Com veus el teu cos?

Què respondries si et preguntessin com veus el teu cos? Nois i noies d’entre 15 i 18 anys s’han obert per explicar què els agrada i què no: des dels complexos que arrosseguen i les pressions socials que els bombardegen fins a com han après (o estan aprenent) a acceptar-se, a estimar-se i a cuidar-se.

Tots ells, que provenen d’entorns diferents i que han estat seleccionats per un càsting, formen part del projecte teatral Youth#4, un espectacle impulsat per L’Obra Social “La Caixa” i el Teatre Nacional de Catalunya (que és on es representarà del 29 de novembre al 2 de desembre), a través del programa CaixaEscena i Art for Change. Concebut i dirigit pel director francès Didier Ruiz, a cada assaig i a l’obra final, a través de l’experiència i de la veritat dels joves es fa un treball personal, terapèutic i escènic. Una radiografia íntima en què ells mateixos –sense haver d’interpretar cap paper que no sigui el seu– expliquen quines són les seves pors, els seus somnis i la seva mirada al món.

Foto: Obra Social La Caixa

1. El meu cos em defineix molt i de vegades no estic gaire content amb ell perquè hi ha coses que no m’agraden, i d’altres que m’encanten. Per exemple, la panxa a vegades m’agrada molt, però hi ha dies, com aquestes setmanes, que me la noto inflada. I també tinc una mica de tabú amb el pèl que em creix al cos. Sé que semblo bastant prim, però jo a vegades noto que peso massa. I flipo quan em passa això.

2. Adoro els meus pèls, la meva panxa, les meves cuixes. M’encanta. I si canviés, em seguiria agradant. Però odio les faccions de la meva cara: les galtes, que són molt molt molt cuquis, no suporto que em diguin “oh, quina cara més mona”. Perquè m’ho diuen des de petita, i sempre he volgut que em veiessin més enllà de la cara. Intento fer que no m’importi i penso que potser d’aquí a uns anys tindré una cara més prima i estilitzada.

3. Sempre he odiat el meu cos. Hi ha hagut temporades que he estat millor o no. M’ha creat problemes amb el menjar, o de cara als altres, que no m’identifiquen com haurien. Moltes vegades surto al carrer i faig l’esforç d’estimar el meu cos i penso que no he de canviar res, que soc un noi encara que tingui aquest cos, però em diuen guapa i tot va sumant i pesa molt, perquè és tota l’estona i cada dia. I m’acaba creant moltes inseguretats i complexos que abans no tenia. És graciós perquè abans era la típica noia que deia que volia tenir més pit, i ara no en vull tenir. Però vaig fent passos per acceptar-me i dur-ho el millor que pugui.

4. Odio completament el meu cos, a excepció dels meus ulls i de les meves estries. Els meus ulls han vist molt i han recorregut un camí amb mi i sempre han acompanyat els meus sentiments. Abans em prenia unes pastilles i estava més grassoneta, i ho odiava, pel que em deia la gent, per com em sentia. A mesura que anava creixent, tenia més carn i apareixien unes línies al cos, que no sabia ben bé què eren i ara les adoro, perquè volen dir que encara em queda molt per canviar. Espero tenir unes quantes més estries, i encara que molta gent les odiï, jo me les estimo.

5. Tinc una obsessió per mirar-me al mirall, això em fa veure les meves imperfeccions, que no crec que ho siguin, sinó virtuts. Tinc la mania de mirar-me 40.000 vegades al mirall i això implica veure com de grans tinc els peus, que semblen vaixells, les meves dents, que totes estan bé menys les del davant, que les tinc separades, encara que hi ha qui paga per tenir-ho així. No crec que per ser perfecte hagis de ser perfecte.

6. He de reconèixer que fa uns anys estava molt insegura amb el meu cos. No m’agradava absolutament res de res. Horrible. Però un dia, quan m’anava a dutxar, vaig topar amb el mirall i em vaig veure totalment despullada i vaig observar cada racó del meu cos. Vaig comprendre que el meu cos és bonic perquè no n’hi ha cap d’altre igual. Per això tots són preciosos. Ara puc dir que m’encanta el meu cos, les meves cuixes, els meus pits, el meu coll. Tot. Aquest camí em va ajudar moltíssim.

7. El meu cos m’encanta, soc dels que surto de la dutxa i em dic hola, guapo. Hi ha coses que no m’agraden com les meves dents o que tinc pèls a l’esquena. Abans m’afectava moltíssim, perquè també era prim. Però cada vegada m’és més igual.

8. Tinc un cos molt estrany, per exemple, tinc les celles grans. De petit vestia a la meva manera i estava al meu món. A la preadolescència vaig començar a menjar molts dònuts, tenia una obsessió bastant forta. Viva davant d’un forn i cada dia hi anava. I encara que sempre he estat prim, vaig començar a tenir panxa. Era molt petit per entendre què era un complex, però em sentia cohibit. Hi va arribar un punt en què vaig pensar quina mandra, que siguem tots iguals. Si vull canviar alguna cosa, ho puc fer amb les operacions estètiques. Hi estic molt a favor. No per ser perfecte, sinó per canviar el que vols.

9. Estic molt orgullós del meu cos. I si em diuen alguna cosa del meu nas, passo. El que em passa amb el meu cabell és una mica bipolar, perquè m’agrada el color ros, però m’agradaria tenir-lo més llis. Tampoc m’agrada que la cara sigui tant de nen maco, perquè quan era petit d’acord, però amb quinze, setze, disset anys ja n’estàs fins als pebrots que t’ho diguin.

10. He tingut èpoques en què no m’agradava i tenia una obsessió per canviar-lo. Vaig viure de molt a prop experiències de persones que tenien una relació horrible amb el seu cos. Això em va fer pensar i valorar que aquest és el cos que m’ha tocat i l’he d’acceptar. I a més a més, l’he de cuidar.

11. Tinc una marca de naixement des del pit fins a l’esquena, i al principi em veia com un extraterrestre. Ara m’ha acabat agradant. No em veig sense la marca.

12. La meva relació amb el cos és bastant graciosa. De petit vaig començar a créixer no amunt sinó de costat fins que un dia em vaig mirar al mirall i ma mare em va dir que estava molt gras. Com que faig esport, engreixar-me em fot, per això mantinc la línia. Estic bé, m’agrada el meu cul gros i tot el que soc.

13. No m’agrada el meu cos. Em veig gras i odio a mort la gent que m’ho diu. A veure, si soc així, soc així, i punt.

14. Fa uns anys que vaig decidir que el meu cos és casa meva, per tant, estimo casa meva. Hi ha hagut temporades en què l’he odiat però ara puc dir que m’agrada i n’estic contenta.