Basorèxia

Ser família

En aquests deu anys hem muntat i desmuntat llars, a vegades amb altres homes, a vegades soles

| 12/11/2018 a les 20:17h
Especial: Basorèxia
Arxivat a: Cambres pròpies, Basorèxia, Maria Climent

Foto: briteside913

 

Tres de nosaltres ja vam coincidir a la classe de l’institut. La classe B. La Sofia i jo ens vam asseure juntes als pupitres de l'última fila tots els cursos que recordo. La Rosa s’asseia davant de tot, per no perdre punt. No érem amigues de quedar a fora de l’institut, però ens enteníem, ens quèiem bé. Per això, amb tota la ignorància de què representa compartir pis i bo i posant en risc una relació amable i divertida, ens vam llançar a viure juntes a la Vila Universitària de l’Autònoma quan als divuit anys vam fugir del Delta de l'Ebre per estudiar. Allà ens vam trobar la Marina i la Marta, dues desconegudes per a nosaltres i també entre elles. La primera, de l’Empordà; la segona, de la Terra Ferma. Mira que bé, entre les cinc cobríem mig Alcover Moll. 
 
En aquells tendres divuit anys, totes (menys la Marta) teníem un nòvio (un nòvio, vull dir cadascuna el seu) que pensàvem que seria l’home de la nostra vida i futur pare de les nostres filles. Quan vam acabar la carrera cap de nosaltres conservava el nòvio. Jo, a més, vaig perdre un parell de dents i un Ford Fiesta que em van robar. La Marina va perdre la mare. Crec que va ser llavors que vam decidir ser família. Crec també que va ser llavors que vam fer un viatge en cotxe al País Basc que tinc guardat al calaix del cervell on es guarden els millor records. 
 
Quan vam acabar la carrera, totes vam marxar un any a fora i en tornar (totes menys la Rosa, que voltava ara per les primeres files d’empreses d’arreu) vam tornar a trobar-nos per viure juntes a Barcelona. Hi vam estar tres anys més. Crec que no exagero: van ser els millors anys de les nostres vides. No hi havia disgust que no ens sabéssim fer passar les unes a les altres. Parlàvem i parlàvem fins que el que fos ja no feia mal o, de vegades, només ens fèiem companyia. Hi érem i au. I rèiem, rèiem com he oblidat que es reia. 
 
Han passat deu anys, des d’aquell viatge en cotxe. I sembla mentida la barbaritat de coses que poden arribar a passar en deu anys. M’agradaria explicar-les totes, però crec que si sortís tot a la llum seria un escàndol. A grans trets, la Sofia i jo, que mai havíem discutit, mai, vam estar tres anys sense parlar-nos. La psicòloga em va dir que el cabreig dura d’una manera proporcional al mal que t’ha fet la persona i que com més t’estimes una persona, més mal potencial et pot fer. 
 
En aquests deu anys hem muntat i desmuntat llars, a vegades amb altres homes, a vegades soles. Tot i que la Marina va venir no fa gaire un mes seguit a casa meva per punxar-me a la panxa perquè jo sola no m’atrevia. A grans trets, la vida ha donat, calculo, uns cent cinquanta mil girs al voltant d’un eix al qual m’agrada pensar que irremeiablement seguim agafades amb la mà bona. 
 
Ser família vol dir ser-hi. Ser-hi a pesar de tot, ser-hi quan cal, per sobre de totes les coses, d’una manera digues-li sagrada. Ser-hi a canvi de res, perquè sí. Per amor. Diuen que la família et toca, i es diu com una cosa negativa, en contraposició a i-els-amics-s’escullen. El que no tinc tan clar és que les amistats-família es puguin escollir tampoc. Te les trobes i au, entren com a personatges secundaris que algun guionista hàbil ha col·locat per quedar-se a formar part de la trama vertical de la teva vida. 
 
Ara, deu anys després, ens trobem acompanyant un cop per setmana la Marta, l’única que als divuit anys no tenia nòvio, a emprovar-se vestits de núvia. Hem dit que res de diademes de titoles, per favor, xiques. Que agafarem totes les arrugues que ens puguen haver sortit i els dos primers cabells blancs que acabem d'estrenar i farem un viatge en cotxe les cinc al País Basc, el mateix cotxe que llavors era nou i ara farà deu anys. Hem quedat que frissarem perquè el guió continuï fent girs, i comprovarem que l'eix a què ens agafem amb la mà bona segueix ferm i inventarem nous records que desarem al calaix de les coses digues-li sagrades, atemporals, immarcescibles.
 

COMENTARIS

ser família vol dir...
Anònim, 17/11/2018 a les 16:46
+2
-0
M'agarda molt quan dius... Ser família vol dir ser-hi. Ser-hi a pesar de tot, ser-hi quan cal, per sobre de totes les coses, d’una manera digues-li sagrada. Ser-hi a canvi de res, perquè sí. Per amor. Diuen que la família et toca, i es diu com una cosa negativa, en contraposició a i-els-amics-s’escullen. .... Te les trobes i au, entren com a personatges secundaris que algun guionista hàbil ha col·locat per quedar-se a formar part de la trama vertical de la teva vida...

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Imatge il·lustrativa
La nova edició de la festa de la literatura catalana es trasllada al Moll de la Fusta
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa l'obra de l'escultor a Palafrugell
Imatge il·lustrativa
Es retroba «Jamais», l'objecte que Óscar Domínguez va donar al pintor malagueny
Imatge il·lustrativa
La Fundació Vila Casas exposa un assaig documental de la fotògrafa Espe Pons
Imatge il·lustrativa
El director de cinema ha mort als 76 anys
Imatge il·lustrativa
És urgent que formi part de les programacions dels grans equipaments públics del país
Imatge il·lustrativa
Recordem Rosa Maria Sardà veient-la interpretar aquesta obra de Josep Maria de Sagarra
Imatge il·lustrativa
Recordem l'expressivitat i sensibilitat d'una de les ballarines més importants de la història