Foto: Amanda Tipton
Cada vegada que soc espectadora d’una conversa a Twitter m’agafa una mena d’atabalament: és com si sentís com uns es criden als altres a través de la pantalla –amagats rere la pantalla–. L’anònim x ataca. L’ofès y contraataca. I sembla que guanyi qui té els ullals més afilats, qui té més agilitat per destruir, com si ser agressiu volgués dir tenir la raó. En aquests camps de mines on l’empatia fa temps que hi va perdre la vida sovint veig, també, com no tothom té la mateixa destresa per defensar la seva opinió. Per expressar-se. De manera que qui domina una mica les paraules però poc el contingut enfonsa el qui té un bon contingut però les paraules escampades per terra com caniques.
Tot això ho dic perquè soc a la presentació del programa eduCAC, que té com a objectiu fomentar l’esperit crític dels alumnes per navegar per internet. Com? Oferint a escoles, instituts i famílies tot de materials (es poden consultar aquí) per a joves d’entre deu i setze anys, per posar en dubte des de les notícies que llegeixen fins als valors d’aquells influencers o youtubers que segueixen. És a dir, per no dir sí–amén a tot el que els aparegui al mòbil.
En un món cada vegada més narcisista, on tothom vol tenir la raó i on ningú vol ser menys que ningú, val la pena disposar d’un espai que lluiti contra la rigidesa mental i, pel gran nombre d’hores que hi passen i per la màgia que s’hi pot crear, l’escola és una bona candidata. Un lloc on tenir la possibilitat que algú et contradigui sense sentir-te ofès, sinó obert a eixamplar el teu pensament. On poder veure que abans pensaves una cosa però gràcies al que ha dit el Joan i al que ha dit la Marta ara en penses una altra, o no, la mateixa, però tens present les seves opinions, com se senten els altres. Un lloc on la vida de fora entra sense por: els problemes de casa, la fulla d’alzina que en Pol va trobar vora el riu, allò que diuen les notícies, allò que mobilitza el carrer.
La direcció és clara: ja no es tracta d’aprendre a obeir, sinó d’aprendre a pensar per un mateix, perquè gràcies a això aprenem a decidir i, vet aquí, evitem que els altres decideixin per on hem d’anar. Penso quant arribaríem a guanyar si l’escola, més enllà dels milions de temaris que toca fer, ensenyés a escoltar i a parlar en profunditat i des del respecte. Si tingués per costum obrir espais per al diàleg. Si preguntés als nens i tu, què en penses sobre això? I ells no es limitessin a respondre m’agrada o no m’agrada, sinó a argumentar-ne el perquè. Us imagineu quins fonaments de futur tindríem? No només sumaríem criteri, sinó autoestima: no hi ha res millor que ser escoltat i sentir que algú que pensa el contrari de tu t’escolta i t’entén. No hi ha res millor que veure com un infant va aprenent a trobar la paraula adequada per dir el que vol dir, per mostrar-se. No hi ha res millor que veure com agafen un fil, l’estiren i et desenvolupen tota una resposta mentre que es desenvolupen ells com a persones.
Podem ensenyar tots els rius del món, les capitals, els països, els ossos del cos, on van els accents, podem intentar crear nens absolutament programats. Robots que es mouen entre el negre i el blanc. Però de què ens serveix si després de grans no som capaços de comunicar-nos amb els altres (ni, fins i tot, amb nosaltres mateixos?). Seria un gran premi que aquests alumnes demà passat fessin servir el Twitter millor que nosaltres.
El programa educatiu eduCAC està impulsat pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya, en col·laboració amb el Departament d’Ensenyament, la Fundació Bancària “la Caixa”, el Col·legi de Periodistes de Catalunya i la CCMA.
