Foto: Michael Summers
Eva Castellanos, Eva Escolano, Eva López, Eva Ros i Eva Piquer. Cinc eves en una mateixa classe, en una escola d’una única línia i mixta. La meitat d’alumnes no es podien dir Eva perquè es deien Xavier (n’hi havia dos: Paredes i Sansa), Miquel (Puente i Herraiz), Enric (Jordan) o Agustí (Pie). Hi havia una Abigaïl, dues Ariadnes, una Aina i una Arantxa. Però cinc Eves. La prova que els meus pares no pretenien ser originals a l’hora de batejar els fills és que el meu germà es diu Marc.
No m’agradava el meu nom. M’entristeixen les es i les os tancades tant com m’enamoren les es i les os obertes. I em feia una ràbia immensa que el nom hagués d’anar enganxat com una paparra al primer cognom. Jo no era l’Eva, era sempre l’evapiquer. Perquè no se’m confongués amb l’evacastellanos, l’evaescolano, l’evalópez o l’evaros. No tenia ni l’avantatge de passar desapercebuda que et pot donar un nom vulgar. Senzillament, tenia un nom més llarg. I amb dues es tancades: no vols caldo, dues tasses. Val a dir que el segon cognom, el de l’avi menorquí, el que hauria volgut dur en primer lloc perquè té dues enes i m’entusiasmen les enes, també té una e tancada. Les es tancades em persegueixen. Potser me les estimo poc perquè en tinc de sobres, allò que passa.
Un dia, mentiria si escric que el recordo, vaig inventar-me una firma. La meva firma, la que faig encara. No recordo el dia però sí que en recordo la filosofia: només havia de dir Eva, sense cognoms adherits. Jo seria l’Eva i prou. Com si no hi hagués ni la de la poma, que ja feia segles que intentava perdurar com l’Eva a seques, amb més números d’aconseguir-ho.
Un altre dia vaig descobrir que, al món, la proporció d’eves era bastant inferior que a la meva classe d’EGB. No és cert que el cinquanta per cent de dones es diguin Eva, els Espiadimonis de l’Arrel vam patir una broma de l’estadística. La meva primera feina amb contracte va ser a la redacció d’un diari que ja no es diu com es deia. Hi vaig entrar (com a teletipera primer, com a redactora després) quan no era ni tan sols major d’edat. Tothom que hi treballava era més gran. Eva s’havia posat de moda l’any que vaig néixer, però no abans. En aquella etapa de finals dels vuitanta, l’Eva de l’Avui era jo, no n’hi havia cap altra. El meu nom continuava sense agradar-me gaire però començava a sentir-m’hi bé, com dins d’un vestit que et coneix les formes i que com més te’l poses millor t’hi trobes.
Un tercer dia em devia adonar que em girava cada cop que sentia “Eva!” pel carrer. Em girava i em desconcertava una mica que no em cridessin a mi, que Eva fos un nom compartit. Ja no sabia si m’agradava o no, però me’l sentia ben meu. Aquell dia que tampoc recordo però que va existir va ser el de la reconciliació absoluta. Vaig entendre que em dic Eva (amb e tancada, quin remei) i que no em podria dir de cap altra manera.
2
5
