La condició vulnerable

“Només vivim una vegada, vivim a la primera, i no tenim possibilitat de refer –ni de canviar o millorar– allò que ja hem fet”. Ho diu el filòsof i professor Joan-Carles Mèlich en el seu nou assaig de filosofia literària, La condició vulnerable (Arcàdia). Al llarg d’aquesta vida que vivim en directe, rebem i infringim ferides. És per això que ens necessitem els uns als altres.

Foto: Catorze

1. La vida humana no pot eludir els conflictes, les ruptures o les incongruències. Els moments en què tot encaixa, els instants solemnes en què l’ordre regna, no deixen de ser oasis efímers que es desfan com castells de sorra a la platja. […] Vivim en un món on el mal, el sofriment i la indiferència són obsessivament presents. La nostra vida no pot esquivar la comèdia ni la tragèdia. La condició humana és vulnerable perquè els rostres de la finitud són ineludibles. La mort, la crueltat, el patiment i la pèrdua són el sense sentit radical, i qualsevol intent de superar aquest absurd i de trobar-hi una justificació és obscè. La vida és una història que no significa res.

2. La condició vulnerable necessita l’ètica, una ètica que no sigui entesa de cap de les maneres des del punt de vista de la incondicionalitat dels imperatius categòrics –que és com la pensa la metafísica i que, per tant, la redueix a la moral–, sinó des de la responsivitat, és a dir, des del perdó, des de la carícia, des de la vergonya, des de la compassió i des del consol. […] La filosofia metafísica ha tingut por de pensar l’ètica des de la condició vulnerable, des de l’espai i el temps, des de les relacions i les situacions, des de la sexualitat, el sofriment, la pèrdua i la mort. La metafísica no suporta pensar l’ètica corpòriament.

3. No hi ha humanitat, ni inhumanitat, sense estar exposats a les ferides que ens deixen el sofriment, la malaltia i la pèrdua –la mort dels altres–; no hi ha vida sense atzar, sense crueltat i sense venjança. Tots aquests aspectes de la condició vulnerable són els que reclamen respostes ètiques, no morals.

4. Un ésser vulnerable necessita una moral per viure, però no pas una moral metafísica que negui la seva vulnerabilitat sinó una moral en la provisionalitat i que no deixi de ser-ho mai. Un ésser vulnerable necessita unes regles de decència per continuar vivint. […] Una persona decent és aquella que no humilia els altres, que no els ridiculitza o, dit de manera positiva, que els respecta. Una moral basada en la decència és una moral preocupada pel que sent i pensa l’altre; una moral que mira de no ferir, o d’evitar la ferida.

5. Un ésser finit necessita algú o alguna cosa que li faci costat, que l’envolti, que l’acaroni. Perquè també hi ha artefactes (com la música, la lectura, l’art) que fan aquesta funció protectora, artefactes que ens acompanyen en moments de solitud, d’angoixa o de desesperació.

6. Només des d’una filosofia literària –una filosofia material i de l’ambigüitat, del flux del temps, de la imprevisibilitat dels esdeveniments i de les relacions finites, dels apunts, dels assajos i fragments– es pot pensar l’ètica com a relació, com a resposta, com a compassió, com a cura de si i de l’altre.

7. Les vides dels cossos finits són precàries, els objectes que ens acompanyen, les relacions amb els altres i amb nosaltres mateixos són relacions fràgils que poden esquerdar-se. Una vida vulnerable pot quedar malmesa en qualsevol moment. […] Un cos vulnerable (de vulnus, ferida) és aquell que pot ferir i ser ferit i que, per això, no pot existir –no pot inventar-se– al marge de la compassió i del consol, de la contingència, de la vergonya i del perdó. Precisament perquè la vulnerabilitat és estructural, no hi ha possibilitat de superar aquest estadi. Des de l’inici, som cossos que vivim exposats a les ferides que ens provoca el món, la vida i els altres, i al seu torn a les ferides que nosaltres infringim al món, a la vida i als altres. […] L’humà és un cos ferit per les sotragades de les presències i les absències dels altres, pels seus amors i les seves indiferències. Viure és “posar pedaços” a aquestes cicatrius, a les ferides del temps i de la història.

