I el verb es fa carn

Foto: Sergio Parra

Per explicar-vos què que està passant amb l’Espert amb el Romancero gitano al Teatre de l’Abadia de Madrid, us hauria de demanar que imaginéssiu Homer. Que us situéssiu a l’inici de la literatura, la literatura per ser escoltada, la cantada i recitada, dita a la pròpia tribu, una tribu que coneix les històries i vol retrobar-se amb els seus llinatges, amb totes les guerres i les ires de l’heroi i amb el mutisme de Briseida.

Homer sempre comença demanant a la musa (conta’m, musa, aquell home de gran ardit…), vol que l’usi de transmissor per a les històries fundacionals del seu poble. És molt més que la narració recordada, és “ajuda’m deessa per posar-me en tràngol de ser l’altre”. Ser un altre, ser uns altres, ser-ho tot… aquest narrador omnipotent, en estat de gràcia, capaç de ser ala i granit, pubertat i vellesa, cada dona i tots els homes del Romancero. Aquest ésser sense edat, aquesta matèria primigènia que es plega i desplega, aquest ens, és el que és avui Núria Espert. Dic avui, i sé què dic. No ho podia ser abans, cal més vida, i no ho podrà ser per sempre, tota vida té uns límits.

I ho fa amb el Romancero gitano, tan andalús, tan criticat per pintoresc i per folklòric, per dir-nos que en Lorca sempre hi haurà massa poesia, massa al·legoria, massa modernitat, massa sentits i misteris perquè formi part d’un temps que ja no és el nostre. Sempre ens podrà dir preneu-me i mengeu-me.

Aquest és el suc excels que destil·len les ànimes quan es fan tan pures i tan expertes, quan per fi poden i saben dir la paraula del poeta. I el verb es pot fer carn, pels solitaris sense ramat, dins d’una església, al teatre de l’Abadia. I tots en vam sortir en estat de contingut orgull, d’expiació i èxtasi, amb la màxima creença: jo ho he viscut. Jo he sentit la paraula com la va dir Homer al meu poble. Sabem que no pertanyem a la tribu d’Homer, la dels grecs, la del ciutadà, la de l’home poderós, el del senat i les guerres, sinó el poble dels desheretats, dels metecs, dels gitanos, dels negres, de les dones i els homosexuals. Tots els inadaptats i marginats som gràcies a ell més grans que la ira d’Aquil·les, som el crit de Briseida.

I formem part de la gran família dels trastocats pel cant fundacional de Lorca. Com explica Espert, a casa seva no es llegia, però hi havia un sol llibre: Lorca. Un reencontre amb la literatura primera, amb el gust de la llet tèbia, dels cants poètics, de les primeres paraules llegides.

I el verb es pot fer carn, quan la carn és rica i antiga també es pot fer misteri, misteri que com tots els misteris, són nats per ser respectats, i maldar vanament per desxifrar-los és violentar-los fins a l’extrem més immund i innecessari. La trinitat que és tres i és un. Qui parla? Pasqual, Espert o Lorca? De vegades és clar, d’altres no se sap ni fa falta. Es barregen memòries, visions i records, en aquest viatge de tres enamorats que ja no saps quan comença una pell i acaba l’altra. Ho és tot: una conferència, un recitat, un record transmès vora el foc, dins la intimitat i la confiança. Una obra escrita per un gran coneixedor de Lorca, el mateix que va escriure De la mano de Federico, un llibre deliciós, erudit i entranyable, la mateixa mà que ha fet aquest Romancero, escrit en menys de tres hores al tren cap a Madrid. Sí, es pot fer en tres hores el que precisa una vida per ser estudiat i estimat.

Un espectacle nu i indispensable. La llum, discreta i encertada, granada com la lluna, blava com el ganivet o blanca com la mort. El so, per donar l’amplitud, el ressò, el tambor, el cant… tot delicat i tènue, com un mocador de fil a les mans de qui canta.

Homer demana a la musa, i Espert demana a Pasqual, per llançar-se als perills i no ser devorada per ciclops ni escotar belles sirenes. Pasqual, el gran director de les grans actrius, aconsegueix l’impossible, aquesta matèria primera que es desplega amb mil cares com el déu Juno. Que no provi ningú de fer el que fa ella, només pot caure en la més terrible de les inadequacions. Quina vergonya només imaginar-ho! Només ho pot fer una persona, l’Espert, i només ho pot fer ara. Ens dona el fruit més dolç del seu arbre de les 332 estacions.

Un viatge a l’essencial, sense artificis i amb tota la força dels qui han sabut entrar en la pena, la solitud, l’amor i s’han atrevit a cantar-li les quaranta a Roma, i n’han sortit vius per explicar-nos-ho. I si s’ha hagut d’exiliar de Roma, en un món global ja no tots els camins hi porten, i el món pot ser prou gran i de vegades prou just perquè pugui fer teatre allà on vulgui.

Es diu que aquest espectacle, que no oblidarem, viatjarà a les nostres terres. Vagi on vagi trobarà la seva congregació. Som els que hem fet de la paraula de Lorca el pa i el vi que mosseguem a cada vers, dins la gran comunió de tots els pàries. Som el poble escollit perquè ens va escollir el poeta.