Abans de ser un novel·lista reconegut, Daniel Pennac (1941), com tothom, va ser un nen. Però la seva infantesa va ser llarguíssima, més que per temps, pel pes de la llosa que havia de carregar: els mestres i els adults que tenia a prop l’havien convençut que era una persona fracassada. Un mal estudiant. Un inútil. Al CCCB, amb el títol L’escola de la vida, va explicar la seva experiència, què el va salvar i què en va aprendre quan de gran, en comptes d’ajustar-se als pronòstics que el sentenciaven, va escriure llibres –com Mal d’escola– i va ser professor de secundària.
1. Un cranc és un mal estudiant, que camina cap enrere. El cranc és la imatge de la malaltia del càncer i quan era petit, tenia una incapacitat total per entendre les preguntes dels adults sobre el que fèiem a l’escola: francès, matemàtiques. No entenia absolutament res. Aquesta ineptitud era com una mena de càncer, hi havia metàstasi per tot arreu: llengua estrangera, geografia. Això em va alentir l’escolaritat. Mentre els altres aprovaven batxillerat als 16 o 17 anys, jo, idiota absolut, hi vaig arribar als 20.
2. Et criden i et renyen i et quedes bloquejat. Perquè mentre tu respons l’altre ja t’ho està dient. […] “Xavier, no has estudiat la lliçó, molt malament!”. “Sí, però és que la casa ha caigut a sobre…”. “NO ÉS UNA EXCUSA. HAS D’APRENDRE LA LLIÇÓ!” “XAVIER, HO FAS EXPRESSAMENT!” Però ningú mai intenta saber què vol dir aquest “ho”. Aquest “ho” és el fons. El mal alumne diu no “ho” aconseguiré. Però ningú es pregunta què significa aquest “ho”. Per què? Què vols aconseguir? A on vols arribar?
3. “Si continues treballant d’aquesta manera, no et trauràs el batxillerat”. “M’importa un rave, me’n foto”. Què vol dir aquest “en”? Aquest és el fons de la mentalitat del mal estudiant: se sent paralitzat per pronoms on hi ha tota la realitat. Però ningú li formula preguntes sobre aquesta realitat. Per què creus que no “ho” entens? Perquè vostè em fa por quan em fa preguntes. Ah, aleshores hi ha por implicada en aquest “ho”, i fa que mentalment no puguis anar del punt A al de la Z.
4. Conec la vergonya i la por dels mals alumnes. La por, la vergonya, la soledat, el rebuig, la reacció física. M’ho conec molt i molt bé perquè és la meva infantesa i em va servir moltíssim després quan vaig ser professor.
5. La majoria dels professors són antics bons alumnes i és extremadament difícil per a un antic bon alumne imaginar-se que algú no sent la felicitat d’aprendre tot i esforçar-s’hi. I aquesta és gairebé una de les condicions de la felicitat: el treball intel·lectual, la reflexió, el temps i la il·luminació. Quan veus la cara d’un infant que ha entès una cosa que el dia abans no entenia és com una llum que s’il·lumina.
6. No curen l’alumne, el moralitzen. Consideren que és un mal alumne a posta, i quan fracassa li diuen: “T’ho has guanyat, és normal, només havies de treballar una mica”. La imbecil·litat és això. Cal deixar de moralitzar-ho i veure que la primera tasca és resoldre la qüestió de la por, perquè tanca portes. Que el saber no pot ser transmès al cap del Xavier perquè li faig por. Es replega en ell mateix, i pot arribar a recitar el que ha d’aprendre, però estarà paralitzat.
7. Això no s’ensenya. En la formació dels docents mai he sentit a parlar de la por que pateix el mal alumne. Com es forma el docent? Per acumular, enregistrar i assimilar una certa quantitat de saber que ha de col·locar al cap dels infants i dels adolescents que té al davant. Però pel que fa a la comprensió del fracàs mai de la vida he sentit cap mena de proposta. Hi ha solucions: desinhibir els infants.
8. Jo somio que cada institut, cada escola d’arreu, tingui un teatre. Perquè en el món en què vivim, on cadascú està aïllat en el seu mòbil, el teatre és el contacte amb la llengua.
9. Quan una classe està organitzada en un projecte, com una obra de teatre, t’adones que la qüestió de l’adquisició de nocions canvia molt ràpidament. El mal estudiant deixa de ser-ho perquè se li descobreix una aptitud en tal o qual camp. I tots aquests infants que se senten aïllats ja no ho estan sinó que constitueixen un grup, formen part d’una intel·ligència comuna en una activitat.
10. La solució sempre es troba en la felicitat d’entendre. I com la podem suscitar? “A qui no li agrada llegir?” Tots són alumnes fracassats i aixequen la mà, perquè els has provocat: “Mai m’ha agradat llegir!! I m’importa un rave!!” Llavors comences a llegir. Les primeres vegades es queden adormits, roncant i tot. El professor ho moralitza: “Els importa una merda, els he llegit una obra mestra i s’han adormit!!” Mentre que un adult serè es diu: “Caram, fan una regressió, estan anant a la infantesa quan els adormien a la nit amb un conte.”
11. Que el mestre sigui únicament transmissor del coneixement funciona molt bé amb el 60 per cent dels alumnes però no amb el 40 restant. Què fem amb ells?
12. El fracàs escolar és una petita mort. Jo tenia la impressió de ser un peix ofegat. Van ser quatre mestres que em van repescar, al final de la meva carrera escolar. Ells feien la seva feina de forma normal, veien un alumne amb grans dificultats i no acceptaven com una fatalitat el seu fracàs.
13. El professor de matemàtiques tenia el seu mètode i tothom se’n reia, de la seva veu aguda. Va sortir a la pissarra i va escriure dotze. I va preguntar: “Què he escrit?” “Dotze”. “I sabeu aquest dotze què és? La nota que us posaré a matemàtiques al final”. I tothom reia. “La tindreu només si deixeu de tenir por”. Era veritat, érem uns imbècils que teníem por intel·lectualment. Dèiem: “No és veritat, sempre hem estat dolentíssims en mates!” I deia: “Dos i dos quan són?” “Quatre”. “Veus que saps alguna cosa?” “I creus que és senzilla la resposta?” “Sí”. “Doncs no, és extraordinàriament complexa”. I a partir d’aquí construïa un univers i en aquella hora convertia mals estudiants en matemàtics inútils, però en matemàtics.
14. A francès no feia els deures, no aprenia les lliçons. M’inventava excuses increïbles, inversemblants: “Ui, és que el metro s’ha descarrilat, el riu Sena s’ha desbordat i s’ha endut els meus deures”. El professor en lloc de dir “ets un mentider! No t’aguanto!” va dir “caram, quina imaginació que tens. Anem pel camí de la teva imaginació. Deixem-nos de bestieses. Ja no tens deures ni més lliçons a aprendre, vull que escriguis una novel·la, que cada dilluns en deixis deu pàgines sobre el meu escriptori. Estarà acabada a final del trimestre i no hi ha d’haver faltes d’ortografia”. Des de llavors sempre he escrit amb un diccionari obert al costat.
1
0
