Basorèxia

Això nostre

No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem

| 04/11/2018 a les 10:42h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Maria Climent, Basorèxia

Foto: Christian Gonzalez


Em subratllaves la bellesa de totes les coses. Mira quin espectacle de verds és l’entrada en aquest túnel; escolta, escolta aquí com fa la cançó, ho sents?, es diu cadència trencada, que és un fals final, un final que no arriba, encara no. I mira, mira, mira que preciós, quin camí més acollidor, quins arbres tan antics, sembla que s’hagin de posar a parlar en qualsevol moment.
 
I jo et mirava més a tu que a res, gairebé sense ser capaç de pronunciar paraula; em pesaven tant els pensaments que no es podien ni dir. Només veia arrels que aixecaven asfalts de la carretera que els havia ultratjat la muntanya. Arrels descomunals desobeint, a punt de cridar, a punt de no poder més, a punt de vèncer. I les cançons, i el sol entrava de biaix, i tu, assenyalant amb el dit meravelles, sent tot tu una meravella.
 
Ho feies tot bonic i jo volia agradar-te i et preguntava si diries que tinc un gust adult per a la música i coses així. No saps com volia que no acabéssim d’arribar on fos que anàvem entre fagedes i avetoses i la urgència d’un espaitemps breu com una flor de tardor. La urgència de besar-nos –de beure’ns, de menjar-nos, d’especiar-nos– abans que ens acabéssim. El dubte de si demà encara sí. Encara aquella excitació adolescent nostra, aquell secret que ens cremava, aquella perillositat.
 
Aquella por que el temps guanyés i qui perdés fóssim nosaltres. I no quedés novembre i la gelor s’emportés tota la bellesa que només tu subratllaves. I malgrat tot, l’esperança infantil aferrada a la costella que allò que anomenàvem això nostre (que ara ja ho sé que era amor) sonés com la més bella cançó i només s’acabés amb una cadència trencada, un fals final, un final que no s’acaba.

COMENTARIS

Amor
Anònim, 06/11/2018 a les 15:44
+12
-0
És per mi, la descripció de l.emocio que se sent, quan encara no saps que el que vols és l.altre persona per sempre.
Això nostre.
Josefat, 27/12/2018 a les 13:18
+4
-0
Els finals que no s'acaben per por del punt i a part.
Quan "això nostre" és tan fort que ultrapassa l'amor.
Demà segur que encara sí.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La comèdia «Afanys d'amor perduts» de William Shakespeare es pot veure al TNC
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas porta aquesta exploració de la identitat al Museu Can Mario
Imatge il·lustrativa
La Diputació de Barcelona porta a Sant Cugat un acostament temàtic a la col·lecció Macba
Imatge il·lustrativa
El Museu d'Història de Catalunya acull una exposició fotogràfica sobre el centre penitenciari
Imatge il·lustrativa
Fa una dècada canviàvem la nostra atenció en el treball cada 3 minuts, ara ho fem cada 45 segons
Imatge il·lustrativa
Una animació de Pixar reflexiona sobre allò que guanyem quan acceptem els altres tal com són
Imatge il·lustrativa
Una animació reflexiona sobre la necessitat de fer-nos nostra la vida
Imatge il·lustrativa
Un anunci denuncia el masclisme que es va ensenyant de generació en generació