Què hi fan, aquí, tota aquesta gent?

Màrius Sampere (Barcelona, 28 de desembre de 1928) és un dels poetes més inclassificables del país. Abans de la seva mort (el 26 de maig de 2018), va dedicar els darrers mesos de vida a seleccionar el que ell mateix va batejar com a “obra nuclear”, els seus poemes més representatius, una mostra essencial de la seva poesia.

El resultat d’aquesta tasca, que va dur a terme amb Mireia Vidal-Conte, és Descodificacions (Proa), un volum que aplega poemes de L’home i el límit, Poemes de baixa freqüència, Oniris i el tret del caçador, L’ocell que udola, Subllum, Les imminències, Jerarquies i Ens trobarem a fora, reculls avui dia molt difícils de trobar. L’edició compta amb un pròleg de Carles Duarte, curador, amb Vidal-Conte, d’aquesta “obra nuclear” de Màrius Sampere. En llegim un poema.

Foto: Catorze

Què hi fan, aquí, tota aquesta gent
amb llanternes? Què exploren? Miren?
Es miren? Es troben? S’han reconegut
per fi? O no s’hi veuen?

Si no s’hi veuen què fan, què presencien?
Què conjuminen, què esperen, qui els espera?
Per què es desesperen d’esperar? O riuen?

I és tota aquesta gent, tota la gent,
tota la meva gent amb llanternes preguntant
quina pregunta toca fer; tota la gent
portant la llum amb nansa; tota aquesta
gent que parlen i irradien, i què fan?
Quina festa celebren? Què perdonen?
De què són perdonats? O bé somien?
O purguen, s’iren, topen, cauen,
s’alcen i tornen a lliscar i alçar-se
i a topar i a irar-se, i què purguen?
Què creuen? En què creuen? Què es creuen?
Per què creuen? On creuen? Qui se’ls creu?
I qui són? O no són res? O bé caminen
simplement? Caminen
simplement. Caminen.