Foto: Andrea Jofre
Ho tornaria a fer, diu la veu heroica, amb orgull i el pes solemne de posar la primera pedra d’un edifici de futur important. Sonen fanfàrries i braços a primera fila com boscos de posidònia aclamen l’heroi i la seva seguretat. Ho tornaria a fer, citen els titulars. Ho tornaria a fer, dirà la història.
M’admira la consistència, la implacabilitat. I l’envejo, la voldria per a mi, aquesta certesa. No soc mai la veu segura, no sé mai si l’he encertat. I reviso les cruïlles i els camins per on transito i m’ho pregunto. Ho tornaria a fer, m’imposo amb veu ferma i clara tota feta d’impostura, un decorat de seguretat. Que ho tornaria a fer hauria de ser veritat.
No hi soc, en aquesta resposta absoluta. No me la crec. I si pogués tornar enrere ho no-faria les vegades que calgués. M’esmenaria sense pena, acotant el cap. No ho tornaria a fer, no, allò i allò altre. Solemnement.
