Basorèxia

Això nostre

No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem

| 04/11/2018 a les 10:42h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Christian Gonzalez


Em subratllaves la bellesa de totes les coses. Mira quin espectacle de verds és l’entrada en aquest túnel; escolta, escolta aquí com fa la cançó, ho sents?, es diu cadència trencada, que és un fals final, un final que no arriba, encara no. I mira, mira, mira que preciós, quin camí més acollidor, quins arbres tan antics, sembla que s’hagin de posar a parlar en qualsevol moment.
 
I jo et mirava més a tu que a res, gairebé sense ser capaç de pronunciar paraula; em pesaven tant els pensaments que no es podien ni dir. Només veia arrels que aixecaven asfalts de la carretera que els havia ultratjat la muntanya. Arrels descomunals desobeint, a punt de cridar, a punt de no poder més, a punt de vèncer. I les cançons, i el sol entrava de biaix, i tu, assenyalant amb el dit meravelles, sent tot tu una meravella.
 
Ho feies tot bonic i jo volia agradar-te i et preguntava si diries que tinc un gust adult per a la música i coses així. No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem entre fagedes i avetoses i la urgència d’un espaitemps breu com una flor de tardor. La urgència de besar-nos –de beure’ns, de menjar-nos, d’especiar-nos– abans que ens acabéssim. El dubte de si demà encara sí. Encara aquella excitació adolescent nostra, aquell secret que ens cremava, aquella perillositat.
 
Aquella por que el temps guanyés i qui perdés fóssim nosaltres. I no quedés novembre i la gelor s’emportés tota la bellesa que només tu subratllaves. I malgrat tot, l’esperança infantil aferrada a la costella que allò que anomenàvem això nostre (que ara ja ho sé que era amor) sonés com la més bella cançó i només s’acabés amb una cadència trencada, un fals final, un final que no s’acaba.

COMENTARIS

Amor
Anònim, 06/11/2018 a les 15:44
+12
-0
És per mi, la descripció de l.emocio que se sent, quan encara no saps que el que vols és l.altre persona per sempre.
Això nostre.
Josefat, 27/12/2018 a les 13:18
+9
-0
Els finals que no s'acaben per por del punt i a part.
Quan "això nostre" és tan fort que ultrapassa l'amor.
Demà segur que encara sí.
Això nostre
No sóc el Johnny, 05/09/2019 a les 14:54
+3
-0
Un fals final. Forçar un final que, profunda i honestament, ningú no volia.
I és que si no era d'aquesta trista manera, "això nostre" no tenia fi possible.
Perquè no va ser la primavera, ni el el pas del temps o que no quedés novembre,
Senzillmanet va ser el teu fals final, deixant el buit i un amor que et serà insubstituïble.
Segueix sent nostre
Santa Cecília, 22/10/2019 a les 12:00
+3
-0
Encara que es vulgui, el temps no guanya, enganya.
S'espera que el temps difumini o faci oblidar... però el cos recorda.
Situar un temps entremig és voler-se derrotar. És tenir molta por.
I es trorna a apropar el mes de novembre... i el final no s'acaba.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Dibuixa estimula la creativitat en tallers virtuals i presencials
Imatge il·lustrativa
El Museu de L'Hospitalet acull una exposició que explora el nu masculí
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants
Imatge il·lustrativa
El Barcelona Poesia arriba a la 23a edició
Imatge il·lustrativa
La Sala Beckett estrena el muntatge de Denise Duncan, la seva autora resident
Imatge il·lustrativa
Un vídeo mostra com s'ha de dur a terme una autoexploració mamària i denuncia la censura
Imatge il·lustrativa
L'actriu comparteix pista amb Fred Astaire en una escena de «Ballant neix l'amor»
Imatge il·lustrativa
El CaixaForum projecta un cicle de curtmetratges animats per a infants