Basorèxia

Això nostre

No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem

| 04/11/2018 a les 10:42h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Christian Gonzalez


Em subratllaves la bellesa de totes les coses. Mira quin espectacle de verds és l’entrada en aquest túnel; escolta, escolta aquí com fa la cançó, ho sents?, es diu cadència trencada, que és un fals final, un final que no arriba, encara no. I mira, mira, mira que preciós, quin camí més acollidor, quins arbres tan antics, sembla que s’hagin de posar a parlar en qualsevol moment.
 
I jo et mirava més a tu que a res, gairebé sense ser capaç de pronunciar paraula; em pesaven tant els pensaments que no es podien ni dir. Només veia arrels que aixecaven asfalts de la carretera que els havia ultratjat la muntanya. Arrels descomunals desobeint, a punt de cridar, a punt de no poder més, a punt de vèncer. I les cançons, i el sol entrava de biaix, i tu, assenyalant amb el dit meravelles, sent tot tu una meravella.
 
Ho feies tot bonic i jo volia agradar-te i et preguntava si diries que tinc un gust adult per a la música i coses així. No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem entre fagedes i avetoses i la urgència d’un espaitemps breu com una flor de tardor. La urgència de besar-nos –de beure’ns, de menjar-nos, d’especiar-nos– abans que ens acabéssim. El dubte de si demà encara sí. Encara aquella excitació adolescent nostra, aquell secret que ens cremava, aquella perillositat.
 
Aquella por que el temps guanyés i qui perdés fóssim nosaltres. I no quedés novembre i la gelor s’emportés tota la bellesa que només tu subratllaves. I malgrat tot, l’esperança infantil aferrada a la costella que allò que anomenàvem això nostre (que ara ja ho sé que era amor) sonés com la més bella cançó i només s’acabés amb una cadència trencada, un fals final, un final que no s’acaba.

COMENTARIS

Amor
Anònim, 06/11/2018 a les 15:44
+12
-0
És per mi, la descripció de l.emocio que se sent, quan encara no saps que el que vols és l.altre persona per sempre.
Això nostre.
Josefat, 27/12/2018 a les 13:18
+9
-0
Els finals que no s'acaben per por del punt i a part.
Quan "això nostre" és tan fort que ultrapassa l'amor.
Demà segur que encara sí.
Això nostre
No sóc el Johnny, 05/09/2019 a les 14:54
+3
-0
Un fals final. Forçar un final que, profunda i honestament, ningú no volia.
I és que si no era d'aquesta trista manera, "això nostre" no tenia fi possible.
Perquè no va ser la primavera, ni el el pas del temps o que no quedés novembre,
Senzillmanet va ser el teu fals final, deixant el buit i un amor que et serà insubstituïble.
Segueix sent nostre
Santa Cecília, 22/10/2019 a les 12:00
+3
-0
Encara que es vulgui, el temps no guanya, enganya.
S'espera que el temps difumini o faci oblidar... però el cos recorda.
Situar un temps entremig és voler-se derrotar. És tenir molta por.
I es trorna a apropar el mes de novembre... i el final no s'acaba.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
El Museu de la Vida Rural i La Conca 5.1 impulsen un cicle de debats
Imatge il·lustrativa
El festival Elixir Poètic impulsa un guardó amb el suport de l'Ajuntament de Terrassa
Imatge il·lustrativa
Edicions Poncianes engega un concurs a través de les xarxes socials
Imatge il·lustrativa
La Fundació Carulla impulsa un cicle de tallers en línia
Imatge il·lustrativa
La història de la dona que va plantar cara a la llei de segregació racial dels EEUU
Imatge il·lustrativa
La història desconeguda de l'atleta australià que va formar part d'una foto històrica
Imatge il·lustrativa
«Si he de ser un símbol, prefereixo ser-ho del sexe que d'una altra cosa»
Imatge il·lustrativa
Si la sabata no et va bé a la sabateria, no t'anirà bé mai