8. Un cos vulnerable no pot –tot i que moltes vegades ho voldria– exorcitzar l’atzar, perquè en qualsevol moment es pot produir alguna cosa que no estava prevista, completament inimaginable, radicalment insòlita; alguna cosa que trenca amb tots els projectes i obliga a refer l’existència. Aquesta és una sensació que irromp sobtadament i que provoca desassossec.

9. Sovint tenim tendència a pensar que som el que fem, el que decidim fer, quan, en realitat, com enuncia l’antropologia de la vulnerabilitat, som el que ens passa.

10. Atès que som vulnerables necessitem ser acollits en un entorn càlid, en una gramàtica. Però aquest entorn no s’ha d’entendre en un sentit espacial, encara que, certament, l’espai físic sigui molt important. No, la calidesa no es dona en l’espai sinó bàsicament en les relacions. És, doncs, un acolliment ètic. […] La condició humana no sobreviu al marge de l’ètica, en qualsevol de les seves màscares: l’amor, l’amistat, la maternitat, la paternitat. Això vol dir que ningú no és capaç d’habitar un món sense l’hospitalitat de l’altre. […] Estem condemnats a mort, però no solament ni fonamentalment a la nostra, sinó a la de l’altre. Condemnats a la pèrdua, al buit, a l’absència. I per fer-hi front és necessària l’ètica. […] Allò que necessita un cos vulnerable és una ètica responsiva, del gest, i més concretament, del “gest eròtic”: l’abraçada, el petó, el silenci, la carícia…

11. Establim relacions íntimes per fer suportable la vulnerabilitat de la nostra condició. Relacions amb els fills, amb els amants –mai no som tan vulnerables com quan estimem, però mai tampoc no estem tan protegits de la vulnerabilitat com quan ens estimem–, amb els amics. Un quart motiu d’intimitat és la relació amb el malalt, amb el moribund, amb el que pateix: la compassió, el fet d’estar activament al costat del que pateix; el consol, l’acompanyament de l’altre en el seu sofriment; i l’abraçada, aquest gest silenciós que no té sentit però que és una de les mostres més intenses de protecció de la vulnerabilitat davant la mort i l’absència de l’altre. […] M’estimo cossos amb noms propis. Una relació íntima és una relació on ningú no pot ser canviat per un altre que faci la seva funció, perquè el que és decisiu aquí no és la funció sinó la presència de l’altre com a únic.

12. Un cos vulnerable és aquell que es posa vermell de vergonya; és el que sap, el que admet que sempre hi haurà alguna cosa de la qual s’ha de penedir, perquè mai no haurà estat a l’altura. No hi ha ètica sense vergonya, no hi ha ètica sense culpa.

13. Un cos és vulnerable no solament perquè pot ferir i pot ser ferit, sinó també perquè no pot oblidar la ferida, perquè la ferida és tan intensa que necessita ser venjada, trobar el responsable de la ferida i marcar-lo també en la seva pròpia pell, destruir-lo i exterminar-lo.

14. Un cos vulnerable és aquell que necessita el frec a frec d’una altra pell; és aquell que necessita una presència material per sobreviure, una presència material que li doni suport per fer front a la por, a l’angoixa, al buit, a la ineterminació. […] Acariciem amb les mans, però també amb la mirada i amb la paraula, amb la veu, amb el to de veu. […] Un cos vulnerable és un cos sotmès a la carnalitat, a la necessitat de ser acaronat per tots els sentits. Un cos vulnerable no pot viure sense ferides, sense les cicatrius del passat, sense les pèrdues i les absències, sense els sofriments i les morts que han quedat marcades a la pell i a les entranyes. Per això mateix, aquest cos ha de ser acariciat, perquè només la carícia farà suportable les ferides; perquè només la carícia farà suportable la vida.