, números que no tenen res a veure amb els que picava a l'empresa de transports. No pateixis, mare, a la universitat hi tenim calefacció i quan sortim anem tapades fins a les celles. I ella ho explicarà a les veïnes, que a Canadà, perquè Saskatoon és un mot inservible a l'altra banda de l'Atlàntic, la nena diu que hi està a gust. S'encén un senyal al racó inferior dret de la pantalla. Tens un missatge. La Júlia maximitza el món real que truca a la porta.

Ens ha agradat molt el seu currículum... molt preparada... Ja sap com acabarà la història. Fa un glop de cafè, amarg. Lamentablement, ara mateix el seu perfil no encaixa en el lloc que volem cobrir... ens quedarem el seu currículum per a properes oportunitats... de ben segur que trobarà un lloc adient a la seva preparació... restem en contacte...

Endreça el correu a la carpeta de “Feina_Cat”. Un més. Ja no li sorprèn la facilitat amb què el “molt preparada” es transforma en “massa preparada”. Torna a Matrix. Allà ningú la jutja pel que hauria de ser i els números s'ordenen fins a ocupar el lloc que els pertoca, sense que ningú prengui decisions en funció dels seus prejudicis. Sense que ningú els distorsioni, segons la seva conveniència. S'hi està molt bé a Matrix.

Els primers rajos de sol, tímids i llunyans, arriben esgotats a la ciutat, després de recórrer les terres salvatges del Canadà. La Júlia s'acosta la tassa als llavis i contempla per la finestra com l'albada tardanera arrenca reflexos mats a la pell glaçada del Saskatchewan. Allà fora, entre el gel i la penombra, hi ha un món que es mou. Veu una dona, una mare jove, s'imagina, que empeny un cotxet. Mare i nadó van colgats de roba tèrmica. Més enllà, una parella d'estudiants corre per la riba del riu. Els cotxes, lentament creuen el pont. Qui ho diu que no s'hi pot viure a Saskatoon? Sas-ka-tun, mama. És igual com es digui, Júlia, és massa lluny i et moriràs de fred. No hi ha cap universitat més a prop que facin coses d'aquestes teves? No, oi? Mira que ets tossuda quan vols, filla. Aquest cap de setmana anirem al Decathlon a comprar polars.

La tutora de la Júlia la va convidar a dinar a casa, el cap de setmana passat. Ella li volia explicar allò del nòrdic i el te, però de seguida va veure que no ho entendria. Un menjador amb mobles de fusta de roure, un marit amb jersei gruixut que podria haver tallat ell sol tots els roures amb què es va construir el menjador, dos nens rossets i galtavermells, que jugaven amb un trineu al jardí ple de neu. Estàs fent molt bona feina amb les anàlisis estadístiques, li diu la Linda, la tutora, mentre prenen una copa de vi davant el gran finestral que dona al riu. No t'agradaria continuar-la? Pensa-t'ho. La Júlia es va quedar en silenci mentre la Linda li explicava els plans del seu equip i les muntanyes de diners de que disposava el centre de recerca de biotecnologia agrícola per omplir de dades el seu ordinador. Ella va interpretar la sorpresa de la Júlia com un dubte, és clar. Ja ho entenc, el Saskatchewan no és el Mediterrani. Deus trobar a faltar el sol, oi? Una vegada, de viatge per Europa, vam estar dos dies a Barcelona, oi Greg? I el Greg i la Júlia assenteixen. I ella recita tots els tòpics que es poden veure en Barcelona en dos dies.

Sap què passa, Linda? Que si trio sol i Mediterrani, em quedo sense Matrix. I necessito Matrix, per això vaig venir, perquè allà creuen que no serveix per res el que investigo. De fet, creuen que no serveix per res investigar. I llavors, saps què hauré de fer? Tornar a passar factures amb el meu pare i el meu tiet. I a mi m'agraden els números perquè són lògics i nets i no menteixen. Però aquells no són així. I hauré d'aguantar el meu tiet, nerviós, demanant-me explicacions amb veu alterada. I la mirada suspicaç del meu pare, que ho veu tot, que no se li escapa res i que desconfia de tothom, perquè en té motius. I què he de fer, ara? La meva mare va haver d'insistir molt perquè li donessin una oportunitat a la nena i estava orgullosa que el pare i el tiet haguessin d'admetre que me'n sortia. No va entendre que volgués deixar-ho per fugir a Canadà perquè ella s'obstinava a mirar cap a una altra banda, quan convenia. Seran uns mesos, ho he de provar o si no després me'n penediré. I ella assentia resignada, com sempre, i s'assegurava que marxés amb una maleta ben plena de roba tèrmica.

I ho he provat. I em sap greu, mama, però crec que triaré Saskatchewan.

Contingut relacionat

Imatge il·lustrativa
25/09/2018
Imatge il·lustrativa
14/08/2018
Imatge il·lustrativa
15/07/2018
Imatge il·lustrativa
06/06/2018
Imatge il·lustrativa
06/05/2018

COMENTARIS

Excel.lent
Anònim, 30/10/2018 a les 07:16
+0
-0
M'ha agradat molt.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
Una exposició explora la relació entre els modernistes i un dels seus temes preferits: les flors
Imatge il·lustrativa
Una visita guiada permet descobrir els secrets de l'edifici d'Antoni Gaudí
Imatge il·lustrativa
El Museu Picasso organitza la lectura contínua de «Liberté!», un poema de l'amic del pintor
Imatge il·lustrativa
El fons de l'Arxiu de la Diputació permet conèixer la Barcelona de principis del segle XX
Imatge il·lustrativa
Un curtmetratge sobre l'amor secrets que van creixent
Imatge il·lustrativa
Un anunci nadalenc ens anima a tenir cura dels qui estimem
Imatge il·lustrativa
Revivim un capítol de la sèrie protagonitzada per la nena pèl-roja
Imatge il·lustrativa
Un anunci mostra la força amb què viuen, es tranformen i es mantenen algunes relacions